Calia Carpenter?

16 novembre 2016 01:00h
Supose que als inicis del XVIII no poca gent es preguntaria si realment calia un conjunt de vents a les corts i cases aristocràtiques tenint en compte que cada cort comptava amb la seua orquestra per gaudir de les seues simfonies, les seues òperes o les seues músiques. Però, ves per on que aristòcrates com Josep II del Sacre Imperi Germànic, el Príncep Nicolau Esterházy o el Príncep Lluís I de Liechtenstein volien tindre la seua Harmonie, per tindre la seua música de banquets (Taffelmusik) o per, en un moment donat, escoltar aquella ària que tants aplaudiments havia arrancat al teatre.

Mozart, per triar-ne un de ben significatiu, escriví Harmoniemusik (un ensemble de vent, d’on alguns veuen els inicis de les bandes de música), música original per a ensembles de vent diversos, però, també Harmonie, transcripcions majoritàriament d’òperes exitoses del moment, com mostra en el seu Don Giovanni quan sona música de Martín i Soler i Giuseppe Sarti. En qualsevol cas, a les mitjanies del XVIII, tindre una Harmoniemusik a la casa, per poder escoltar els hits del moment a qualsevol hora de la nit, era una moda estesa per Europa, com demostra el recull fet (1815-1817) per Anton Meysel, amb més de 700 transcripcions d’àries originals per a un format diferent i, a més, fàcil de transportar d’una sala a un altra.

Amb el segle XX ens trobem amb Varèse i obres com Equatorial o Déserts, obres que trencaven els esquemes sonors per introduir l’electrònica amb instruments acústics abans que arribaren les avantguardes posteriors a la II Guerra Mundial. Quanta gent es qüestionà si calia allò que feia Varèse? Tanta com quan Wendy Carlos publicà, en 1968, l’àlbum Switched-On a Bach. Molts es preguntaren si calia. De manera que la història dels qüestionaments es repetia, aquesta vegada, posant en dubte si les versions de Bach, interpretades amb sintetitzadors (un Moog i, a més, monofònic) per substituir l’orquestra, eren necessàries. Fins aleshores, els sintetitzadors ja havien irromput en la música popular, en el rock bàsicament, però Carlos s’atreví amb la casposa música culta, si més no amb Bach i, entre altres, el Concert de Brademburg núm. 3.


Cameron Carpenter al Palau de la Música de València. Foto: Revelarte.

Dimarts actuava per primera vegada en els 30 anys del Palau de la Música l’organista Cameron Carpenter amb un programa conformat per obres originals per a orgue i transcripcions fetes pel mateix músic nord-americà, més una altra original composta per ell (Improvisations). Alguns es preguntaren si calia Carpenter en la programació d’abonament del Palau. Fins i tot em vaig assabentar que una persona s’havia enutjat i va publicar un article criticant aquest fet.

Per què cal que Cameron Carpenter actue al Palau? Donaré algun motiu. En primer lloc, perquè el Palau de la Música de València és de tota la música, no només d’una determinada música. En segon lloc, perquè el Palau de la Música de València és de tots els valencians, independentment del gust o preferència, en aquest cas, musical. En tercer lloc, l’aforament aconseguit la nit de dimarts, tot i ser la primera vegada en trenta anys que esdevenia una cosa així al Palau, avala la decisió de la nova direcció del Palau, és a dir, que si s’ofereix hi ha públic. A més, si atenem les peculiaritats d’aquest aforament, trobem que durant unes hores convisqueren i gaudiren braç a braç melòmans joves amb melòmans grans, qui va cada setmana amb qui no hi sol anar. Fins i tot hi havia xiquets que pogueren escoltar Bach, Wagner, Piazzolla, Vierne, Txaikovski i el mateix Carpenter.


Cameron Carpenter al Palau de la Música de València. Foto: Revelarte.

Al remat, el concert amb l’ITO fou un concert de música clàssica on, amb criteris musicals, qualsevol melòman pot traure conclusions al voltant del concert, com ara bé que la primera part Carpenter sofrí d’una equalització dolenta que saturava el so i que millorà infinitament en la segona part. Igualment, es van poder assaborir aquelles obres que compten amb un llenguatge idealitzat per a l’instrument, l’orgue, i es va veure que les transcripcions d’Els metres cantors de Nuremberg (Wagner) o l’Allegro molto vivace de la Patètica de Txaikovski, tot i la destresa tècnica i l’esforç per mantidre la claredat de les línies melòdiques i harmòniques, per la reducció de la massa orquestral, no eren obres pensades per a aquest tipus de timbres. A banda de tot això, Carpenter adoba les seues exhibicions tècniques amb els colors rogencs, la vestimenta exòtica i el pentinat, però no és això secundari davant el gaudi que pot produir la música?

Els qui s’enutgen perquè al Palau es facen aquests tipus de concert són els mateixos que no deien res quan, durant vint anys, el públic envellia i no s’hi proposaven solucions, quan la direcció comandava el Palau a base de sobrecostos, quan durant anys s’incloïa una i altra vegada Beethoven, Bruckner, Mahler i Strauss, els mateixos que es queixen perquè s’incloga el valencià en les programacions i informacions. Allò més trist és que no ho fan perquè no els agrade Carpenter, Rhodes o el Casual concert & Lounge de divendres, sinó perquè són conscients que amb aquest tipus de concerts i activitats s’obri el Palau, hi va nova gent, persones de classes socials diferents que poden acabar abonant-se. És a dir, el que els fa por és perdre el poder i el sentit de propietat classista de la música.


 
next