La minuciositat d’artesà gremial no està gens valorada hui dia. L’escena proposa bones músiques, sens dubte, però el receptor, l’oient, malauradament no està preparat per rebre la proposta amb actitud crítica. Tant de bo arribe el dia. Davant la proposta està la moda i el tarannà que ha embolcallat tot allò que empra en el seu llenguatge oral el valencià.
La celeritat de tot plegat, l’espenta punyent de la saturació d’informació, també musical i l’educació auditiva que també existeix tot i que de manera subjacent o secundària a altres prioritats, han fet que rarament ens dediquem uns minuts a degustar i pair les sonoritats. Els mecanismes sonors d’allò que sona, el com —vull dir— i que el nostre cervell codifica com a música.
Som cultura melòdica a totes passades. Així com els centreafricans són rítmics i els orientals tímbrics. L’harmonia, és a dir, els condiments que fan que un element principal tinga eixe sabor exquisit, arrodonit, complet, ideal, no solen tenir-se en compte pel nostre cervell acostumat a la immediatesa sonora. Una feina constant que ha fet el Pop i l’obstinada manera d’educar-nos a base de melodia consonant tonal quan si més no per herència, nosaltres, el nostre territori és més aviat de sonoritat modal. És per això, entre altres motius contrastats, que sonorament no ens coneixem, i diria que fins i tot per moments no ens reconeixem.
A més, en L’home insomne hi ha un bon punt de diversitat que ens ajuda a conèixer-nos. A saber què cantaven al Maestrat, a la Canal de Navarrès, a la Vall de Cofrents, a la Ribera o a la Safor. Això que ara diuen vertebració del territori, ací en l’home insomne, torna a tindre un punt de vàlua extra.
Però, després està la pura proposta musical. Ací, la sapiència del músic de la Safor fa guanyar punts amb escreix al resultat final del disc. Agafar un element pur i amb gust exquisit reproposar-lo sense que perda la seua pròpia puresa. Així passa amb Jerigonzas de Navalón on Dénia encertadament embolcalla la seua veu amb veus blanques i la senzillesa d’unes ballmanetes ben avingudes. L’entrada de la rondalla a partir del tercer verset és francament preciosa. Segueix la pauta en totes les propostes, on a partir d’elements purs de música tradicional valenciana reproposa amb unes harmonies subtils, netes, amb pessics d’originalitat, amb una sonoritat equànime i assaonada de La nova Rimaire que posa en safata l’harmonia i acompanyament precís perquè la veu càlida de Dénia, elegant en els detalls dinàmics, amb eixe punt de fricció que esquartera lleugerament el timbre fluïsca per sobre amb melismes mesurats i l’expressivitat que li dóna transcendència al missatge de les lletres. Aquestes també bigarrades. De temàtiques ben diverses, de denúncia com en La tradició mal entesa (L’U), però també autobiogràfiques com en Fou Gandia el meu bressol (L’U i Dos).
Què hi farem, nosaltres sonàvem i cantàvem així, només que ací Carles Dénia i La Nova Rimaire amb un mestratge consistent crea exquisides sonoritats a partir de la puresa de la tradició. Pessics de qualitat ben distribuïdes que inviten a la jocositat funcional d’algunes de les propostes, adobades de bons acompanyaments instrumentals i vocals, al servei del resultat però, ajudant sobretot a predisposar el context sonor perquè Carles Dénia amb aquell punt introspectiu de la seua interpretació (una qualitat tímbrica i expressiva que el defineix i identifica, i potser per això l’han comparat amb altres cantaors de flamenc amb trets tímbrics similars) ens faça fruir alhora que ens ajuda a reconèixer-nos.
Com canta Dénia, “el cant que emana del poble ens pertany a tu i a mi”, i sort que hi ha qui amb paciència i sapiència els recupera i amb harmonitzacions enginyoses ens les torna a servir per degustar-les tranquil·lament.
