Els dits del tsar

22 gener 2017 01:00h
Era la tretzena vegada que passava per la mateixa sala Iturbi del Palau de la Música de València. Sempre ho havia fet amb la seua orquestra, la del Teatre Mariïnski de Sant Petersburg. Inevitablement, el seu aspecte caucàsic i el tarannà de ruralitat impacta amb la seua capacitat sensitiva. Fins i tot, si pensem que allò rude és insensible, Gergiev és l’excepció que confirma la regla. Deixeble i successor de Termikánov, Valery Gergiev és sense dubte el tsar de Sant Petersburg, on ha desenvolupant un imperi musical envejable.

Aquest dissabte, els dits del tsar van tornar a gesticular per dibuixar la música al Palau, amb la seua orquestra i la pianista Varvara Nepomnyashchaya. De nou, l’auditori valencià s’omplia, evidenciant si més no l‘expectació davant un mestre de primera línia amb un programa ben equànime. L’ascensió, quatre meditacions simfòniques per a orquestra, d’Olivier Messiaen, recull bona part del seu llenguatge pel que fa al timbre i els peus rítmics, reflecteix principalment la seua filosofia catòlica, però, ni texturalment ni auditivament ofereix dificultats, posem per cas, com el Quartet per a la fi del món, Vint mirades sobre el xiquet Jesús o Del canyó a les estrelles (Messiaen té obres molt més experimentals). Apareixen els timbres, els ocells i l’ascensió de Jesucrist a través dels motius melòdics i les combinacions harmòniques, una música (d’avantguarda de 1932) que a l’oient —abonat— no li pot crear cap estigma en el cargol ni en l’estrip.

Doncs bé, davant un programa centrat en músiques del segle XX tan divergents com el simfonisme socialista de Xostakóvitx i el simfonisme catòlic de Messiaen, s’hi passava pel concert clàssic per a piano de Mozart, totes tres obres d’una gran profunditat psicològica i esguitades de connotacions extramusicals semblants: una temença bigarrada.

Amb lleus errades d’emissió començaren els corals dels metalls aguts de L’Ascensió, que prompte quedaren reduïts a anècdota davant eixos dits de la mà esquerra de Gergiev que dibuixen amb perfecció les tensions, els colors i els sentiments. L’orquestra lluí d’una homogeneïtat superlativa, molt més descarada durant la segona part amb la Simfonia núm. 5 de Xostakóvitx, però que durant les diferents meditacions simfòniques arrodoniren els timbres per descriure les al·legories cristianes dels quatre moviments. Detalls com pianos perfiladíssims o uns fortes elegants ajudaren a desenvolupar una música de profunditat psicològica a través de les saboroses dissonàncies messiaenianes. És tan poc habitual escoltar res del compositor francès a l’auditori valencià que als fidels de l’avantguarda se’ns va acontentar amb aqueta Ascensió pietosa.


Varvara, amb l'orquestra del Teatre Mariïnski i direcció de Gergiev.

El Concert núm. 27 per a piano i orquestra de Wolfgang Amadeus Mozart és l’últim concert del salzburgès. Només una ment portentosa pot conviure amb el drama d’un rèquiem i amb el lirisme i jovialitat d’aquest concert. Varvara va optar per una senzillesa interpretativa, distanciant-se de les versions impetuoses de tarannà romàntic. Amb claredat tècnica, la pianista optà per dinàmiques que a dures penes s’aproximaven a les dues efes, envoltant els tres moviments d’una introspectiva sonora, quasi reflexiva. L’orquestra l’acompanyà amb pulcritud, adaptant-se a les seues demandes i la seua idea. Lluny dels arravatament sonors i dels cedendos abusius, la versió s’ajusta a un procés d’expiació de culpes, oferint un Mozart tan senzill que fins i tot, en primera instància, va semblar insuls.


Valery Gergiev amb l'orquestra del Teatre Mariïnski.

La Simfonia núm. 5 de Dimitri Xostakóvitx, és una obra de reconciliació soviètica escrita des de la por retorçuda que provoca dormir amb la maleta sota el llit per si arriba la KGB i la temença per la pròpia vida. Rere els quatre moviments i l’aparença conservadora, hi ha tot un seguit de missatges autobiogràfics. Si fins aleshores Gergiev havia estat quasi un acompanyant, amb Xostakóvitx assumí el rol de creador. Deixà de banda la partitura i mantingué amb fermesa la batuta per dibuixar amb eixa mà esquerra tan peculiar els missatges amagats d’aquesta psicològica obra mestra.

L’orquestra circulà amb una solvència insultant, amb bon recorregut entre els registres per aprofundir en els greus i penetrar la por en els aguts dels violins. Amb cura en les entrades dels solistes, els metalls ressaltaven amb coherència en l’últim moviment, però es capbussaven en corals unísons i uniformes per oferir una sonoritat orquestral compactada, fins i tot fosca i turmentada quan calgué. Uns dits nerviosos, juganers, artesans del so marcaven els diminuendos infinits als quals responien una corda envejable. Uns metalls nobles i un vent acurat ajudaren a crear una atmosfera soviètica liderada per un tsar.

El Palau reconegué la feina oferida per Gergiev i l’orquestra del Teatre Mariïnski. I els dits del tsar dibuixaren novament música de propina, en aquest cas el Llac encantat, op.62 d’Anatoli Liadov que finalitzà amb un diminuendo etern, infinit i intens.




(PS: Vaig pensar si en un moment o altre del concert el moscovita no acabaria per girar-se i demanar que tots els malaltosos abandonaren la sala. Una cosa és tossir i altra és trencar tots els silencis musicals. El silenci en música és, entre altres coses, el resultat d’un procés, la conclusió d’una tensió sonora. Si el silenci s’embruta amb so o soroll, ja no és silenci, és una altra cosa.)

 
next