Un poble de cançons és el darrer treball del grup de la Marina, Komfusió. El segon disc d’ençà que el grup es fusionara, on es treballa des de l’aportació de diferents disciplines artístiques. El pack conté el disc amb les cançons, les quals no acaben de trencar amb l’estil combregat fins ara (Retrobem els orígens, Mésdemil 2012), més aviat, es percep una continuació, si es vol certa maduresa i premeditació en les propostes, un DVD amb un documental i un llibre on, d’alguna manera, també hi conviuen diferents disciplines: literatura, poesia, fotografia i dibuix.
Naturalment, allò a què ens obliga el producte és a pensar en l’eclecticisme i un intent per la fusió, és clar, de l’acte ha d’eixir quelcom nou amb independència per sostindre’s per ell mateix. Tanmateix, se’ns diu que això, el fet de conviure conjuntament, és un mecanisme per enriquir allò que d’antuvi tant i tant s’ha menjat, i nogensmenys s’ha idolatrat, crear un CD amb diverses cançons a pèl, idea de la qual en acabar en parlarem.
Dos conceptes, més aviat un i un altre intrínsec, poden esgrimir el tarannà d’aquest producte audiovisual-literari, per nomenar-lo d’alguna manera, com es pot llegir al bandcamp del grup o al web de Mésdemil. Per una banda el treball està basat (“en certa mesura”) en el concepte creatiu d’obra d’art total wagnerià (Gesamtkunswerk) i com a element leitmotiv el concepte: poble, amb la finalitat de donar-li una significança, —entenem— mitjançant diverses veus, vessants i codis artístics.
El treball, Un poble da cançons, elaborat abans de les eleccions i el canvi polític al País Valencià, referma un fet que ja se sabia, sobretot en el documental, els esforços que els diferents grups que empren el valencià en les lletres han hagut de fer per poder expressar-se o sobreviure i, com indica Manolo Miralles, que hui hi ha “quantitat i qualitat” de grups que empren el valencià en les seues lletres nascuts, ells, de l’escola en valencià. D’altra banda, també en el documental es referma el poc suport de les institucions cap a allò que es pot entendre com una vertadera manifestació identitària del “poble valencià”, com siga la pilota, la música, la llengua… El documental, sense cap finalitat sociològica ni etnològica, intenta recollir impressions musicals i definicions populars, fet que li dóna bastant coherència, d’allò que entenen com a poble, alhora que el llibre segueix o traça un fil argumental, actual o modern, basat en les vivències personals a un poble, a més a més valencià, intercalant poesia, bastant coneguda de Martí i Pol, Estellés o Espriu, amb algun fragment de Fuster, tot adobat també, amb les lletres de les cançons que d’alguna manera segueixen els diferents episodis narrats al llibre a aquell poble, que viu, valencià.
Pel que fa a les il·lustracions, es barregen les fotografies amb els dibuixos, essent aquests darrers bastant interessants en proposar una visió artística on les formes geomètriques i les perspectives fan un joc visual molt atractiu, recompensat a més per les ombres i la sensació d’estar fet a mà alçada atorgant-li —si escau— la sensació d’inacabat, vivacitat o activitat desenvolupadora (diguem-ne, del propi poble).
El documental, grat en els continguts, potser una de les darreres manifestacions de peticions d’escolta i atenció cap a les institucions i amb una bona anàlisi de l’escena actual, verbalitzades sobretot, pel que fa a la música, per Manolo Miralles, Ximo Guardiola i Gaspar López recull, —vés per on—, alguns dels peròs que li trobe a aquest treball de Komfusió, “ara hi ha molts grups, d’estils diversos, sobretot d’ska i de rock, de totes les vessant del rock. Trobe a faltar més grups que es dediquen a la música tradicional. A fer nova música tradicional. Hi ha gent, però, comparat amb la gent que fa rock…” diu l’ara membre de Musicants, Manolo Miralles. Seguit, Gaspar López, de Sant Gatxo, diu que “s’aprecia molta professionalització de la música, això és la normalització que buscàvem”.
D’altra banda, i seguint un poc la professionalització aconseguida a què apunta Guardiola i López en el documental, cal millorar-la en els enregistraments d’estudi, guanyant en equalització de les veus, afinació (moltíssim i massa sovint en enregistraments), ja quasi agafat com a normal desafinar quan en altres estètiques o propostes això seria imperdonable (ni s’accepta ni s’entén que passe), i la qualitat tímbrica del conjunt, cosa que sovint els grups de música no acadèmica també solen desconsiderar, (no sabem per què).
No són temps per viure de vendre discos, encara que cal seguir fent-los, sinó d’aprofitar els aires nous i projectar uns bons directes diferencials, amb bona professionalització i normalització del sector. Dels laments de poble no revifarem l’escena, ni difícilment es crearan circuits de llarg abast amb uns mitjans contundents donant suport als cantaires d’altres contrades canten bé, normal o malament.
