Ai, qui voldria un Sibelius per al seu país. Amb tots els defectes i les seues virtuts. Està per descobrir o per arribar… Aquest dimarts es celebra el 150 aniversari del compositor finès, encimat heroi nacional en vida i lloat hui encara, recordat per les generacions joves pel que fou i pel que va fer. Una vida que va dedicar a escriure música. Jean Sibelius (1862-1957), pel seu nom afrancesat per ell mateix no fou un finès entre tants.
El seu mèrit social fou plantar-se davant l’Imperi rus qui assetjava i reduïa culturalment Finlàndia, aleshores el Gran Ducat de Finlàndia sota el poder del tsar, Janne, com el coneixien familiarment, aportà allò que millor podia fer aleshores: música. Però, aquesta música estèticament ancorada a la tradició germànica centreeuropea, obvi tenint en compte que estudià a Berlín i Viena, va tenir una funcionalitat capital, ja que la seua admiració per la natura, la terra i el seu context natural i habitual, la seua Ainola, la seua gent i la seua història ressonen en cadascuna de les composicions del finès. Sibelius ajudà a crear consciència de país. Des del seu nacionalisme romàntic, musicalment parlant, emprà el poema simfònic, la suite, la simfonia, la música de cambra i la música coral, fins i tot compongué música maçònica, per mostrar el seu convenciment polític de caràcter secessionista.
Alliberada i independent Finlàndia, va premiar Sibelius, qui seguia formant des de l’art les consciències nacionals deslliurades. En certa manera, omplint els buits de pertinença a una estat diferent sotmès a una russofiliació com demostrava l’ús del rus a l’administració, a les escoles i el tarannà dictatorial del darrer Gran Duc Nicolau II. La nova administració i el poble estaven ben agraïts del seu heroi, fins a tal punt que hi havia gent que sufragava les despeses de Janne, qui comptava amb allò més semblant a una nòmina de funcionariat i regals econòmics de finesos anònims. De fet, la folgada economia recaptada al llarg de la seua vida fou una de les conseqüències, o més aviat, un motiu positiu, un pro davant una gran contra, per silenciar-se musicalment, però, encara no hem de precipitar-nos al final dels més de noranta anys que visqué el compositor.
>
De Sibelius a casa nostra allò més conegut és el poema simfònic Finlàndia op 26, el qual no és altra cosa que un cúmul de melodies patriòtiques descriptives com a conseqüència del revisionisme de Sibelius i la seua vinculació a la revolució política. Per parlar de Finlàndia, op. 26, cal mirar enrere lleugerament i conèixer aquell moviment polític-cultural que es movia sota l’atenta mirada de la censura i la publicació quasi clandestina del ‘Diari’ (Päivälehti) i el seu cercle intel·lectual (Nuori Suomi, “Jove Finlàndia”). Tot i que Sibelius, diguem-ne que, no militava en el cercle, sí participava amb col·laboracions amb el diari nacionalista i única publicació en finès. A recer d’aquest cercle periodístic-polític, intel·lectual i cultural on hi havia polítics (com el futur primer president independent que hi militava: Kaarlo Stahlberg), escriptors, pintors, músics,… es van fer les conegudes ‘Celebracions de la premsa’, així com diferents concerts per sufragar les penúries dels proletaris per a les quals Sibelius va compondre diferents obres o recuperar-ne algunes revisionades entre les quals estaven Música per a les celebracions de la premsa, la primera versió de la Primera simfonia, el Cant dels atenencs op. 31 núm. 3, i La ruptura del gel al riu Oulu, op. 30. A tot això, ja havia compost el seu primer colp de puny nacionalista, Kullervo, una semisimfonia, o un poema simfònic per a veus i orquestra del qual malgrat l’èxit va voler desvincular-se. Amb tot, Kullervo es considera la primera obra musical nacionalista finesa.
>
La música de Sibelius segueix, fil per randa, els dictàmens dels cànons clàssics, amb inclinacions modals. Dictàmens produïts pel substrat popular, i amb les convenients dissonàncies; totes elles produïdes pel contagi dels compositors del seu entorn, de l’herència wagneriana, que prompte rebutjà declinant el leitmotiv com a element estructural, amb un tractament cíclic en els motius per admiració beethoveniana.
