Benvinguda coproducció d’un Wagner errant

Han hagut de passar deu anys perquè els dos palaus del llit del Túria feren les coses com tocava. Mirant-ho bé, diguem-ne que, ha calgut que el sentit comú arribara al Palau de la Música i al Palau de les Arts. Durant l’època de les senyores de bé, s’havien fet dos concerts commemoratius protocol·laris del 9 d’Octubre. Aquest divendres es feia una passa més endavant amb la coproducció de L’holandès errant de Richard Wagner, on els dos equips dels teatres públics valencians, més el Cor de la Generalitat, posaven a l’escenari de l’auditori de manera semiescenificada la primera òpera de definició wagneriana.

Amb la coproducció, que es reposarà aquest diumenge, s’han corregit anomalies i disbarats conductuals. Per altra banda, s’ha demostrat que el Palau pot mantindre una programació diversa, on al voltant d’un gruix adient de concerts simfònics pot conviure un preuat degoteig d’altres propostes. No es tracta doncs de fer a un lloc el que fan a l’altre, sinó, amb mesura, fer conjuntament i compartir elements com ara bé, el Cor de la Generalitat, creatius de les Arts o alumnes del Centre de perfeccionament Plácido Domingo.

El concepte escènic del creatiu de les Arts, Allex Aguilera, s’ajustà a les peculiaritats de l’auditori simfònic amb suficiència com per ubicar visualment els tres actes d’aquest Holandès. L’absència de decorats se substituí per una videoprojecció altament oceànica, a càrrec de Miguel Bosch. Pel que fa a aquest apartat escènic, només quedà coix en el tercer acte, en el moment de paor en què els mariners de Daland s’adonen que els homes de l’Holandès són fantasmes i espectres, tot i que quedà solucionat per l’impetuós cor masculí. L’altre moment fou al final de l’òpera, on l’Holandès salpa i Senta es llança a la mar, per a tots dos ascendir al cel com a difunts. Al remat foren pocs, però justos, els moviments dels personatges i del cor, que serviren per dinamitzar l’escena de les sargidores que obri el segon acte. Ací, novament el cor femení afegí el pessic adient de caràcter que calia per suplir la poca proposta visual. No obstant això, en termes generals, tot allò que ateny a la part visual, escènica o d’il·luminació, fou solvent i adient per seguir l’acció, un fet que constata que el Palau de la música pot acollir propostes operístiques, escèniques o performatives denigrades fins aleshores per les intendències de l’auditori veí. Ves per on, aquesta benvinguda coproducció fa mantindre un bri d’esperança per poder donar a conèixer tot aquell repertori escènic de compositors valencians que no desperten cap interès en l’edifici de Calatrava.

L’holandès errant és, si més no, música d’alt nivell d’execució, exigent per a les veus i d’una profunditat psicològica que demana alguna cosa més del que Yaron Traub ens va poder mostrar divendres. Amb un Cor de la Generalitat capaç de convertir-se en fantasmes, marineres o sargidores, l’afinació, homogeneïtat i caràcter de les veus del conjunt públic aportà, com és habitual, gran part de l’èxit de l’espectacle. En l’apartat vocal solista, on recau bona part del pes del drama, es comptà amb la soprano Catherine Foster en el rol de Senta, qui gaudí d’una projecció i col·locació de la veu quasi perfecta, només enlletgida en els fortíssims per inoportuns colps de diafragma i un cansament en la qualitat tímbrica a mesura que s’acostava el final del tercer acte, però, si fa no fa, arrodoní el seu paper en les àries omplertes d’un drama adient. Al mateix nivell s’hi col·locà el baríton José Antonio López, com a l’Holandès homogeni, qui mostrà una gran robustesa en el seu timbre, amb bona col·locació i projecció ferma que l’erigí per sobre del repartiment. Tots dos personatges principals oferiren bones dosis de drama amb contundència i seguretat.

^{El baríton José Antonio López en el paper de l’Holandès. Foto: Eva Ripoll-Palau de la música.}

També va fer bones aportacions el baix Eric Halfvarson com a capità Daland, tot i que li faltà una mica d’acció per diferenciar els rols psicològics wagnerians, talment, com va aconseguir fer López amb l’Holandés. Molt més inestable s’hi mostrà la valenciana Marina Rodríguez-Cusí com a Mary, muller de Daland i mare de Senta, amb incerteses en la projecció que milloraren al llarg del segon acte, en què la valenciana assumia moments més destacats. En aquest sentit d’ambivalència es va moure el tenor Francisco Corujo com a timoner, amb una projecció inestable, per moments es diluïa mentre que segons l’exigència escènica s’hi mostrava més resolutiu, igualment, el seu paper en el tercer acte on descobreix la tripulació fantasmagòrica de l’Holandès quedà desdibuixada per la poca mobilitat a què estigué sotmès. Finalment, es va advertir que el tenor Charles Workman actuaria malgrat una indisposició, la qual va quedar palesada greument en el tercer acte, en què Workman començà a oferir errades en la fixació de les notes agudes, després d’haver resolt amb més o menys suficiència les aparicions del segon. La xiqueta Tea Vellini interpretava el paper de Senta durant la seua infantesa, un paper actoral que ajudà a ubicar els somnis de la protagonista, visualitzant el que seria el seu futur, el seu destí.

^{Marina Rodriguez-Cusí com a Mary (esquerra) i Catherine Foster com a Senta. Foto: Eva Ripoll-Palau de la música.}

L’execució de l’Orquestra de València es pot considerar correcta, sense sorprendre i a penes sense idees originals. Com és habitual en els darrers concerts, la capacitat per provocar transicions en les dinàmiques, tensions sonores, intencionalitats i cura per les entrades delicades és quasi una demanda utòpica. No per falta de qualitat en la formació, que en conserva i molta, però, diversos desajustos rítmics en alguns acompanyaments, errades d’emissió en les trompes, o la poca o gens homogeneïtat dels metalls, entre ells i amb la resta de l’orquestra, fa que ara per ara, obres d’una càrrega contrapuntística com aquest Holandès errant, queden dividides en dues intencions: el fortíssim i el medioforte. No obstant això, dins d’una interpretació de suficiència i colpidora en els fortes, destacaren Javier Eguillor amb les timbales, les trompes de les bandes externes, les intervencions de Salvador Martínez amb la flauta o José Vicente Herrera al clarinet, així com la corda que es mostra reiteradament competent per aguantar el pes d’aquelles obres complexes que s’executen sense idees renovades.