Cap a una República de Weimar

3 desembre 2016 01:00h
El teatre feia justícia al Teatre. En certa manera, Brecht ajusticia les maneres del teatre per, en un moment molt determinat de la història contemporània, retornar-li els seus mecanismes de naixença. Regenerar-lo per a també buidar-lo de degeneració servil.

En una societat normalitzada no caldria que cap espai de comunicació ni informació dedicara esforços excessius per recuperar o recordar lleugerament qui va ser i què va fer Bertold Brecht amb el teatre. Una societat europeïtzada, moderna, curosa i curiosa —deixem ara allò de culta— tindria una o alguna noció, ni que siga puntual, de què significà el teatre de Brecht en un període d’entreguerres. Tampoc no ho farem ara. La Viquipèdia i Internet donen informació. Els teatres, ara, també donen fets.

Si fórem una societat curiosa, algú, a banda dels qui viuen en el medi implicat, s’hauria pogut preguntar què tindrà Brecht perquè mai s’haja dut a cap escenari —almenys públic i professional— del País Valencià? Segurament no s’ho haurà preguntat ningú o massa poca gent. Brecht o, més aviat, el binomi Brecht-Weill ens han arribat com una icona pop. Com un conjunt de revolucionaris amb somnis i anhels, talment com la societat postmoderna ha pogut idealitzar Mao Tse-Tung, el Che o la Pasionaria. Són, però, icones pop que posen el dit a la nafra i, per tant, mentre siguen imatges serigràfiques de samarretes poden passar per inofensius.

Divendres el Teatre Principal de València acollí l’estrena de Happy End, la “gran producció” de Teatre del Poble Valencià que ha portat Brecht, Lane i Weill a un teatre públic valencià. Amb elenc valencià i en valencià, i amb música en directe, acomplint així algunes de les reclamacions eternes dels artistes: produccions valencianitzades, oferta de qualitat en valencià i músics i música en viu i no enllaunada, que precaritza la feina dels intèrprets.

Però, per altra banda, més enllà d’acomplir les línies administratives estava la proposta. El fet teatral. Salva Bolta, el director de la producció, explicava a aquest diari que tot i mantindre la concepció original de Bertold Brecht, inevitablement “calia portar-la a la nostra contemporaneïtat”. La resta, tot allò que té a veure amb l’argument, amb la idea conceptiva del teatre, la funcionalitat de la música, la critica social, la denuncia..., malauradament, continua sent tant servible que esborrona en sentir com Mariano Rajoy, només començar l’acció, afirma: “Nadie dijo que no se rescataría ningún banco”.


Rafael Calatayud (Bill Cracker) i Maria José Peris (Tinent Lillian Holyday).

No caldrà entrar més en vicissituds argumentals, en les bandes de la Mosca i la comandant Stone, en la crua i fotuda vigència del missatge politicosocial que Bolta administra amb un degoteig de paraules, accions i disposicions que d’una manera directa ens mostra un Brecht molt més recognoscible. Detalls genials com la connexió entre elements: actors i banda; o amb el públic, que afegia un punt més a una obra per si mateixa desacomplexada. Com si Happy End s’haguera escrit ahir i a casa nostra.

Si ben és cert que les versions originals són preuades i estimades per ser garantia de matisos —sobretot musicals i de dicció—, l’adaptació i traducció al valencià, feina de Salvador Vendrell i Martínez Luziano, és amplament satisfactòria, fins i tot, en les temibles zones cantades. En aquest sentit, Chapi, el director musical, també advertia a aquest diari de l’àrdua feina que suposava conjuminar els accents musicals de Kurt Weill amb els accents sil·làbics de la llengua d’adaptació. El resultat fou que, en els moments musicals, encara que per moments grinyolava certament, amb destresa i ofici van saber superposar l’entrega de l’elenc als petits desajustos rítmics. Només amb la hipnòtica i despietada Surabaya Johnny va haver-hi prou per creure’s estar vivint en mig d’un bar de suburbi ianqui.

Francament, Happy End és una obra mestra que degoteja al llarg de la seua durada punts dramàtics i còmics delirants, tendresa i aventura. L’elenc ofereix una emfatització de cada personatge que, siga més o menys rellevant dins del conjunt, n’aguditza la presència. Destaquen, per presència argumental, Maria José Peris (Tinent Lillian Holiday) i Rafael Calatayud (Bill Cracker), tots dos immensos en tots els matisos equidistants exigits en cadascun dels papers, però és el cúmul de cadascun dels personatges, eficientment aprofundits pels seus respectius actors i actrius el que més posa en vàlua que les bandes distanciades acaben prometent-se amor etern. És l’encert de mamprendre les cançons d’un musical que és teatre, o d’un teatre que es recolza en les cançons, pensant amb interpretar un personatge i no amb interpretar una cançó d’auditori, on eixes desafinacions provocatives de mena fan pensar que qui canta és un lladre que furta, un xinés que no és de fiar, una monja que oculta la luxúria o un gàngster despietat que mataria per amor.

La reflexió que a hom li cou després de viure una fita històrica del teatre valencià és, per què fins ara no s’havia fet res semblant fins divendres? Per què se’ns ha privat de tot açò? Per què ens ho havíem d’empassar de fora si ho tenim a casa nostra? Que se’ns haja censurat aquest teatre hauria d’irritar-nos. Amb el que s’està fent, podem somiar en construir una República de Weimar. Seria un bon final feliç.
next