Excessos i abusos o un incomprès

12 desembre 2016 01:00h
Diumenge debutava una de les més interessants batutes del panorama internacional al Palau de la Música de València. Vladimir Jurowski, fill i nét de la nissaga russa homònima i impregnat de la música russòfila, es formà a Moscou, Dresden i Berlín. Se’n diu d’ell que és un des directors més cotitzats del panorama, per les orquestres que ha dirigit, una ment privilegiada per les versions madurades i el domini de les possibilitats sonores orquestrals. Actualment és el director titular de l’Orquestra Filharmònica de Londres (LPO en anglès) i alhora manté una agenda de compromisos envejables amb l’Orquestra del Segle de les Llums (OAE) i diferents orquestres nord-americanes, així com de Rússia.

La LPO s’hi va presentar amb altra debutant dins la temporada de tardor de l’auditori del Túria que toca a la seua fi. Amb la soprano russa Sofia Fomina qui assumia el paper principal que Mahler reserva per a l’últim moviment de la seua capritxosa 4a Simfonia en sol menor, interpretada en la segona part. En la primera, el pianista canadenc (d’origen polonès) Jan Lisiecki va colpir l’auditori amb la destresa tècnica del Concert núm. 1 per a piano i orquestra, op. 11 de Frédéric Chopin, o amb el Nocturn en Do# major també del polonès que oferí de bis. El jove pianista talentós ja havia debutat en 2015 al Palau, en el recital que oferí l’auditori per commemorar el 120 aniversari de naixença i el 35 de la mort del pianista valencià José Iturbi.


 
Fet i fet Jurowski i Lisiecki compenetraren les visions del delicat concert per a piano i orquestra de Chopin. La LPO començà acomplint les expectatives que garantia d’alguna manera la sapiència del seu director, emmotllant-se al solista per deixar-lo fluir pels passatges diabòlics, o espinosos, com bé recollia el programa de mà (signat per Rosa Solà), equalitzant els plànols sonors del solista i l’orquestra o per assumir protagonisme en els moments que l’orquestra protagonitzava un rol principal. Malgrat l’excel·lent musicalitat del conjunt i el solista, la interpretació dels tutis o els solos de l’orquestra recollien petites errades, en un primer instant sense importància, però que d’alguna manera predeien el que passaria en la segona part. Les trompes i l’afinació i les errades, o les trompetes fora de l’homogeneïtat que aportava la corda no desmilloraren en excés la qualitat del matalàs i acompanyament que aportaven perquè Lisiecki oferira un Chopin altament resolutiu, d’un virtuosisme tan alt que fins i tot fregava lleugerament la mecanicitat. No obstant això, va acomplir amb escreix amb el bis, molt més subtil i introspectiu. Gaudírem d’una òptima primera part que ja anticipava lleugeres errades, que acabaren convertint-se en un degoteig més sever a mesura que avançava el concert.


V. Jurowski dirigeix l'Orquestra Filharmònica de Londres. Foto: Revelarte-Palau de la música.

La segona part estigué dedicada a la celebèrrima Simfonia núm. 4 en sol major de Gustav Mahler. Arribat el pianíssim final dels a priori —i sobre el paper pautat— 55 minuts de simfonia, qui sap si Jurowski pretengué fer una barreja de les versions de Bruno Walter, Lorin Mazel i Claudio Abbado (la versió de 2009)

Amb el primer moviment (A poc a poc, sense precipitar-se / Bedächtig, nicht eilen) Jurowski optà per un temps molt lent, el qual volgué suplir amb uns contrastos i canvis dinàmics altament marcats, posant èmfasi en els accents i les entrades. Igualment, les intervencions de les fustes o metalls, que certament contrasten amb les línies melòdiques talment com Mahler ho havia escrit, les exagerà fins extrems que semblaven més aviat abusos de la interpretació que criteris interpretatius, ja que tampoc va seguir la pauta d’una manera homogènia al llarg de la simfonia. A més a més, eixos excessos en marcar les “cridades” de les trompes, trompetes o clarinets, abusant dels pavellons a l’aire desvirtuaven la qualitat del so, sonant per exemple, els clarinets al més pur estil de l’antiga escola anglesa clarinetística, amb sons unflats i espatarrats.


Sofia Fomina amb la LPO i direcció de V. Jurowski. Foto: Revelarte-Palau de la música.

Les millores o els punts qualitatius vingueren en alguns moments de les cordes (en el segon i tercer moviment), que ja s’havien mostrat versàtils durant la primera part, però novament una vegada rere l’altra el director seguia amb un criteri que no el podíem comprendre. Els quatre moviments pecaren de tempos excessivament calmats, tant fou així que els 55 minuts previstos (aproximadament) s’allargaren per damunt dels 60. Tot i l’esforç de la soprano Sofia Fomina per ubicar-se per davant de la corda en l’últim moviment, la veu es veia ocultada pels continus canvis dinàmics, per una descompensació dels plànols orquestrals, per un timbre en el registre greu opac i sense projecció.

A pesar que el públic valencià està acostumat a interpretacions personalistes i arriscades al cap i casal, com a exemple, els concerts simfònics de Fabio Biondi amb el repertori barroc i clàssic al Palau de les Arts, però, aquest debut de Jurowski, per altra banda destre i seguríssim amb la direcció, estigué marcat per excessos i abusos en Mahler que no vam estar capaços d’entendre.


 

Descargas

next