Ara bé, una cosa és una programació eclèctica per cobrir tots els pals i altra és la idea que es vol vendre de teatre públic i de l’òpera. Al Palau de les Arts, tots els arguments i declaracions en pro de deslliurar d’elitisme i caspa l’òpera, foren ensorrats i destruïts en unes hores durant la nit de dijous. Els altres —l’elit— amb la col·laboració dels mitjans de comunicació arremolinats davant el ‘photocall’, van jugar amb enginy el seu partit i d’un colp —mediàtic— redirigiren el sentit de propietat cap al seu terreny. Un colp de gràcia cap a una disciplina que, per uns o per altres, mai no acaba de desempallegar-se del capell de classista, de cara, de llunyana, d’altre món superior, etc.
Moltíssima cara nova i guapa es va donar cita al Palau de les Arts per a veure l’estrena a València d’una òpera que, segons els mitjans valencians tradicionals, era del dissenyador italià Valentino i de la cineasta nord-americana Sofia Coppola. Tanmateix, el pretext era l’estrena de la producció de l’Òpera de Roma, Valentino Garavani i Giancarlo Giammettide La Traviata de Giuseppe Verdi. Molt em tem que la majoria dels nombrosos assistents acudiren atrets pel glamur de la gran catifa roja desplegada, del ‘photocall’ selectiu, de les nombroses celebrities com ara Valentino o l’actriu Monica Bellucci —vestida de Valentino—, d’empresaris valencians, d’aristòcrates borbònics i del seguici d’una ciutadana que té el privilegi d’haver-los dedicat el coliseu valencià, pagat amb impostos dels contribuents provincians de Llevant. Desconec si el retorn de la ciutadana Sofia estigué acompanyat d’alguna promesa per gestionar el menyspreu econòmic que manté l’Estat amb el Palau de les Arts. Qui sap si ha fet alguna donació o ha recomanat als adinerats súbdits valencians que posen quartos al teatre de províncies que tenim al vell llit del Túria. Tot i això, em sembla bé que els poderosos, fent ús de la seua llibertat, hi vagen de tant en tant a l’òpera valenciana. Allò que no té justificació des d’un teatre públic és fer un tracte diferencial, fer la gara-gara a aquesta gent.
‘Photocall’ per a les celebreties de La Traviata de Verdi al Palau de les Arts. Foto: laveupv.
Veus de diverses procedències completaven un elenc on havien de destacar, a priori, la soprano letona Marina Rebeka com a Violetta i el tenor mexicà Arturo Chacón-Cruz com a Alfredo Germont. La primera venia anunciada sota el qualificatiu de la “millor Violetta verdiana” del panorama, mentre que el mexicà és reconegut i avalat com el “fill artístic” de Domingo. La resta de repartiment procedia del Centre de Perfeccionament (Plácido Domingo) i del Cor de la Generalitat que, en major o menor mesura, amb projecció i qualitat de timbre, tots ells amb rols secundaris, acompliren el paper.
Acte I de La Traviata de Verdi al Palau de les Arts. Foto: Miguel Lorenzo i Mikel Ponze-Les Arts.
Davant això, ressalta amb escreix el veterà del repartiment. La intervenció de Domingo com a pare d’Alfredo Germont (Giorgio Germont) en el segon acte (quadre primer) deixà a les clares que on hi ha hagut art, sempre hi pot quedar. Així doncs, amb ofici, esbalaí el respectable púbic. El cor de la Generalitat resolgué amb fortuna les intervencions secundàries que li assignà Verdi. Després dels desajustos del primer acte complí durant el segon acte (quadre segon) en la festa de Flora Bervoix, on s’afegiren els ballarins per a recrear les gitanes i els toreros de Madrid.
Conclogué una producció de La Traviata ancorada en el passat i exuberant d’elitisme i caspositat que agradà i molt al públic valencià, que aplaudí fervorosament dempeus davant un repartiment que musicalment no arribà a somoure en cap moment, tret dels exceptuats interludis instrumentals.
Una nit a l’òpera d’enfervorits davant un Valentino quasi momificat pel botox i una absenta Sofia Coppola feia viure un retorn a les maneres casposes de l’època del PP al País Valencià amb helicòpters sobrevolant, catifa roja, banderoles, llums, protocol i militars, olor a Moët&Chandon, pipades amb fum d’Ibex 35, etc. Davant d’això, no m’estranya que molts valencians pensen que fer òpera és un luxe del qual podem prescindir. La veritat és que amb bufonades com aquestes, es fa difícil defendre-ho.