Quan l’intermedi deixa en evidència el xou que mai no arribà

2 gener 2017 01:00h
Qualsevol és capaç de percebre que allò que denominem música clàssica és en essència i en matèria primera música popular que a partir bàsicament d’un procés acadèmic, entre altres coses, ha anat perfilant certs mecanismes com l’harmonia, l’orquestració i la instrumentació per dotar aquella melodia i ritme primigeni en una cosa de tarannà aparentment més culte. Determinades obres mestres mantenen aquesta essència innata dins d’un complex procés de creació, és a dir, alimenten la memòria a partir de records rítmics, melòdics o harmònics, o d’altres parteixen d’un element. Les combinacions són nombroses. Aquesta naturalesa popular de la música és molt més evident si es tracten de músiques ideades per a la dansa o la desfilada, on els peus rítmics són clarividents. Cada zona del món, sempre que per motius ètnics i polítics (com en el nostre cas) no l’haja oblidat o marginat, té els seus peus rítmics, el de les seues danses, i per extensió, la seua música popular i la seua posterior música clàssica. Podem trobar una polca, la seua pulsació binària i el caràcter saltironant, com una marxa amb el seu enèrgic o majestuós 2/2, o el vals, que per a la resta de mortals es converteix en un-dos-tres, però per a un vienès és molt més que un: un-dooos-tres.

Era habitual en els últims concerts de Cap d’Any celebrats a Viena que els vídeos promocionals emesos durant els intermedis eren molt més interessants i acurats musicalment que els mateixos concerts en viu. En la majoria de casos, perquè la diversitat estètica i la gosadia del mestissatge han fet que a Viena, amb uns músics esplèndids, pogueren tocar jazz o música gipsy al costat de música impressionista o estrictament clàssica amb un atreviment i qualitat superlativa. Tot i això, en el concert susdit d’enguany, el vídeo emès durant l’intermedi, El ritme de Viena, tornava a evidenciar aquest fet, i no precisament per la diversitat, eclecticisme i atreviment de les músiques seleccionades, sinó perquè els músics, els mateixos que formen la Filharmònica de Viena, no tenien cap directriu sobre com interpretar la seua música més popular. El mateix títol de l’audiovisual promocional ho advertia, el ritme de Viena és aquell que roman al moll de l’os dels nadius, que es dóna en la quotidianitat més enllà de l’embolcall acadèmic del XVIII, i no és un altre que el vals. Que a més a més, no es mesura amb tres pulsacions equànimes i equidistants ni amb una gran appoggiatura sobre el segon pols amb una anticipació del tercer sobre el primer, sinó que, talment com la nostra música d’arrel se sosté sobre un ”pathos expressiu mediterrani”, el vals vienès ho fa sobre una concepció rítmica pròpia, per diferenciar-se entre els valsos francesos (Volte), i fins i tot entre els mateixos germànics, entre ländlers i els nachtanz.

Així doncs, atenent a aquest concert de Cap d’Any que dirigia el veneçolà Gustavo Dudamel, van oferir una primera part desafortunada pel que fa a la mesura i exageració rítmica de la pulsació. Potser per això el de Barquisimeto optà per carregar el programa de polques, amb una pulsació més propera a la seua música popular i factible de resultar exitós. No fou però fins a l’Alegria de l’hivern de Josef Strauss que Dudamel no s’alliberà de certa angoixa que sobrevolava la fesomia del jove director veneçolà. A partir d’ací, més còmode, semblava que per fi es veuria el xou que la seua tria prometia en 2016. Tanmateix, aquell temperament fervorós, quasi xamànic que l’han apujat amb 35 anys fins al cim internacional de la direcció d’orquestra, mai no arribà al llarg del concert. S’intuí amb els continus i de vegades encertats contrastos dinàmics, i ho intentava amb les intencionalitats per musicar les frases a base de ritenutos, cedendos, ritardandos, calandos, etc., i accelerandos, que acabaren per ser tan reiteratius que avorrien. Però la disbauxa de moviments, només perceptibles ocasionalment, i les poses exagerades de cara a la galeria, es mostraren molt més mesurades en aquesta ocasió.

Resolutiu amb les polques, el veneçolà no oferí cap broma (tret de sonar el xiulet d’ocells), tan preuades per les solvents butxaques que paguen 1.090 euros per una butaca. Oferí una molt millor segona part, caracteritzada sobretot per una carismàtica i enèrgica obertura de la Dama de piques de Franz von Suppé, fins i tot eixa estranyíssima obsessió per remarcar tant els polsos dels vals és diluí durant la segona part. Brillaren els solistes, com era d’esperar. Igualment comptaren amb una de les pitjors realitzacions de la història (a càrrec de Michael Beyer), on s’abusà de mostrar-nos detalls florals insulsos, detalls de remats d’escultures, les pintures del sostre de manera torçuda, i se’ns mostrà molt poc, poquíssim, Dudamel estant per feina, com també se’ns mostrà molt poc els instrumentistes o els solistes.

Qui sap si amb la tria, que responia a diversos factors publicitaris, econòmics, de rentats d’imatge com el rejoveniment (que també es donà en l’orquestra) i sociopolític, no va estar com els organitzadors esperaven. Potser per això, els filharmònics tornaren a confiar, la que serà la cinquena vegada, amb l’italià Riccardo Muti.


 
next