Sounds of the Clarinet, treball discogràfic nominat als premis de música independent 2015 (MIN), és el segon disc del clarinetista valencià José Maria Santandreu de qui han destacat la qualitat del seu so, però, sense menystenir aquesta qualitat, la qual francament li atorga personalitat, la seua flexibilitat i versatilitat per adaptar amb facilitat aquest so a les estètiques el qualifica i autoritza per mamprendre amb diversos repertoris per a clarinet reeixint-se davant les exigències discursives o acoblant-se a les exigències cambrístiques bé amb l’electrònica, amb la veu o com a instrument sol, tot i no ser, tècnicament, un instrument polifònic.
Si en Clarinet for you feia un repàs a diverses obres del segle XX des de Falla passant per Berio o Bucchi fins a la premonitòria Mutations luminiques de José Manuel Morales, aquest Sounds of the clarinet porta fins als extrems la versatilitat i desimboltura tècnica de la qual és posseïdor Santandreu, amb un repertori que s’enquadra dins la nova música i l’electroacústica mixta. Explota els recursos tècnics i amplia la gamma de possibilitats del clarinet, encara hui, excessivament subjugat al repertori clàssic-estàndard, en el qual Santandreu també es desenvolupa amb escreix com fa poc demostrà al costat de qui fou un dels seus professors Wenzel Fuchs interpretant el Concert per a dos clarinets op. 35 de Franz Krommer.
Si atenem breument al material compositiu que conforma aquest compacte, trobem un eclecticisme en els materials i tècniques compositives en les propostes, tot i que el seu contingut és clarament contemporani, que dibuixen l’estat actual divergent en què ens trobem pel que fa a creació musical.
Signals d’Andrés Lewin-Richter original per a tárogató i electrònica (un instrument tradicional turc —per entendre’ns— entre el clarinet i la tarota), en la versió de Santandreu, la proposta transita sobre unes textures misterioses que recorden les sonoritats originals de l’instrument turc (el so està processat), és sens dubte una de les peces d’aquest disc on el diàleg entre sengles emissors compta amb un assemblatge idoni, complementari o dialogant. Sengles instruments s’adapten i s’acoblen en pro d’un discurs.
Clarinetic de Miguel Ángel Calvo Cervera, per a clarinet sol, parteix dels records motívics del repertori clarinetístic del XX, on per moments sembla recordar tant els Estudis de Concert de Menéndez com el Concert per a clarinet i orquestra de Carl Nielsen. Tan prompte com es produeix la introducció, Calvo trenca tot el llenguatge introduint sons produïts amb tècniques esteses, tot i que la concordança tonal la manté, basa el seu soliloqui amb una evolució del motiu, més o menys líric, al qual se li apliquen sons no estàndards com multifònics, fluratos, quarts de to…, formalment compta amb dues seccions, una primera quasi atemporal, pròxima al libitum i una segona basada en un scherzo.
Amb aeruAurea de Víctor Vallés, Santandreu torna a l’electrònica mixta. L’obra fa gala d’una de les característiques que defineixen el compositor del Verger i el seu gust per la forma en espill o en arc, (A-B-C-B-A), on el material sonor ajuda a la seua comprensió estructural. Tant l’electrònica com el clarinet mantenen un constant diàleg, i allò més interessant, s’influeixen, complementen i interactuen, qualificant positivament l’obra. Els canvis sonors són exigents per al clarinet, passatges virtuosos amb semiglissandos, quarts de to,… i un treball conscienciós i divers en efectes sonors de l’electrònica, a més de l’ús també molt característic de Vallés dels càlculs matemàtics basats en la secció Àurea per proporcionar-se materials, fan d’aquesta aeruAurea una de les millors peces del CD, almenys de les més complexes i suggestives.
Trance del també anglès Jonathan Febland, per a clarinet sol, és una de les peces habituals —entre unes grans cometes—, en els repertoris de nova música. Tanmateix, i com explica el llibret adjunt del CD, aquesta és la primera vegada que es grava. El títol és definitori i explicatiu, allò que pretén l’anglès és produir un estat hipnòtic en l’oient a través del seu llenguatge contemporani, però, seguit el mateix Febland ja adverteix que si escoltant música “normal” això ja és difícil, proposar-ho amb nova música cap a la qual la majoria de les nostres neurones que codifiquen el so/soroll no estan predisposades, és tot un repte. Trobem paral·lelismes auditius, compositius i interpretatius en aquest Trance amb la 1a peça de les Tres peces per a clarinet sol d’Igor Stravinsky. Sens dubte, una obra eloqüent, compensada i atractiva, potenciada en la versió sospesada i controlada de Santandreu.
Danzón de Carlos D. Perales compta amb una mena d’epitafi programàtic, l’obra per a clarinet i electrònica amb una elaboració en la part electrònica convincent, perfeccionista, funcional quan convé i discursiva, ajuda al fet que aquest Danzón, amb una part de clarinet que momentàniament sembla imitar amb uns ritmes bastant irregulars, trencats amb una mena de ball, de manera molt secundària, quasi imperceptible. En qualsevol cas, el diàleg entre sengles instruments és encertat, fluid i variat en efectes sonors, cosa que marca les diferències, no només en aquest CD, sinó en qualsevol proposta amb electrònica.
Poema de amor de Pablo Neruda amb música de Vicente Sanchis Tárrega és un recitatiu on la música no sembla tenir intencionalitat incidental ni complementària, sinó que juga un paper paral·lel al recitat del poema. Pel que fa a la música, de caràcter independent i amb entitat pròpia juga amb una melodia atonal que reapareix diverses vegades entre fragments més o menys tonals, si més no més consonants, fet que li atorga entitat estructural, alhora la pantonalitat suggerida per Sanchis està basada per la combinació d’aquests.
La proposta de JM Santandreu és un risc estètic, artístic, mercantil perquè el món discogràfic està enfonsat, on el valencià proposa un viatge per aquell repertori nou, actual, vàlid, on posa un dit a cada extrem de la capacitat tècnica, i de qualitat. Santandreu s’atreveix amb allò que sovint els grans intèrprets no s’hi veuen capaços ni amb cor d’escometre, i ací és on Santandreu trau profit de la seua versatilitat, de la seua tècnica i qualitat interpretativa. Diversitat, divulgació i seguretat al servei d’un clarinet que transita del lirisme a la feresa sonora.
