Si la música és una nyonya...

26 novembre 2016 01:00h
Maleït siga el trànsit que s’acumula en els accessos de València. Quan no és per una Maratón de Valencia (sic), és perquè tal vegada caldria anar pensant que la pista de Silla és una artèria viària que pateix colesterol. Els embussos em privaren d’arribar a hora de poder gaudir d’una estrena en el Palau. Fins i tot, era l’obra que a priori més interès despertava en el programa, el Nocturn de l’òpera El so llunyà, del jueu austríac Franz Schreker. Vaig haver de conformar-me per seguir l’interludi per la pantalla exterior. Suficient com per vibrar amb la barreja estètica d’aquest compositor desconegut —ací— que en 1912 barrejava les progressions en els metalls de Strauss que s’enlairen mentre es relliguen les línies melòdiques amb una veu pròpia, de clímax explosius, d’esclafits sonors, d’efectes tímbrics amb percussions subtils que propicien lleugerament trencar la tonalitat per perpetrar nebuloses sonores politonals. Un fàstic no poder arribar-hi a temps, perquè era la primera vegada que la interpretava l’Orquestra de València amb el director rus, i invitat en aquest cas, Andrey Boreyko.

El Concert per a clarinet, viola i orquestra en mi menor, op. 88 de Max Bruch va significar un retrocés en les castigades oïdes, poc acostumades a politonalitats descarades. Ni és Schumann, ni és Brahms, ni aquest concert s’aproxima a qualsevol dels concerts de violí ni tan sols a la ultraconservadora música simfònica de l’alemany. Tot i que el clarinet solista de l’OV, José Vicente Herrera i la violista solista de l’OV, Pilar Marín, van fer per traure tota la bellesa que van poder de les insípides línies cambrístiques d’aquest concert de Bruch, aquest concert també interpretat per primera vagada per l’OV, seguirà passant desapercebut en els repertoris, encara que el llenguatge de l’alemany, un retrògrad obtús creativament, és del gust del respectable públic d’aroma a Channel i Brumel.


Pilar Marín (viola) i José Vicente Herrera (clarinet) amb l'Orquestra de València. Foto: Revelarte-Palau de la música.

Però, si aquesta música de Bruch és tediosa, sempre està Piazzolla per afegir un bis a la vida. Després de l’ovació, Herrera i Marín amb l’OV oferiren una nova versió de la incombustible Oblivión, on Herrera delectà amb els pianos impossibles, l’orquestra amb la seua subtilesa i Marín amb la facilitat per adaptar-se a les propostes dinàmiques del seu company.

La segona part es dedicà a la selecció que va fer el director rus Mikhail Pletnev, de l’endolcit ballet La bella dorment de Txaikovski, selecció que també era la primera vegada que la interpretava l’orquestra. Amb bons resultats, i magnífiques intervencions de les seccions que se les inquireix algun solo destacat. Boreyko optà per una versió clàssica, és a dir, arriscar poc i assegurar la normalitat, amb les seues peculiars indicacions amb la mà esquerra dirigí una orquestra folgada en aquestes músiques d’efecte instantani. Sort que, si algú anà al Palau buscant emocions fortes —musicalment— pogué gaudir del solo del concertí de l’orquestra. Si la música era tediosa, Enrique Palomares va traure foc, passió, dolçor i garra del seu violí per posar l’emoció completa que tota música ha de provocar. Sabran disculpar-me, però aquest Txaikovski de Black friday no m’agrada, si ho comparem amb l’Ilyich simfònic, o què dir, amb el cambrístic i per a corda. Damunt de bis —gens demanat— sigué més Txaikovski de perfumeria francesa.


 
next