Komfusió i ‘el poble’ com a producte

14 setembre 2015 01:00h
Un poble de cançons, Komfusió. Mésdemil, 2015.

Un poble de cançons és el darrer treball del grup de la Marina, Komfusió. El segon disc d’ençà que el grup es fusionara, on es treballa des de l’aportació de diferents disciplines artístiques. El pack conté el disc amb les cançons, les quals no acaben de trencar amb l’estil combregat fins ara (Retrobem els orígens, Mésdemil 2012), més aviat, es percep una continuació, si es vol certa maduresa i premeditació en les propostes, un DVD amb un documental i un llibre on, d’alguna manera, també hi conviuen diferents disciplines: literatura, poesia, fotografia i dibuix.

Naturalment, allò a què ens obliga el producte és a pensar en l’eclecticisme i un intent per la fusió, és clar, de l’acte ha d’eixir quelcom nou amb independència per sostindre’s per ell mateix. Tanmateix, se’ns diu que això, el fet de conviure conjuntament, és un mecanisme per enriquir allò que d’antuvi tant i tant s’ha menjat, i nogensmenys s’ha idolatrat, crear un CD amb diverses cançons a pèl, idea de la qual en acabar en parlarem.

Dos conceptes, més aviat un i un altre intrínsec, poden esgrimir el tarannà d’aquest producte audiovisual-literari, per nomenar-lo d’alguna manera, com es pot llegir al bandcamp del grup o al web de Mésdemil. Per una banda el treball està basat (“en certa mesura”) en el concepte creatiu d’obra d’art total wagnerià (Gesamtkunswerk) i com a element leitmotiv el concepte: poble, amb la finalitat de donar-li una significança, —entenem— mitjançant diverses veus, vessants i codis artístics.

El treball, Un poble da cançons, elaborat abans de les eleccions i el canvi polític al País Valencià, referma un fet que ja se sabia, sobretot en el documental, els esforços que els diferents grups que empren el valencià en les lletres han hagut de fer per poder expressar-se o sobreviure i, com indica Manolo Miralles, que hui hi ha “quantitat i qualitat” de grups que empren el valencià en les seues lletres nascuts, ells, de l’escola en valencià. D’altra banda, també en el documental es referma el poc suport de les institucions cap a allò que es pot entendre com una vertadera manifestació identitària del “poble valencià”, com siga la pilota, la música, la llengua... El documental, sense cap finalitat sociològica ni etnològica, intenta recollir impressions musicals i definicions populars, fet que li dóna bastant coherència, d’allò que entenen com a poble, alhora que el llibre segueix o traça un fil argumental, actual o modern, basat en les vivències personals a un poble, a més a més valencià, intercalant poesia, bastant coneguda de Martí i Pol, Estellés o Espriu, amb algun fragment de Fuster, tot adobat també, amb les lletres de les cançons que d’alguna manera segueixen els diferents episodis narrats al llibre a aquell poble, que viu, valencià.

Pel que fa a les il·lustracions, es barregen les fotografies amb els dibuixos, essent aquests darrers bastant interessants en proposar una visió artística on les formes geomètriques i les perspectives fan un joc visual molt atractiu, recompensat a més per les ombres i la sensació d’estar fet a mà alçada atorgant-li —si escau— la sensació d’inacabat, vivacitat o activitat desenvolupadora (diguem-ne, del propi poble).


Del disc, la proposta musical, contempla versions d’Al Tall (Lladres), Paco Muñoz (El vell Montgó) i Ovidi Montllor (Tot esperant Ulisses) , més creacions pròpies amb lletres de poetes com Antonio López (Cases i Carrers). La proposta en si, eclèctica, però, que com moltes altres recau en massa tòpics tan musicals, d’instrumentacions, com estilístics: ska, reggae, ritmes llatins sovintejats amb jazz llatí i rock, dolçaines amb guitarres, la jazz band, i la temàtica subjacent de maltractament institucional cap als músics de la “música en valencià”, temes i idees amplament explotades per Obrint Pas i La Gossa Sorda i continuades per desenes de grups ara i encara en actiu. Peces sucoses, sens dubte hi ha, com la que tanca el disc (Cases i Carrers) amb tramats vocàlics elaborats o un solo de clarinet de Miquel Morales, no sé si pretès o no, però que viatja cap al klezmer, amb canvis rítmics molt encertats.

El documental, grat en els continguts, potser una de les darreres manifestacions de peticions d’escolta i atenció cap a les institucions i amb una bona anàlisi de l’escena actual, verbalitzades sobretot, pel que fa a la música, per Manolo Miralles, Ximo Guardiola i Gaspar López recull, —vés per on—, alguns dels peròs que li trobe a aquest treball de Komfusió, “ara hi ha molts grups, d’estils diversos, sobretot d’ska i de rock, de totes les vessant del rock. Trobe a faltar més grups que es dediquen a la música tradicional. A fer nova música tradicional. Hi ha gent, però, comparat amb la gent que fa rock...” diu l’ara membre de Musicants, Manolo Miralles. Seguit, Gaspar López, de Sant Gatxo, diu que “s’aprecia molta professionalització de la música, això és la normalització que buscàvem”.

 
Tornant al treball, Un poble de cançons peca de continuisme, en el sentit de submergir-se en una escena musical atapeïda d’ska reivindicatiu amb els mateixos mecanismes compositius i instrumentals que altres bandes explotaren i exploten, com indicava Manolo Miralles. Tot i això, el conjunt del producte guanya qualitat amb cançons com Cases i Carrers, El Vell Montgó (Paco Muñoz), també no deixa d’encuriosir l’oient la versió a toc de son montuno de Lladres (Al Tall). Les altres cançons segueixen uns estàndards excessivament atapeïts, tot i que el fil festívol, la funcionalitat de gresca de revetlla de poble estarà més que garantida.

D’altra banda, i seguint un poc la professionalització aconseguida a què apunta Guardiola i López en el documental, cal millorar-la en els enregistraments d’estudi, guanyant en equalització de les veus, afinació (moltíssim i massa sovint en enregistraments), ja quasi agafat com a normal desafinar quan en altres estètiques o propostes això seria imperdonable (ni s’accepta ni s’entén que passe), i la qualitat tímbrica del conjunt, cosa que sovint els grups de música no acadèmica també solen desconsiderar, (no sabem per què).


 
Ara bé, estarem d’acord que un producte discogràfic ambiciós com aquest va més enllà del simple disc, de fet i seguint el fil clàssic vinculat ací amb Wagner, molts directors i músics del XX mai cregueren en els discos, en els enregistraments..., no ho consideraven ni art ni adient per a la música per diversos motius com l’artificialitat, la manipulació i fins i tot el sacrilegi de mentir l’oient amb producció i postproducció d’enginyeria.  N’estic d’acord que, on han de donar al poble és en el directe, en viu, on cal aconseguir aviat eixa professionalització a què apel·laven adés Miralles, López i Guardiola. I això, per molt maltractaments institucionals viscuts i patits, certs i veritables, només es fa a base de “prendre-s’ho seriosament”, com deia Gaspar López.

No són temps per viure de vendre discos, encara que cal seguir fent-los, sinó d’aprofitar els aires nous i projectar uns bons directes diferencials, amb bona professionalització i normalització del sector. Dels laments de poble no revifarem l’escena, ni difícilment es crearan circuits de llarg abast amb uns mitjans contundents donant suport als cantaires d’altres contrades canten bé, normal o malament.


 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next