Eva Dénia fa justícia a Eva Dénia amb ‘Quan abril era abril’

1 febrer 2016 01:00h

Quan abril era abril (Comboi records, 2015), Eva Dénia (veu, guitarra, composició i arranjaments), Merxe Martínez (violoncel), Carles Dénia (guitarra, cítara, llaüt, arranjaments), Toni Belenguer (trombó), José Luís Porras (contrabaix), David Gadea (shaker, bongo, djembé, triangle i caixa) i Lluna Aragón (violí). 1CD, TT: 40'.

L’ultima vegada que em vaig col·locar davant del flux sonor d’Eva Dénia fou en un dels concerts de La Fera al Palau que el Col·lectiu Ovidi Montllor va organitzar per commemorar la X Gala dels Premis Ovidi 2015, fa uns mesos, al Palau de la Música de València. Estava ubicat davant, a pocs metres, amb la llibreta i la càmera. Aquella matinada vaig escriure açò que vaig publicar a La Veu unes hores després: “Eva Dénia juntament a la violoncel·lista Merxe Martínez va fer gala de la veu portentosa, flexible i de possibilitats de matisos. Destaca també la bona elaboració compositiva de les cançons i el fantàstic treball cambrístic interpretatiu. Això, junt a una veu de personalitat ferma, amb cos, projecció i sense extremismes vocàlics, deixaren bon gust musical”.

L’escena que engloba la música que empra el valencià com a llengua d’expressió, allò que tothom reconeix per l’etiqueta de “música en valencià”, té un greu —gravíssim— problema de directe, és a dir de fer música en viu. Igualment, sóc molt conscient que ni volen sentir-ne parlar, ni tampoc els preocupa massa perquè sembla tot queda justificat, abans pel menyspreu institucional, i ara per veure qui s’emporta el pastís més dolç. Això no trau que hi haja grups, cantautors i músics de molta qualitat i que treballen per oferir directes dignes. No pretenc llançar-ho tot pels aires, ni molt menys.

El directe, el viu, és la raó d’existir de la mateixa música a la qual tant de mal li ha fet el disc en dècades anteriors on tot quedava relegat a l’estudi i vendre discos a grapats. La majoria, —de l’escena— inexplicablement, tant els fa l’afinació, l’assemblatge dels instruments, de la veu, l’expressivitat, les dinàmiques, és a dir la música. Tant fa que faces reggae, cançó d’autor, indie o hard rock, si no m’equivoque, tot això és música, i ha de tindre les característiques que fan possible aquest llenguatge artístic. Qualsevol estalvi o mancança d’algunes de les qualitats de la música, com afinar, és manifestar-se en la deficiència o fins i tot la mediocritat. Potser com a lletristes són molt combatius, salvapàtries i solidaris, amb bon attrezzo, un pèl de màrqueting i un públic complaent, però si trien la música com a medi per manifestar-se, l’escena s’ho hauria de fer mirar. Seria bo preguntar-se per què el disc sona —sovint— molt redonet i el directe és insofrible? Ah però!, diran que fan festa i tal... —justificant i tot això—, aleshores no entendria certes coses com allò demanat de professionalitzar l’escena.
 
Merxe Martinez (violoncel) i Eva Dénia (veu i guitarra).
Ara, uns mesos després d’haver escoltat quasi a tocar Eva Dénia, ha tret Quan abril era abril (Comboi records, 2015), el disc on diu ha recuperat apunts, melodies, que l’han dut a fer i interpretar les seues pròpies cançons. Al disc però, Dénia manté el beneït hobby de fer versions i adaptacions com El paraigua de Georges Brassens, Fruita Bona de Milton Nascimento o l’Estranger Georges Moustaki amb traducció i adaptació de Pelai Ribas. El fet recopilador, de melodies i lletres arxivades, ens mostra una revisió d’ella mateixa, un punt autobiogràfic i un colp de puny sobre la taula de l’escena.

El jazz, amb swing i bossa nova fidelitzen el recorregut musical de la cantautora que mira i remira la tradició musical valenciana, sempre amb eixe substrat mediterrani. Les composicions no amaguen res de la personalitat de Dénia si fa no fa potencia la seua vàlua com a compositora, però sobretot la seua sensibilitat interpretativa. La veu dúctil, flexible, generosa i afinada, adobada de matisos i expressions s’allibera encara més en fer-se acompanyar novament de la violoncel·lista Merxe Martínez, amb qui té una combustió tímbrica excel·lent, com si veu i violoncel s’emeteren del mateix instrument.

Al llarg d’aquest bigarrat treball compta amb més afegits excel·lents amb Toni Berenguer al trombó, Carles Dénia a la guitarra, cítara i llaüt, José Luís Porras al contrabaix, David Gadea al shaker, bongo, djembé, triangle i caixa i Lluna Aragón amb el violí. Timbres que es fonen amb criteris interpretatius de qualitat, naturalitzant i humanitzant la música al servei de la sensibilitat auditiva.

Les lletres altament poètiques i les temàtiques diversifiquen el treball, ja que escorcollen els sentiments com ocorre en Als amics de tristor, la humanitat i la consciència social com en Haití o la versió de L’estranger  de Moustaki i el cicle vital com la son amb Agulles de plata. La natura i les seues manifestacions, amb forta presència en el disc, es combinen amb els sortilegis del destí com l’adaptació d’El paraigua (de Georges Brassens) i amb la nostàlgia com en Quan abril era abril, el desig o l’esperança amb El carrer és teu o amb l’elegia homèrica en Besades de sal amb Ulisses al rerefons.

En Quan abril era abril també, com en el directe de fa uns mesos, es fa gala d’una veu portentosa, flexible i de possibilitats de matisos on fa goig el fantàstic treball cambrístic interpretatiu. Això, junt a una veu de personalitat ferma, amb cos, projecció i sense extremismes vocàlics, deixen bon gust musical..., és un disc que fa justícia amb la cantautora valenciana, se la fa ella mateixa, un disc de maduresa amb el qual l’oient pot gaudir de mastegar i pair l’elaboració poètica de les lletres i la musicalitat dels intèrprets al caliu d’una de les millors veus valencianes tant en directe com en enregistrament amb un tractament constant per la musicalitat amb el qual poden aprendre els aspirants a latin lover en valencià, els d’abans i els que vénen.


 
next