‘Entartete Musik’ de Llevant Ensemble: música i poesia assassinada

27 gener 2016 01:00h
Entartete Musik (Autoeditat, 2015). Llevant Ensemble amb la col·laboració de Ximo Vidal (recitat), Ajuntament de Tavernes de la Valldigna i Edicions 96. Textos íntegrament en valencià amb traduccions de Josep Antoni Alberola, Marc Granell, Gustau Muñoz i Feliu Formosa. 1 CD, TT:52’58’’.

“Que fàcil seria esborrar aquesta pàgina de la història, la del nazisme i el feixisme!”. Aquesta frase, ben premonitòria i amb la funcionalitat d’obertura, forma part del breu text amb què es presenta el darrer treball del quintet de vent Llevant Ensemble “Entartete Musik”. Música degenerada que el nazisme obligà a eliminar de la nostra història recent. L’oient se situa ràpidament en el temps i la història, però només a mesura que transcorre el disc, enginyosament estructurat amb poesia recitada i música pots arribar a percebre com la tendresa humana blasma contra la barbàrie irracional de l’holocaust. La ductilitat penetrant de Ximo Vidal, actuant la veu, transmet uns calfreds a l’espinada a mesura que cada paraula poètica, descriptiva, esperançadora, esgarrifosa o dolça, és pronunciada. Al bell mig, l’Himne de Terezin et persuadeix amb la pregunta, com és possible trobar muses i “humor al cor” dins la misèria de la mort assegurada? Lament i joia, quin remei o quina virtut la d’aquesta gent.

A un país normal musicalment parlant, no tinc cap mena de dubte que Llevant Ensemble seria un dels quintets de vent de referència de l’escena valenciana. Com a salconduit, a qui escriu no el lliga cap vincle amb el quintet més enllà d’un estricte i constant seguiment professional i un reconeixement artístic, talment com intente fer amb cadascun dels ensembles, grups, solistes i formacions que configuren l’escena del país, que en són molts —afortunadament—, però encara copsada quasi pels mateixos. Això demostra que l’administració musical d’aquest país, pel que fa a propostes musicals, no ha sigut ni justa, ni equànime ni molt menys transparent.


Llevant Ensemble. Foto: Rubén Chover.

En sóc conscient del treball erudit que hi ha al darrere d’aquest quintet saforenc, i és clar, a banda d’una qualitat interpretativa com a mínim igual a la de qualsevol ensemble o grup que reconeixem com a referent, hi ha una convicció explicita i plausible per canviar el format de concert clàssic, per trencar ritus de la música clàssica i un compromís ferm amb la democratització de la música i el seu país. Aquestes coses de Llevant Ensemble, inexplicablement no són habituals en l’escena. Com és que fins ara no els ha arribat eixe suport que altres pocs conjunts sí han tingut? No vull pensar que fins ara han estat també degenerats, però, coneixent les clavegueres musicals d’aquest País Valencià, la creença hi roman.

Aquest treball discogràfic ens ajuda a prendre consciència de l’holocaust i d’uns artistes titllats de degenerats només per trets ideològics i creences religioses. La música està estretament lligada als fets històrics, ja que tant els compositors com els poetes que apareixen en el disc van patir el nazisme, reclosos al Ghetto de Terezin i assassinats a Auschwitz o de camí a Mauthausen o obligats a l’exili. Forçats a l’oblit, talment com també passà ací amb el franquisme i que encara en sabem massa poc i n’escoltem quasi res.

De la música potser alguna majoria reconeixerà el magnífic Ein Kleine Kammermusil op. 24 nº 2, el quintet de vent de Paul Hindemith, l’òpera Brundivar (l’Abellot) de Hans Krasa o l’Òpera del tres xavos de Kurt Weill, però la selecció de poesies així com la resta d’obres són d’una exquisidesa profunda. Al rerefons de tot plegat sempre quedarà el destí dels autors, injuriats, assassinats... o facilitar-los la mort per malaltia i en els millors dels casos obligats a l’exili definitiu. No obstant això, el llistat d’artistes eliminats pel nazisme i feixisme és angoixadament amplíssim, per tant el disc té aquest plus de dignificació.


Paul Hindemith tocant el fiscorn (1945), amb la seua muller Gertrude Rottenberg al piano; Hindemith tocant el fagot (1940).

Premisses a banda, cal destacar una altra virtut que posa en vàlua aquest Entartete Musick, i és que pel que fa a la vessant documental de l’holocaust comptem amb una ampla literatura, fins i tot aquest mes eixirà la reedició crítica de Mein Kampf. La bogeria en prosa de Hitler. Tanmateix, en la vessant musical poques vegades s’ha tractat de recuperar, dignificar i mostrar la capacitat de l’ésser humà en contextos tan inhumans.

