La biografies ens han volgut confirmar que al llarg dels segles els compositors es capbussaven en els laboratoris dels seus mestres de capçalera per a assimilar els llenguatges hegemònics, però, alhora, per a trobar llum en els seus propis camins. Si partim des del Barroc, ens topem amb “El clavecí ben temperat” i l’omnipresent influència de Johann Sebastian Bach, un exercici creatiu i funcional, una mena de bastida tonal sobre la qual han emergit les estètiques futures. Avançant cap al Classicisme, trobem com els diversos quartets de corda de Haydn han estat claus per a entendre la simfonia. Les diverses obres per a piano de Beethoven, els lieder de Schubert, les obres vocals de Mahler, les miniatures del dodecafonisme i la II Escola de Viena, els quartets de corda de Bartók, les primeres manipulacions de cintes a les cabines radiofòniques… Són, però, només alguns exemples per a emfatitzar la idea que la música de cambra, d’una manera generalitzada i de manera intemporal, ha estat el vertader camp de proves per a portar els llenguatges més enllà. Al mateix temps, atresoren les passes endavant, cap a la reafirmació dels llenguatges dels seus propis creadors. Diguem-ne, doncs, que les gènesis de cada etapa estètica i de cada llenguatge consolidat en cadascun dels compositors es troba en aquestes obres-investigacions per a pocs instruments o per a diferents conjunts tipus.
Amb aquest “Piano Trio” (Naxos, 2015), una proposta dels valencians Brouwer Trio (B3:), ens trobem davant d’un recopilatori que juga aquesta funcionalitat. Exemplificar-nos, amb el recull d’obres cambrístiques, un dels compositors més destacats d’aquestes dècades presents. El català Benet Casablancas és, sense dubte, un dels compositors amb major trajectòria internacional de Catalunya i de l’Estat. L’any 2007 rebia el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya (un premi que a casa nostra ni existeix ni se l’espera —serà per la nostra poca activitat musical—) i el 2013 rebia el Premi Nacional del Ministeri de Cultura espanyol. És hereu, en bona part, tant de Mompou com de Montsalvatge, però manté la idea fixada en la primera meitat del XX, fet que li dóna a la seua música, tot i les referències peninsulars, un ferm tarannà europeu.
El compositor, professor i musicòleg Benet Casablancas al Liceude Barcelona.
Tot i això, malauradament, a casa nostra, per circumstàncies de què ja hem parlat en aquest diari en altres temàtiques musicals, Benet Casablancas és encara bastant desconegut fora dels petits cercles exclusius. Una exclusivitat —del cercle— provocada pel desinterès, fins ara, de programar els nostres compositors actuals i aquells més propers (geogràficament o estèticament) als nostres auditoris públics. Per aquest motiu, que no és l’únic, hem volgut afegir la qualitat interpretativa del Brouwer Trio i remarcar que aquest “Piano Trio” ja compta amb una vàlua extra: la de proposar música pròxima i quasi desconeguda per a apropar-nos, almenys, a una part de l’univers creatiu d’aquest compositor català viu i en actiu.
Revers del disc Piano Trios.
Un llenguatge complex, o molt complex, però que sobrepassa els límits estètics de sonoritats o textures de la segona meitat del XX d’on beuen, superades, això sí, per la llibertat tímbrica basada en les combinacions acòrdiques o les tècniques esteses introduïdes. “Piano Trios” mostra un treball compositiu conscienciós, d’abstracció sonora pel que fa a les tensions i la pulsació, molt més estructural pel que fa a la forma, que destaca puntualment pel virtuosisme que exigeix al llarg del CD al piano resolt amb el talant i mestria d’Apellániz. El pianista bascovalencià presenta una sensatesa sonora, equilibri dinàmic, dosificació i diferències de caràcter que afegeixen, més si cap, vitalitat i aconsegueix transmetre uns missatges sonors bigarrats de gran vàlua.
Brouwer Trio (B3:): Elena Solanes (violoncel), Carlos Apellániz (piano) i Jenny Guerra (violí).
Obres com “Moviment per a Trio”, “Cant per a Frederic Mompou”, “Encore”… reclamen la intervenció del tres intèrprets (o dos, segons quina), on es mostren com un conjunt ferm, de delicadesa en els timbres i els petits detalls sonors. D’entre totes aquestes destaca “l’Impromptu-Trio No.2”, on els diàlegs trencats, els pizzicatos, els detalls abstractes del so enriqueixen una obra que sembla fluctuar pels instruments, on la línia melòdica apareix i desapareix, es capgira, es trenca, es mutila de manera exigent per a la bona interpretació. D’altra banda, el recull d’aquest CD és altament exigent pel que fa a l’encertada interpretació de cambra, dut a l’extrem amb l’impactant “Haiku per a trio”, d’una factura excel·lent. Però destaca per les peces per a piano sol, moltes d’aquestes petites dosis de ràfegues sonores, els Haikus amb què Casablancas s’hi mostra punyent per a dir tant en tant poc de temps, i que Carlos Apellániz resol amb especial lucidesa, amb un color pianístic brillant i la netedat ferma en els virtuosismes. En aquest sentit, també solístic, trobem “Tríptico” per a violoncel, on Elena Solanes es mostra segura per a oferir les divergències de les acotacions agògiques i expressives de clara finalitat descriptiva.
“Piano Trios”, de Brouwer Trio, ens porta una música que, partint d’un dodecafonisme particular i personalista, viatja cap a la nova complexitat, amb inspiracions extramusicals no descrites, sinó justificatives del procés compositiu de Casablancas. Obres-laboratori que marcaran etapes i que en el seu conjunt ens mostren el ventall creatiu del català. Un disc imprescindible i de consulta per als melòmans de la contemporaneïtat, interpretat amb un alt grau de compromís amb el material artístic, l’estètica i el conjunt a què està destinat.
