Torna-les a tocar Torres...

23 maig 2016 01:00h
Variacions Goldberg de Johann Sebastian Bach, interpretades per Xavier Torres (piano). IBS Classical, 2016. 1 CD, TT: 78’33’’ (DDD).

És bastant recurrent començar amb aquell bla, bla, bla periodístic que fa referència al fet que les Variacions Goldberg foren un encàrrec del comte von Keyserlingk perquè el clavecinista Johann Gottlieb Goldberg li propiciara la son a traves d’una obra suficientment llarga com perquè la somnolència fera el seu efecte. No queda tan clar si el que demandava el comissionista era entreteniment o una música que provocara un mecanisme físic per fer venir la son. No sabem si s’adormí o no, o si fou capaç de percebre la complexitat que aleshores Bach va premeditar per escriure les Goldberg per a un clavicèmbal de dos teclats. Fet i fet, gràcies a la comanda Bach es va traure del barret una obra la construcció de la qual està considerada com de les més importants de la història de la música per la capacitat inventiva i per l’ús i reelaboració de materials, pel treball formal o estructural i per l’extrema  musicalitat i bellesa.

Com tota obra mestra, des de temps immemorials ha originat centenars de discussions i milers d’adeptes en defensa de l’historicisme o la versió moderna davant el tremend repte de qui se sent capaç d’interpretar-les. Tanta magnitud i aldarulls paral·leles no deuen ser per una qüestió baladí, més si tenim en compte que fins ara pocs s’han atrevit a enregistrar-les amb un mínim de criteri. De fet de pianistes (o clavecinistes) valencians no en tinc constància, fins ara.


El pianista valencià, Xavier Torres ha conclòs aquest projecte-itinerari amb l’enregistrament complet, després d’haver-les interpretat a la Beneficència fa uns mesos on va executar un recital d’acurada reflexió i magnífica ductilitat sonora. Destacà aleshores una vàlua que ara torna a aplicar, si fa no fa ho ‘exponencia’ encara més, com és transmetre una visió personalitzada, fruit d’un procés de maduresa que el porta a fluir per damunt del cúmul de notes entrecreuades, paral·leles, canòniques... implementant la pura ornamentació amb una musicalitat fresca, senzilla, humana, atrevida i intimista, de caràcter, de contrast, d’articulació precisa i escurçada que aproxima el timbre equilibrat del seu piano als records d’un clavicèmbal a l’alcova del compte que patia insomni.

Sonen a piano modern, però alhora aprofita els recursos tècnics que posseïa el pianista valencià per moure’s amb l’articulació enginyosament, entre la memòria historicista i la modernitat d’unes Goldberg que sonen eternes. Escriu les notes del llibret Justo Romero, poc més o menys amb aquestes idees amb què tracte de transmetre la magnífica versió que ens proporciona Xavier Torres, i francament, quan hom s’hi posa a gaudir dels  78 minuts i escaig de musica bachiana te n’adones que ha estat capaç d’aconseguir la proesa de fer aquesta enorme construcció pròpia, de mantindre la coherència interpretativa de principi a fi tan personalitzada com aquell dia a les darreries d’estiu de 2015.


Xavier Torres. La Beneficència (2015). Foto: Laveupv.

Rere una conscienciació, l’oient pot gaudir del lirisme i la musicalitat de l’ària, amb unes appoggiatures justes i unes cesures calculades, fins els contrastos dinàmics, de caràcter i tímbrics premeditats, uns canvis temporals de la pulsació que ajuda al contrast, on la musicalitat està consensuada amb rigor. Torres posseïa una tècnica potent al servei de la musicalitat de puresa sonora, de la senzillesa, de la música en primera persona. Naturalment destaquen les variacions ràpides, per allò del virtuosisme sempre tan cridaner,  on l’articulació cobra una vida característica i peculiar gràcies a la pulcra tècnica pianística de Torres. Igualment la variació 13, com la mateixa ària d’inici i en el da capo final, més un ressorgiment que defineix la quadratura del cercle, és d’un lirisme i introspecció extrema. La variació 21, o la 25 per la direccionalitat per buscar les tensions, són unes de les que més càrrega expressiva romàntica afligeix Torres, guarda en el cas de la 21 una claredat en l’equilibri perfecte de les veus que configuren el cànon, sent això, la compensació, coherència i equanimitat de les veus barrejades, o els moviments paral·lels de la variació 23, una de les principals virtuts d’aquestes Goldberg, per destacar només alguns dels múltiples detalls.


Variacions Goldberg (JS Bach), Xavier Torres, piano. Foto: laveupv.

Menció a banda mereix el Quodlibet (30a variació), sobretot quan en arribar l’últim acord el deixa extingir-se perquè renasca la idea matriu, l’ària da capo d’aquesta majestuosa construcció musical. Un record d’una sensibilitat reconfortant, que tanca el cercle i quadra la multitud de sentiments que ens proporciona el pianista valencià.

Què hi guanye jo amb tot açò? Una còpia d’un dels millors discos dels últims anys, amb un pianista valencià que s’enfila amb la seua proposta de les Goldberg molt i molt amunt. Si teniu el gust d’escoltar-les, estic segur que no dubtareu en dir: “Torna-les a tocar Torres, tan fluidament com pugues, tan personalment com vulgues.”


 
next