JM Santandreu transita pels extrems en ‘Sounds of the Clarinet’

4 novembre 2015 01:00h
Sounds of the Clarinet, Dark Sound Clarinet for Eletroacustic Music. José Maria Santandreu, clarinet. Música d’Alberto J. Sanz Garcia, Javier Pérez Garrido, Andrés Lewin-Richter, Marisol Gentille, Víctor Vallés, Simon Milton, Jonathan FeBland, Enrique Jesús Aragón, Carlos. D. Perales, Ángel Arranz, Vicente Sanchis Tárrega. Amb la col·laboració de Chomi Osuna (veu). Editat per Mubare, 2014. Patrocinat per Phonos (upf). 1CD.

Sounds of the Clarinet, treball discogràfic nominat als premis de música independent 2015 (MIN), és el segon disc del clarinetista valencià José Maria Santandreu de qui han destacat la qualitat del seu so, però, sense menystenir aquesta qualitat, la qual francament li atorga personalitat,  la seua flexibilitat i versatilitat per adaptar amb facilitat aquest so a les estètiques el qualifica i autoritza per mamprendre amb diversos repertoris per a clarinet reeixint-se davant les exigències discursives o acoblant-se a les exigències cambrístiques bé amb l’electrònica, amb la veu o com a instrument sol, tot i no ser, tècnicament, un instrument polifònic.

Si en Clarinet for you feia un repàs a diverses obres del segle XX des de Falla passant per Berio o Bucchi fins a la premonitòria Mutations luminiques de José Manuel Morales, aquest Sounds of the clarinet porta fins als extrems la versatilitat i desimboltura tècnica de la qual és posseïdor Santandreu, amb un repertori que s’enquadra dins la nova música i l’electroacústica mixta. Explota els recursos tècnics i amplia la gamma de possibilitats del clarinet, encara hui, excessivament subjugat al repertori clàssic-estàndard, en el qual Santandreu també es desenvolupa amb escreix com fa poc demostrà al costat de qui fou un dels seus professors Wenzel Fuchs interpretant el Concert per a dos clarinets op. 35 de Franz Krommer.


Aquest Sounds of the clarinet contempla obres de nova creació amb un clarinet sol, de caràcter introspectiu, a mode de soliloquis transgressors pel que fa als llenguatges i les formes, d’altres estableix un complex univers sonor similar als procediments de la música de cambra, però, amb l’electrònica com a interlocutor o la veu recitada com ocorre en Poema de amor de Pablo Neruda de Vicente Sanchis Tárrega. Aquest treball, sens dubte ofereix un ventall de propostes diverses, amb un total de dotze obres/peces que transcorren des del descriptivisme (Baal, d’Alberto J. Sanz Garcia), passant per la complexitat formal (aeruAurea de Víctor Vallés) fins a les cites (Impromptu de Javier Pérez o Clarinetic, de Miguel Ángel Calvo Cervera), tot dibuixant un clarinet flexible, de sonoritat jocosa i reflexiva quan convé, vetllada i molt personal que defineix Santandreu i sobretot, transita pels extrems tècnics del clarinet amb afany demostratiu, sens oblidar la contribució divulgativa que conté el treball discogràfic del clarinetista valencià, apostant per obres interessants de compositors amb recorregut, però, també d’altres que ben bé es mereixen un pèl d’atenció.

Si atenem breument al material compositiu que conforma aquest compacte, trobem un eclecticisme en els materials i tècniques compositives en les propostes, tot i que el seu contingut és clarament contemporani, que dibuixen l’estat actual divergent en què ens trobem pel que fa a creació musical.
 
