Beethoven marca un punt d’inflexió

Diversos motius em fan pensar que el pas de Daniel Barenboim aquesta setmana pel Palau de la Música de València no ha estat només per a mostrar la seua perícia amb el seu piano de disseny genuí. Molt em tem que la vella amistat entre el director i intèrpret argentí i el mestre titular de l’Orquestra de Valencia, Yaron Traub ha sigut motiu suficient perquè Barenboim haja passat per l’assaig de la Pastoral que la nit de dijous l’orquestra va oferir durant la primera part del concert.

La temprança amb què Traub va escometre els moviments de la bucòlica sisena simfonia del compositor de Bonn, tot i els tempos trepidants seleccionats, així com la magnífica homogeneïtat de les seccions, la musicalitat, la direccionalitat i la claredat d’idees, el refinament en els petits detalls, la bellesa dels solistes i el grau de qualitat sonora conjunta, fan pensar que alguna mà acostumada a endreçar orquestres de tarannà centreeuropeu ha tingut alguna cosa a veure i a dir.

Dijous tingué lloc el segon concert de Daniel Barenboim al Palau que continuava amb el Festival Beethoven, una de les fites destacades d’aquesta temporada de commemoració del 30è aniversari de l’auditori. En aquesta ocasió, només interpretà durant la segona part el Concert núm. 5 per a piano i orquestra en mi major op. 73 “Emperador” de Beethoven, després d’haver oferit el dia anterior un monogràfic amb tres de les onze sonates completes de Franz Schubert que deixà exhaust el pianista. La primera part d’aquest tercer concert comptà amb una exquisida interpretació de la Simfonia núm. 6 en fa major op. 68 “Pastoral” del mateix compositor.

Així doncs, l’inici de la Pastoral anuncià el que a les postres seria una de les millors interpretacions beethovenianes que s’han escoltat a l’auditori en els últims anys. Amb una corda exquisida recollint els diàlegs, l’orquestra transità entre el caràcter bucòlic exuberant i la tensió de la tempesta amb elegància i naturalitat, esguitat d’encertadíssimes aportacions a solo de flauta, oboè, clarinet, fagot, trompa i timbals, encara que, sense desmerèixer les magnífiques intervencions dels vents en general i dels solistes de l’OV, la corda, com és habitual, posà la base per a transmetre cadascuna de les sensibilitats de la descriptiva simfonia, interpretada sota uns criteris definits i un resultat sonor que, en aquesta ocasió, res o poc té a envejar a orquestres del top ten internacional.

^{Barenboim amb l’Ov sota la direcció de Yaron Traub. Foto: Eva Ripoll-Palau de la Música.}

Durant la segona part, tant l’orquestra com Traub van estar atents a les peripècies de Barenboim, qui amb el seu piano va interpretar un Emperador al gust i desig de l’argentí. Amb la seguretat que dóna haver interioritzat el llenguatge, Barenboim es permeté llicències pròpies, com aquell a qui la saviesa i l’experiència li permet dur el discurs per altres camins, fent el que li demanava el cos en eixe precís instant. Això obligà Traub a estar perfectament atent per adaptar l’acompanyament als tira i arronsa del solista, a les dinàmiques quasi ab libitum, a les llibertats perquè optà Barenboim, que resultaren òptimes per a resoldre un concert on l’argentí circulà per les emocions.

Només hi havia una raresa que deambulava per l’ambient creat. Si dimecres va despertar perspicàcies el seu piano de sonoritat estranya durant el recital, el piano Barenboim acompanyat per l’orquestra deixava evidència que el timbre metàl·lic, opac i esmorteït no acabava d’assemblar-se al color que plantejava el timbre de l’orquestra. Rareses tímbriques a banda, tant l’OV, amb un Traub encertat per acoblar-se a les peripècies del solista, com el propi Barenboim, van signar una nit beethoveniana exitosa.

Degué acabar exhaust com la nit de dimecres, ja que novament es tornà a mostrar reticent al bis a què el públic del Palau està acostumat. Amb algun que altre aficionat dempeus, cobrà una llarga ovació que finalment respongué amb un impromptu. Tranquil i campaner, davant una nova ovació entusiasta, agafà la concertino Anabel Garcia del bracet i posà fi a aquest concert de temporada que ha marcat un punt d’inflexió amb la qualitat sonora de l’orquestra i l’estima per acaronar la perfecció en els petits detalls de la musicalitat.