Paul Dukas, del professor crític al ‘llepa’m el cul’ de Strauss

30 setembre 2015 01:00h
No s’aturaran les rotatives, ni molt menys per l’oblit (suposadament) d’haver d’incloure una breu i escarransida efemèride per a Paul Dukas, avui que fa 150 anys del seu aniversari de naixença. Tanmateix, si qualsevol de nosaltres haguérem de xiular, cantussejar o recordar alguna melodia o escena de la coneguda pel·lícula Fantasia de Walt Disney, de ben segur que quasi ningú diria: “ep! a Fantasia fou l’única pel·lícula de Hollywood on Stravinsky va aconseguir incloure música seua”. Segur que en l’imaginari fílmic col·lectiu està aquell Mickye Mouse vestit de bruixot amb les graneres i, la immensa majoria, podrà si més no xiular el ritme percussiu i obstinat de la música. Aquesta música programàtica és de Paul Dukas. Al remat la seua música més coneguda, o tal vegada, per allò de les programacions, els públics i els equilibris econòmics de la cultura, avui l’única popular del compositor francès. El poema simfònic de Dukas (L’aprenent de bruixot, 1897) està basat en un text de Goethe, i tot i la seua forma sonata, ell escrigué un scherzo per a aquest poema simfònic. Fet que demostra que rere una melodia simpàtica hi havia una ment formalment complexa.

Paul Dukas va escriure molta més música, la qual acabà destruint, rebutjant i impedint que es publicara. De fet, una de les seues primeres composicions, l’obertura El Rei Lear (1883) es redescobrí en 1990 i s’estrenà en 1995. El francès va estar una figura intermèdia entre els darrers romàntics i els primers —diguem-ne— avantguardistes. Això, si tenim en compte, com proposen alguns estudiosos, Debussy com el primer avantguardista. Vés per on, Dukas fou company d’estudis i amic de Debussy (també ho fou d’Albèniz), a qui més tard dedicaria una peça per a piano. Però, les coses no van anar igual per a tots dos compositors. El primer entrebanc del jove Dukas el tingué amb el prestigiós Prix de Rome, on va quedar segon amb la seua cantata Velleda (1888). Tal fou el xoc, que va deixar el conservatori de París.

La seua música rep la influència de Wagner i de César Frank, després inclouria alguns mecanismes de Debussy en l’òpera Ariadna i Barba Blava, però, al remat és una música que perllonga el romanticisme amb un domini potent i colorista de la instrumentació pròpia d’una escola francesa que veuria un desafiament en Debussy, en Ravel o en Satie.


La carrera de Dukas té tres vessants, la de crític musical on arribà a escriure cròniques i critiques per a cinc mitjans francesos alhora. La de compositor i orquestrador, on trobem que el seu catàleg inclou més música inèdita i destruïda que conservada i publicada. Alguns títols destacables són, a més a més dels citats, la Simfonia en do (1896), la Sonata per a piano (1900), Variacions, Interludi i Final sobre un tema de Rameau (1903), Preludi elegíac per al nom de Haydn (1909), el ballet La Péri (1910) i diferents peces per a piano. Però, la part de la seua obra iniciàtica, la majoria per a veus i orquestra, va quedar amagada (obres entre 1883 i 1889). Tal vegada la seua propensió a la reflexió i el seu esperit crític el dugué a destruir o amagar moltíssima producció, a més a més del sotragueig que significà quedar segon en el Prix de Rome. Obres semidestruïdes o esbossades com una 2a simfonia, quatre òperes, un poema simfònic, un ballet i una sonata per a violí, podrien haver servit per col·locar el seu catàleg al voltant de les 100 obres.

No obstant això, el refugi de Dukas, i la seua tercera vessant, fou l’ensenyament. Va fer classes a tots dos centres d’ensenyament, al Conservatori de París i a l’Escola Normal de música, els quals alhora mantenien les disputes sobre les estètiques que més convenien a la música i a França, això però, ja venia d’antuvi, França feia dècades que es veia germanitzada i amb les revoltes del XIX els bàndols arribaren a la música, uns els germanòfils i altres els promotors d’una música genuïnament francesa (Camile Saint-Säens i la Société Nationale de Musique de 1871).

Entre una gran quantitat d’alumnes que acabarien sent compositors hi van estar Oliver Messiaen, un jove Falla acabat d’arribar a París i el valencià Joaquin Rodrigo, qui va estudiar cinc anys amb ell i acabaren sent amics, més enllà de la relació professor-alumne. Més tard, el també crític, compositor i musicòleg valencià, Eduard López-Chavarri Marco traduiria al castellà una biografia de Paul Dukas (Un musicien français: Paul Dukas, 1913) escrita pel compositor i escriptor francès Gustave Samazeuilh.

Paul Abraham Dukas nasqué al si d’una família jueva humil. I, encara que hi ha diverses biografies o llibres que en algun moment han tractat sobre Dukas, la seua vida personal encara conté incògnites, sobretot pel que fa a les seues creences i pràctiques religioses, o el cas de la seua mort (algunes teories apunten al suïcidi). Amb tot, la societat sabia que Dukas era jueu i, probablement, no era excessivament practicant si agafem per exemple la cita de León Algazi que recullen Richard Ayoun i Haïm Vidal Sephiha (Sefardies de ayer y de hoy) “desgraciadament, l’exemple dels vells mestres no fou seguit ni per Camille Erlanger (qui, tanmateix dirigí els cors del Temple del carrer Tournelles), ni per Paul Dukas (per citar només els finats)”. Algazi fa referència ací al fet que aquests compositors, a diferència de Darius Milhaud, no van crear música per al culte, tot reconeixent-los com a jueus.


Pocs mesos després de morir Dukas (1935) i amb el govern nazi establert, Richard Strauss preparava un festival de música a Hamburg. En aquell festival hi havia música de compositors jueus, “especialment Paul Dukas”, emfatitza Michael Kennedy (en R. Strauss: man, musican, enigma) que aquesta era la intenció de Strauss. Entre el programa de concert figurava l’òpera Ariadna i Barba blava (i segons Kennedy també l’Aprenent de bruixot), aleshores diu Alex Ross (El ruido eterno) que Strauss “es va exasperar quan el Ministeri de Propaganda exigí un reposat francès ari de l’òpera Ariadna i Barba blava”, afegeix Ross que Strauss digué (exasperat) “he de deixar constància del meu absolut desinterès pel Festival d’Hamburg, tampoc hi aniré i, per la resta: Götz v. B.!”. L’acrònim perspicaç de Strauss, adreçat als representats del Ministeri de Propaganda del III Reich, és el títol de l’obra de Goethe Götz von Berlichinger, obra en la qual el cavaller imperial franc amb el mateix nom es féu famós per la seua participació en la Guerra dels camperols alemanys, (o Guerra de l’home comú 1524-1525), no obstant açò, Goethe passant el personatge pel sedàs de l’Sturm und Drang, convertint-lo en un guerrer infatigable, li atribueix la frase: “diga-li que pot llepar-me el cul”.


 
next