Baal d’Alberto José Sanz García és una obra en tres moviments per a electrònica pregravada i clarinet de caràcter descriptiu des del punt de vista melòdic i rítmic, i alhora empra tòpics musicals. El títol ja ens remet a la mitologia des del primer moviment, Ball, el hijo de El, i les textures electròniques a base de corals vocàlics, els girs melòdics de caràcter aràbics així com els ritmes ajuden a identificar un alt grau de xamanisme on el clarinet tindrà un paper complementari. Contràriament el segon moviment Infierno el clarinet s’introspecciona sobre una base electrònica que més aviat recorda al house. Tot i que pot crear interès, sovint les textures electròniques molt clares i vitalistes sonorament contradiuen el discurs en el registre greu del clarinet fent gala d’eixe subtítol dark sound. Amb el tercer moviment, Orgia, recupera la textura electrònica de caràcter aràbiga del primer moviment igual que els girs melòdics del clarinet amb bons detalls escalístics, afegint ritmes de darbuka i jocs sonors molt més rics gràcies a l’electrònica, la qual barreja ritmes i textures que recorden la música Màquina. En general peca d’orientació comercial, però, no obstant això, té el seu punt d’enginy.

Impromptu del Tango Suite, Op. 36a de Javier Pérez, rep la influència i recorda Piazzolla a través de les cites de Libertango, d’Oblivion... Amb una estructura ternària, el moviment transcorre pel virtuosisme i la profunditat melòdica. Lleugerament precipitat en la part virtuosística, però, amb una demostració d’aquell so versàtil i flexible que caracteritza Santandreu.

Signals d’Andrés Lewin-Richter original per a tárogató i electrònica (un instrument tradicional turc —per entendre’ns— entre el clarinet i la tarota), en la versió de Santandreu, la proposta transita sobre unes textures misterioses que recorden les sonoritats originals de l’instrument turc (el so està processat), és sens dubte una de les peces d’aquest disc on el diàleg entre sengles emissors compta amb un assemblatge idoni, complementari o dialogant. Sengles instruments s’adapten i s’acoblen en pro d’un discurs.

Clarinetic de Miguel Ángel Calvo Cervera, per a clarinet sol, parteix dels records motívics del repertori clarinetístic del XX, on per moments sembla recordar tant els Estudis de Concert de Menéndez com el Concert per a clarinet i orquestra de Carl Nielsen. Tan prompte com es produeix la introducció, Calvo trenca tot el llenguatge introduint sons produïts amb tècniques esteses, tot i que la concordança tonal la manté, basa el seu soliloqui amb una evolució del motiu, més o menys líric, al qual se li apliquen sons no estàndards com multifònics, fluratos, quarts de to..., formalment compta amb dues seccions, una primera quasi atemporal, pròxima al libitum i una segona basada en un scherzo.
 

 
Les següents dues “Piezas diminutas”, de la compositora argentina Marisol Gentile, Preludio i Yasmania, formen part d’una obra més llarga, no obstant això, tot i el seu títol clarivident, es poden entendre com petits haikus basats tècnicament en la caricaturització de la pròpia forma. Preludio, per a clarinet sol, no deixa de ser un soliloqui dialogant, emprant tot el registre i les notes llargues, entre ramells virtuosístics. Lligat sona Yasmania, amb un llenguatge descarat, on la compositora no dubta a introduir lleugeres cèl·lules de swing, per recordar el títol, amb esclafits de dits i colps de peus, quarts de to i un lleuger retorn a les notes llargues. La pena és no poder gaudir de tota l’obra completa per traure conclusions generals, però, aquestes dues peces breus són bastant insinuants, si més no provocatives, les quals Santandreu interpreta amb un so brillant i punyent, si fa no fa descarat.

Amb aeruAurea de Víctor Vallés, Santandreu torna a l’electrònica mixta. L’obra fa gala d’una de les característiques que defineixen el compositor del Verger i el seu gust per la forma en espill o en arc, (A-B-C-B-A), on el material sonor ajuda a la seua comprensió estructural. Tant l’electrònica com el clarinet mantenen un constant diàleg, i allò més interessant, s’influeixen, complementen i interactuen, qualificant positivament l’obra. Els canvis sonors són exigents per al clarinet, passatges virtuosos amb semiglissandos, quarts de to,... i un treball conscienciós i divers en efectes sonors de l’electrònica, a més de l’ús també molt característic de Vallés dels càlculs matemàtics basats en la secció Àurea per proporcionar-se materials, fan d’aquesta aeruAurea una de les millors peces del CD, almenys de les més complexes i suggestives.


