Els concerts simfònics que organitza, entre òpera i òpera, el Palau de les Arts són fantàstics. Ho hem aplaudit des d’aquesta columna diverses vegades. L’auditori públic valencià manté, així, una continuïtat dins del panorama general. Un fet irrenunciable si, com diu el seu intendent-director artístic, Davide Livermore, vol que el coliseu siga el “buc insígnia cultural dels valencians” que, de moment, no ho està sent, ni de molt. Tot i la duplicitat de propostes alhora al mateix territori, presenta una bona entrada en aquests concerts —o espectacles—; més encara, un dijous, dia de la grossa de Nadal, a les 20h. Si el programa, a més a més, és un oratori com
Israel a Egipte de Haendel, amb l’Orquestra de les Arts, el Cor de la Generalitat i Fabio Biondi a la direcció, diguem que creix l’interès per dedicar-li atenció a la proposta.
No obstant això, s’haurien de fer mirar això de fer programes de mà tan escarransits. No és la primera vegada que algú amb seny i coneixements ha fet arribar la proposta a l’intendent i directors musicals de les Arts —en sóc testimoni—. Està molt bé la iconografia elaborada per Pepe Moreno per omplir de simbolismes els programes, els concerts i representacions, però dedicar dos fulls a biografies i mitja línia a dir quina versió de l’oratori s’interpretarà, sense donar cap detall de l’obra, tret això sí, dels números que la conformen, és del tot decebedor. “No hi ha diners”, s’ha dit. És cert. Espanya escanya l’IVAM, el Palau de les Arts, el finançament, etc. Però no és necessari que siga imprès, poden fer-se servir les tecnologies o, posats a revolucionar, tampoc no estaria desencertat que el mateix director fes cinc cèntims abans de posar-se per feina.
L’Orquestra de les Arts amb el Cor de la Generalitat. Foto: laveupv.
Tanmateix, després de diversos concerts amb aquests ingredients a les Arts, s’arriba a la conclusió que els concerts Biondi són com l’ou Kinder. Un oval amb embolcall que amaga una sorpresa, que mai no saps quina serà quan veus l’ou des de fora. Biondi i barroc són talment un còctel de sorpreses, les quals, una vegada descobertes no deixen indiferents ningú. D’alguna manera, els concerts amb aquestes característiques s’estan convertint en una experiència sensitiva i un pèl aventurera. Anar a veure amb què ens sorprèn.
L’oratori Israel a Egipte guarda temàticament bastant relació amb altre posterior i famós, com és El Messies. Diferents números d’Israel a Egipte anticipen cèl·lules melòdiques que posteriorment Haendel reelaborarà en el famós Al·leluia o en La trompeta sonarà (The trumpet shall sound) d’El Messies. Ara bé, si hi ha diferències entre ambdós oratoris, són òbviament conceptuals. En Israel a Egipte el cor és el personatge protagonista i a ell està dedicat tot el tramat contrapuntístic. Sobre la massa coral recau pràcticament tot. La resta, recitatius, àries i duets o els breus interludis instrumentals no deixen de ser recursos funcionals per mantenir el lligam operístic i apuntalar el tramat argumental. És a dir que, sense un cor resolutiu, dur endavant la comanda és impossible, per la dificultat de les fugues i el drama que implica el text i les harmonies de l’oratori.
Fabio Biondi amb l’Orquestra de les Arts i el Cor de la Generalitat. Foto: laveupv.
Fet i fet, Biondi contra allò que ens té acostumats, optà per una interpretació dramàtica, però sense abusar dels contrastos exagerats que tant importunen els puristes. Va fer una lectura pròpiament biondiana de Haendel, més aviat del Barroc, però molt més mesurat que en altres ocasions. Tot i el bon resultat final, no s’acabaren d’entendre les resolucions de les veus solistes. És interesant que les veus que s’estan acabant de formar en el Centre de Perfeccionament Plácido Domingo assumisquen rols destacats en aquests tipus de concerts, però, no se sap massa bé per què no tracten de seleccionar veus que s’ajusten a una idea interpretativa. Les sis veus solistes que participaren en l’oratori formen o han format part del susdit centre, però cadascuna d’elles interpretà Haendel com va voler. Això significà vibratos diferents, és a dir, que no estaven unificats els criteris, així com timbres equidistants. En canvi, els exalumnes Cristina Alunno i Valentino Buzza (contralt i tenor) oferiren una interpretació molt més acurada dramàticament i contextual, tot i que es declinaren per un vibrato excessiu. I, en l’altre extrem, Karen Gardeazabal i Marina Mappa s’abocaren a una interpretació menys dramàtica, però amb una projecció major, un vibrato menys exuberant i un timbre més proper a l’òpera. Amb tot, Gardeazabal demostrà que al Centre de Perfeccionament estan polint un brillant que promet grans èxits per a la lírica. Per altra banda, quedarien els dos barítons, desajustats pel que fa a l’empastament de les dues veus, amb un correcte Jorge Àlvarez i un estrany Michael Borth.
No obstant això, el pes, com hem dit, recau en el cor i ací és on Biondi es guanyà el públic, en la claredat de les fugues, la pulcritud de les entrades i la impol·luta afinació del Cor de la Generalitat, versàtil, lleuger i dramàtic segons plantegen les dues parts de l’oratori en la versió de William Randall (de 1770) Un cor que representava un poble que necessitava ser alliberat i, per això, s’ajudà de l’orquestra que afegí l’homogeneïtat sonora i la plasticitat amb què s’adapta a quasi qualsevol repertori per oferir un oratori quasi desconegut amb què Biondi sorprengué per la musicalitat aconseguida sense necessitat d’excessius tira i arronses dinàmics ni de pulsació.
La interpretació d’Israel a Egipte fou com descobrir una sorpresa. Talment com obrir un ou per veure què hi ha dins. I dins hi havia un cor meravellós.