D’ell no podem deixar de conèixer, a banda del seu diabòlic Concert per a violí en re menor op. 47, les seues set simfonies que culminen en una sisena i una setena transcendentals. Així podrem conèixer, mitjançant la seua música, la vida d’un finès que no fou un entre tants.
>
A Sibelius li passà factura la vida pròpia i l’aliena, el càncer de gola que quasi el matà, l’alcoholisme, la I Guerra Mundial i les dicotomies de la II i el nazisme on es va veure immers. Però després estava el geni, allò intangible, invisible, però que hi és, allò que tan bon punt li descobria un paisatge nòrdic que musicar com li recordava que les estètiques d’entreguerres ja estaven a altre quefer. Quants creadors han estat conscients que el temps del seu art ja havia passat?. Per si ell no n’era conscient del progrés musical que subratllaven les avantguardes, arribà Adorno, per recordar-li que ell, Sibelius era un arcaisme antiprogressista, una mostra del tardoromanticisme que es negava a doblegar les potes. Malgrat l’èxit del seu simfonisme, no foren pocs els qui senyalaren Sibelius com un aliat dels nazis, qui comptava amb una Societat Sibelius inaugurada per Joseph Goebbels, ja que per al Reich el conservadorisme tonal de la música sibeliana era, com he apuntant més amunt, una herència de la tradició germànica. De poc o res serví que Sibelius manifestara el seu rebuig pel nazisme pel seu racisme, però, Finlàndia s’aliava amb el III Reich per combatre els soviètics i ell en eixe moment, només era un compositors que desitjava emmudir. Què anava a compondre?.
Després de la Setena simfonia (1924), la seua obra més transgressora, Janne Sibelius deixà de compondre paulatinament, tot i que va seguir fent algunes composicions corals quasi oblidades o Tapiola en 1926 i revisions de l’Andante Festivo (1925-1930)
>
>
La gran pregunta és, existeix la Huitena simfonia?. Sibelius, al llarg dels seus trenta anys de silenci digué que no, però, diferents factures a compte del primer moviment i alguns detalls escrits deixen entreveure que hi treballava, almenys amb esbossos, apunts, idees. Perquè Sibelius no deixà de crear esporàdicament fins la seua mort, bastant mística i bucòlica amb aus típiques d’Ainola augurant-la. El seu silenci de grans èxits patriòtics fou conseqüència de diversos factors, una situació econòmica solvent, al costat de la suficient sensatesa per adonar-se’n que la música en d’entreguerres (1919-1939) apuntava cap a altre lloc, potser per això la seua Setena simfonia (1924) intentà seguir l’estel que les avantguardes proposaven, però després una segona guerra amb un ús polític del nazisme de la seua música com a simfonisme de lloança envers de la música degenerada. L’any 1957 havia trencat amb la seua línia de concepció, com altres han apuntat, Sibelius anava adonant-se que el seu geni creatiu cada vegada estava més lluny de la visió que l’art feia d’aquella realitat, uns ulls vells, complaguts, suficients que a poc a poc res més tenien a dir a Finlàndia, ni a Europa, quan si més no en 1947 havien començat els cursos d’estiu de Darmstadt, i la bogeria de l’art provocatiu, per què seguir veient el món amb ulls de nostàlgia quan Finlàndia tenia edat per caminar sola i escoltar el progrés obertament des d’arreu del món?.
Doncs això, Sibelius es va dedicar a conviure amb la seua terra, Ainola, els llacs, el siglots, les neus mentre Finlàndia anava fent-se adulta.
La família Sibelius va vendre la casa de Janne a l’estat finès i hui l’heroi nacional compta amb el Museu Sibelius, qui va nàixer un dia com hui de fa 150 anys per ajudar, aleshores a crear l’Europa dels pobles, en el seu cas, amb la seua música posteriorment reaccionària, Finlàndia.