Dyptich, segueix amb la ruptura del llenguatge clarinetístic amb molts més efectes poc usuals, l’obra de Simon Milton per a clarinet sol, mamprèn la idea de soliloqui explorant un gruix considerable d’efectes de so que porten a una mena d’èxtasi no qualitatiu del so, un menyspreu per les qualitats estètiques refinades com a propòsit artístic que fan d’aquest Dyptich de Milton una obra complexa d’executar.

Trance del també anglès Jonathan Febland, per a clarinet sol, és una de les peces habituals —entre unes grans cometes—, en els repertoris de nova música. Tanmateix, i com explica el llibret adjunt del CD, aquesta és la primera vegada que es grava. El títol és definitori i explicatiu, allò que pretén l’anglès és produir un estat hipnòtic en l’oient a través del seu llenguatge contemporani, però, seguit el mateix Febland ja adverteix que si escoltant música “normal” això ja és difícil, proposar-ho amb nova música cap a la qual la majoria de les nostres neurones que codifiquen el so/soroll no estan predisposades, és tot un repte. Trobem paral·lelismes auditius, compositius i interpretatius en aquest Trance amb la 1a peça de les Tres peces per a clarinet sol d’Igor Stravinsky. Sens dubte, una obra eloqüent, compensada i atractiva, potenciada en la versió sospesada i controlada de Santandreu.
 
NYX d’Enrique Jesús Aragón per a clarinet i electrònica en viu, amb rerefons programàtic basat en la mitologia grega, on Aragón fa per recrear la dansa del cant de Nyx. Emprant el cànon, on el clarinet interpreta una melodia per quarts de to i l’electrònica recrea el motiu a una distància rítmica posterior produint una mena d’eco. Altament suggestiva i fidel amb la recreació històrico-sonora, la breu peça és vertaderament interessant.

Danzón de Carlos D. Perales compta amb una mena d’epitafi programàtic, l’obra per a clarinet i electrònica amb una elaboració en la part electrònica convincent, perfeccionista, funcional quan convé i discursiva, ajuda al fet que aquest Danzón, amb una part de clarinet que momentàniament sembla imitar amb uns ritmes bastant irregulars, trencats amb una mena de ball, de manera molt secundària, quasi imperceptible. En qualsevol cas, el diàleg entre sengles instruments és encertat, fluid i variat en efectes sonors, cosa que marca les diferències, no només en aquest CD, sinó en qualsevol proposta amb electrònica.


El compositor castellà Ángel Arranz proposa dK ‹sin›, ací en versió per a clarinet sol, amb una complexitat compositiva elevadíssima, el resultat és una peça on el joc rítmic per una banda i les textures sonores per l’altra presenten un alt atractiu d’escolta. Tècnicament és molt exigent per al clarinetista, els extrems tècnics mitjançant les tècniques esteses porten Santandreu a la necessitat de cantar mentre toca, recurs mitjanament possible amb instruments de metall, però, altament complex per a instruments que han d’introduir el broquet dins la boca. El fet d’estar basada en conceptes sinusoïdals dels so comporta una suggestió contínua dels motius sonors generats, mantenint l’atenció en l’evolució sonora a través del temps. De totes les obres per a clarinet sol, és la més extrema, alhora una de les més interessants d’aquest CD.

Poema de amor de Pablo Neruda amb música de Vicente Sanchis Tárrega és un recitatiu on la música no sembla tenir intencionalitat incidental ni complementària, sinó que juga un paper paral·lel al recitat del poema. Pel que fa a la música, de caràcter independent i amb entitat pròpia juga amb una melodia atonal que reapareix diverses vegades entre fragments més o menys tonals, si més no més consonants, fet que li atorga entitat estructural, alhora la pantonalitat suggerida per Sanchis està basada per la combinació d’aquests.

La proposta de JM Santandreu és un risc estètic, artístic, mercantil perquè el món discogràfic està enfonsat, on el valencià proposa un viatge per aquell repertori nou, actual, vàlid, on posa un dit a cada extrem de la capacitat tècnica, i de qualitat. Santandreu s’atreveix amb allò que sovint els grans intèrprets no s’hi veuen capaços ni amb cor d’escometre, i ací és on Santandreu trau profit de la seua versatilitat, de la seua tècnica i qualitat interpretativa. Diversitat, divulgació i seguretat al servei d’un clarinet que transita del lirisme a la feresa sonora.

next