Una introducció escrita pel quintet predisposa l’escolta d’un text de Paul Hindemith “Amb calma ve el so del corn”. Heus ací la primera pinzellada de genialitat. El text, és el diàleg entre el fiscornista i el pianista (The Post Horn) just abans de començar el quart i últim moviment de la Sonata per a friscorn (Althorn) en mib i piano (de 1943), sonata la qual davant dels problemes per editar-la (als EUA), el mateix Hindemtith també fiscornista, va acceptar que fóra per a trompa o saxòfon alt.

Seguit arriba una de les grandeses del disc, l’Ein kleine Kammermusik op 24 nº 2, l’exigent quintet de vent executat pel Llevant Ensemble de manera punyent, colpidors amb les dissonàncies i una perfecta conjunció cambrística com Hindemith exigeix, repassant les tessitures que li presten els cinc instruments amb un flux continu, exigint assemblar combinacions tímbriques complexes, amb unes polirítmies més vivaces i contrastos de caràcter que dibuixen la textura que arrodoneixen un llenguatge particular de cap a peus i on el quintet garanteix un gaudi vitalista d’aquesta música de maduresa.

Erwin Schulhoff.

Després del quintet s’intercala novament un poema, L’última, precisament l’última, en aquest cas de Pavel Friedman assassinat a Auschwitz. Escrit a Terezin compta amb l’acompanyament de la melodia (al clarinet) d’Auschwitz Tango. Així però recuperen el Trio per oboè, clarinet i fagot d’Erwin Schulhoff (mort al camp de concentració Wülzburg de tuberculosi), qui haguera pogut estar un dels compositors capdavanters de la segona meitat del SXX, amb tarannà avantguardista, reculà el seu llenguatge cap al neoclassicisme en assumir els preceptes comunistes. El trio dóna pas a Vull recordar un poema d’Erik Fried, escriptor jueu exiliat a Anglaterra.

Del Quintet de vent op. 10 de l’assassinat a Auschwitz Pavel Haas, només ens ofereixen el 2n moviment, Preghiera, dels quatre que formen aquesta obra descriptiva que beu directament del mestre Janacek, així com elements del substrat popular morau com la natura, el ball, però també de caire religiós com els cants sinagogals i gregorians. La versió de Llevant Ensemble és bastant intimista, mesurant molt el rubato, sense excedir-se (molt contrària a la versió que afegim), pensant en el conjunt homogeni sonor del quintet i el contrast en les articulacions, staccattos envers legatos. Sens dubte la trompa té molta presència i responsabilitat en aquest moviment que Alberola condueix amb un so vellutat, molt idoni per assemblar amb les fustes, i on només en l’última crida, encimant-se al registre agut el so s’escanya però no per això deixa de desmerèixer una assaonada versió que ens deixa amb ganes d’escoltar l’obra completa.
 
 

Què vares fer aleshores? és un altre poema de Fried que Vidal emfatitza i reencarna amb coratge: “Demà no viurà cap de nosaltres si avui una vegada més no fem res” ressona en el cap la conversa amb un supervivent que dóna lloc a Aubade de Marius Flothuis per a flauta sola, l’albada hereva de Mozart i el Syrinx de Debussy, pilars bàsics de l’autodidacta Flot, està a càrrec d’Estornell qui garanteix l’esperança subjacent en aquest andante.

Un dels moments més tristos alhora que joiós és l’Himne de Terezin. La lletra encoratjadora (“mantenim l’humor al cor”, diu el text o “del ghetto enderrocat anirem i ens riurem”) fluctua sobre la melodia vitalista del l’himne compost per Karel Svenk, mort de camí a Mauthausen. Així la segona part d’aquest treball comprèn l’arranjament a càrrec de Josep Antoni Alberola de l’òpera Brundivar de Hans Krassa (assassinat a Auschwitz) per al quintet, amb cinc moviments contempla els moments més animats de l’òpera infantil, i novament una pregunta encongeix el cor, com és possible compondre amb tanta esperança i vitalitat dins d’un ghetto? Sense dubte una de les moltes joies del disc.


Ilse Weber.

Dos poemes més, Wiegala d’Ilse Weber, assassinada a Auschwitz i que novament remou consciències en escoltar com s’adreça al nadó per fer-lo dormir, amb la tendresa arriba S’escometen amb fúria de Bertold Brecht. Finalitza el disc un nou arranjament d’Alberola de l’Òpera de tres xavos de Kurt Weill (i text també de B. Brecht) per al quintet, amb cinc moviments, compta amb els moments recognoscibles i més destacats de l’òpera crítica, sent també una de les moltes dignitats que atresora aquest disc imprescindible.

Estimats lectors, melòmans, aquells que condemnen qualsevol tipus de nazisme, feixisme, o tipus d’atac impúdic contra l’ésser viu humà o animal, trobaran en aquest treball un cúmul de dignitat, de qualitat artística i de justícia humana. Músiques prohibides, de tantes que encara estan per trobar, recuperar i mostrar, un treball sens dubte que ens apropa dues realitats des de la música, la magnitud de l’home i la pura realitat macabra de l’holocaust. Un treball imprescindible per conèixer el preuat segle XX, tan proper i tan oblidat.


 
next