Uns titelles fantàstics que no parlen valencià

9 gener 2017 01:00h
Aquest diumenge de simptomatologia postnadalenca començava l’activitat al Palau de les Arts amb un singspiel per a titelles, orquestra i veus ben atípica en les programacions com és Filemó i Baucis, o el viatge de Júpiter a la Terra, de Franz Joseph Haydn (estrenada en 1773)

A la sala Martín i Soler ens vam empassar un saborosíssim espectacle d’habilitat escènica i concordança musical, amb un text absolutament moralitzant sobre la fidelitat irrevocable cap al Déu (representat amb Júpiter per l’origen primigeni del text, però que Gottlieb Konrad Pfeffel metafòricament adreça la lloa cap a l’Antic Règim) i una música que no per senzilla, ajustant-se òbviament a la forma triada (singspiel), no deixa de tindre un bon punt de preciosisme clàssic, així com la rebel·lia de Haydn davant els capritxos vocàlics del príncep Nikolau II Esterházy. Fabio Biondi es posava al capdavant d’una orquestra de cambra, formada pels músics de la titular, amb veus del Centre de Perfeccionament Plácido Domingo i la companyia de titellaires italiana Carlo Colla e Figli.

La represa de l’activitat operística del coliseu valencià anunciava “una òpera per a titelles, un complicat exercici teatral originàriament al servei de la imatge del poder, en el qual es fa un altre pas de rosca a l’espectacle operístic convencional afegint-hi els operadors dels titelles i els actors per a recitar els textos parlats”. Uns actors però, que en aquesta ocasió van estar enregistrats prèviament. S’afegia a més a més que “Philemon und Baucis és, fonamentalment, una bona i amable excusa per a gaudir de la música de Haydn, tan generosa en l’expressió del sentiment senzill i humà com en la descripció dels elements de la naturalesa tan en voga en el Segle de les Llums i l’Sturm und Drang”. Tanmateix, tot i que s’hi deixa entreveure encara cert descripcionisme bucòlic i dels sentiments, per allò de l’Sturm und Drang, que ajuden a mantindre el drama del text (timbales o acords funcionals), els interludis orquestrals són clarament una apologia de Haydn per la puresa de la música sense pretensions extramusicals. Tot plegat, aquest singspiel és a totes passades una joia del classicisme vienès de què paga la pena gaudir.


La companyia de titelles Carlo Colla e Figli, diumenge al Palau de les Arts. Foto: laveupv.

Biondi arrodoní una nova vesprada de glòria amb aquesta òpera singspiel inaudita a les Arts, amb una orquestra de pulcritud mes que excel·lent que acollí el drama i espentà unes veus que tornaren a mostrar equidistàncies entre els participants. En els números corals, les sis veus no van arribar a homogeneïtzar-se amb el timbre i projecció portentós de Karen Gardeazabal que ressaltava sempre pel sobre del gruix sonor i qui novament participava assumint papers destacats, en aquesta ocasió interpretant amb resolució Narcisa. Els dos tenors, per la seua banda, Moisés Marín i Andrés Sulbarán van mostrar-se correctes, però, en el cas de Marín, palesà dificultats en el registre greu del seu Philemon, mentre que, per altra banda, grinyolava el seu timbre amb el baritonal de la veu en off de l’actor Pepe Galotto. Igualment, Rita Marques va complir amb el seu paper de Baucis.

La proposta si més no mantenia el seu punt d’interès en veure la destresa de la companyia italiana per fer desfilar i actuar amb sincretisme escènic els personatges de fusta. Executat amb una resolució escènica colpidora, on tenint en compte les propostes escèniques fastuosíssimes a què estem acostumats, veure l’acció concentrada fou un plaer visual.

Tot i això, hi ha una qüestió lingüística que xoca amb aquella idea del teatre públic valencià, tan promulgada des de la intendència. L’òpera compta amb fragments on els titelles reciten, parlen i dialoguen, i que en aquesta representació (Biondi va fer una proposta en 2008 amb la mateixa companyia italiana) s’optà per unes veus en off en castellà. El text de l’òpera està originalment en alemany (que es manté en les parts cantades), i els subtítols de la Martín i Soler els oferiren en castellà (en la sala principal es pot triar valencià), per què no es mantigué l’alemany original? I, en el millor dels casos, si es decideix traduir, per què sent una cosa tan diferencial, “una amena proposta amb què acostar-se a l'òpera i descobrir també noves formes de representació artística”, tal com ho vengué Livermore, no s’apostà per fer els diàlegs en valencià?

Novament s’ha deixat  passar una “amena” ocasió per fer l’ullet a eixa altra part de valencians que també són o poden ser usuaris d’eixe teatre públic que tant estem esperant. Una llàstima que a l’hora de prendre decisions d’aquesta mena, com fer parlar uns titelles en valencià, no s’hi done el cas. Un fet lingüístic que al Liceu que tant critiquen per la diferència en suport econòmic de l’estat, en cas de donar-s’hi, no es dubtaria amb quina llengua han de parlar els titelles; per amor propi i perquè és un servei públic que ha de donar exemple.


 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next