Plácido Domingo salva els mobles de la casposa ‘Traviata’ de les Arts

10 febrer 2017 01:00h
Cal suposar que un responsable de continguts culturals programa per a tothom, talment com un polític governa per a qui l’ha votat i per a qui no o governa per a les minories. És a dir, que un programador ha de programar per a tots els gustos i cobrir mínimament totes les expectatives. Sota aquesta premissa, i molt més a un teatre públic d'òpera, un mes es representa verisme per a cobrir les expectatives de la demanda (i quadrar els comptes); un altre, una proposta contemporània; un altre, una de poc habitual i, un altre, quelcom d’un creador valencià per allò que a casa cal mimar allò que se’n fa, perquè els de més enllà no ho faran o tindran els seus. Al remat, convé recercar un equilibri, atenent el paupèrrim pressupost, entre títols propis i llogats, tirant mà dels magnífics creatius de la casa.

Ara bé, una cosa és una programació eclèctica per cobrir tots els pals i altra és la idea que es vol vendre de teatre públic i de l’òpera. Al Palau de les Arts, tots els arguments i declaracions en pro de deslliurar d’elitisme i caspa l’òpera, foren ensorrats i destruïts en unes hores durant la nit de dijous. Els altres —l’elit— amb la col·laboració dels mitjans de comunicació arremolinats davant el 'photocall', van jugar amb enginy el seu partit i d’un colp —mediàtic— redirigiren el sentit de propietat cap al seu terreny. Un colp de gràcia cap a una disciplina que, per uns o per altres, mai no acaba de desempallegar-se del capell de classista, de cara, de llunyana, d’altre món superior, etc.

Moltíssima cara nova i guapa es va donar cita al Palau de les Arts per a veure l’estrena a València d’una òpera que, segons els mitjans valencians tradicionals, era del dissenyador italià Valentino i de la cineasta nord-americana Sofia Coppola. Tanmateix, el pretext era l’estrena de la producció de l’Òpera de Roma, Valentino Garavani i Giancarlo Giammettide La Traviata de Giuseppe Verdi. Molt em tem que la majoria dels nombrosos assistents acudiren atrets pel glamur de la gran catifa roja desplegada, del 'photocall' selectiu, de les nombroses celebrities com ara Valentino o l’actriu Monica Bellucci —vestida de Valentino—, d’empresaris valencians, d’aristòcrates borbònics i del seguici d’una ciutadana que té el privilegi d’haver-los dedicat el coliseu valencià, pagat amb impostos dels contribuents provincians de Llevant. Desconec si el retorn de la ciutadana Sofia estigué acompanyat d’alguna promesa per gestionar el menyspreu econòmic que manté l’Estat amb el Palau de les Arts. Qui sap si ha fet alguna donació o ha recomanat als adinerats súbdits valencians que posen quartos al teatre de províncies que tenim al vell llit del Túria. Tot i això, em sembla bé que els poderosos, fent ús de la seua llibertat, hi vagen de tant en tant a l’òpera valenciana. Allò que no té justificació des d’un teatre públic és fer un tracte diferencial, fer la gara-gara a aquesta gent.


'Photocall' per a les celebreties de La Traviata de Verdi al Palau de les Arts. Foto: laveupv.

Paral·lelament a les consideracions socials que oronegen l’òpera —i la música clàssica en general—, damunt de l’escenari es posava La Traviatta de Verdi (Valentino només era el dissenyador del vestuari de Violetta Valéry), on destacava el retorn de Plácido Domingo com a Germont i del valencià Ramon Tebar com a director musical. Amb una proposta escènica de Coppola més aviat anacrònica i clàssica que tractava de mantenir, a través dels obvis decorats, el tarannà burgès del París del XIX, tornà a destacar l’Orquestra de les Arts i el director valencià, que des de l’obertura deixà clar que tractaria de fer valer les tensions i els tira i arronsa que ofereixen els ritenutos i els cedendos. No obstant això, aparegueren els desajustos entre orquestra i cor o entre orquestra i veus solistes en el primer i segon acte que Tebar resolgué amb escarafalls directes per solucionar la papereta.

Veus de diverses procedències completaven un elenc on havien de destacar, a priori, la soprano letona Marina Rebeka com a Violetta i el tenor mexicà Arturo Chacón-Cruz com a Alfredo Germont. La primera venia anunciada sota el qualificatiu de la “millor Violetta verdiana” del panorama, mentre que el mexicà és reconegut i avalat com el “fill artístic” de Domingo. La resta de repartiment procedia del Centre de Perfeccionament (Plácido Domingo) i del Cor de la Generalitat que, en major o menor mesura, amb projecció i qualitat de timbre, tots ells amb rols secundaris, acompliren el paper.


Acte I de La Traviata de Verdi al Palau de les Arts. Foto: Miguel Lorenzo i Mikel Ponze-Les Arts.

Amb el focus posat en les veus principals, la letona va anar de menys a més, després d’un irregular primer acte on el registre greu s’ofegava i es reduïa sepultant-se entre la massa orquestral. Fet i fet, Marina Rebeka anà refent-se en les successives àries on la letona enfilava els aguts, acompanyats d’una bona predisposició actora, que deixava lloc a emissions colpejades i remats fregant quasi el crit. Al seu costat, deambulà amb molta incertesa el tenor mexicà com a enamorat de Violetta, on Chacón-Cruz pecà de poquíssima projecció de veu i falta d’assemblatge amb el timbre vigorós de la letona, dificultat encara més per les ubicacions escèniques on minvava la susdita projecció. Millorà en els duos del segon acte i lleugerament en el tercer, però, cap dels dos va acomplir les expectatives prèvies pel que fa a la veu, quedant com una irregular Violetta i un insuficient Alfredo Germont, els quals si guanyaren algun mèrit fou per la vessant escènica més que per l’emoció sonora d’uns timbres que mai arribaren a fondre’s ni entre ells ni amb l’orquestra.

Davant això, ressalta amb escreix el veterà del repartiment. La intervenció de Domingo com a pare d’Alfredo Germont (Giorgio Germont) en el segon acte (quadre primer) deixà a les clares que on hi ha hagut art, sempre hi pot quedar. Així doncs, amb ofici, esbalaí el respectable púbic. El cor de la Generalitat resolgué amb fortuna les intervencions secundàries que li assignà Verdi. Després dels desajustos del primer acte complí durant el segon acte (quadre segon) en la festa de Flora Bervoix, on s’afegiren els ballarins per a recrear les gitanes i els toreros de Madrid.

Conclogué una producció de La Traviata ancorada en el passat i exuberant d’elitisme i caspositat que agradà i molt al públic valencià, que aplaudí fervorosament dempeus davant un repartiment que musicalment no arribà a somoure en cap moment, tret dels exceptuats interludis instrumentals.

Una nit a l’òpera d’enfervorits davant un Valentino quasi momificat pel botox i una absenta Sofia Coppola feia viure un retorn a les maneres casposes de l’època del PP al País Valencià amb helicòpters sobrevolant, catifa roja, banderoles, llums, protocol i militars, olor a Moët&Chandon, pipades amb fum d’Ibex 35, etc. Davant d'això, no m’estranya que molts valencians pensen que fer òpera és un luxe del qual podem prescindir. La veritat és que amb bufonades com aquestes, es fa difícil defendre-ho.


 
next