Beethoven, el faller

Devia d’estar, València, desitjosa de Falles. Rius de gent es dirigien cap al mateix punt, un indret concret de l’Arbreda de València, on la nit de dissabte es disparava la “mascletà més gran que s’haja fet mai a València”. Amb eixe reclam, la gentada es colava entre els cotxes. Clàxons i crits construïen una banda sonora a la qual algun artista experimental li hauria tret profit. A tocar dels coets artificiosos tenia lloc un altre esdeveniment que, al remat, també va ser massiu. El reclam, en aquest cas, era el retorn de la pianista georgiana Khatia Buniatishvili i, com a colofó, al Festival Beethoven del Palau de la Música, una Novena Simfonia op. 125 “Coral” amb el Cor de la Generalitat i l’Orquestra de València.

A escassos metres convivien el poble faller i el públic melòman que atípicament ocupava els vestíbuls de l’auditori en major nombre. Algú degué pensar que fer coincidir dues coses tan a tocar no produiria cap caos circulatori. Per a més inri, a un quilòmetre mal comptat hi havia un partit de bàsquet de la lliga ACB. Parafrasejant el compositor d’El Fallero: valencians, tots al mateix lloc.

^{Khatia Buniatishvili signant discos al Palau durant el descans. Foto: laveupv.}

Com a molts altres, em tocà mirar-me el carisma de Buniatishvili amb el Concert núm. 1 per a piano i orquestra op. 15 per la televisió. Poca cosa es pot dir del que transcendia de portes enfora, tret de l’explosió final de la mascletà inèdita que ressonava com un bombardeig dins del Palau. Dins la sala Iturbi se sentien com les noves explosions de Caballer coincidien amb el Rondó: Allegro (heus ací un vídeo del moment). La georgiana oferí dos bisos mentre el bombardeig faller convivia amb el Beethoven mes clàssic. Acabada la incineració de pólvora, la gentada fallera escampà i al vell llit del Túria s’hi quedaren els de sempre esperant el punt i final d’un festival emmarcat dins de la commemoració dels 30 anys de l’auditori.

>

Tornava també el Cor de la Generalitat que des que els dos auditoris —el Palau i les Arts— s’han reconciliat, està participant més en la temporada; com sempre hauria d’haver estat, i més, per fer un repertori tan exigent per a les masses vocals. En la memòria auditiva rondinejava la Novena que estrenà la temporada 2015-2016 amb la Societat Coral de Bilbao. Pel que fa a l’esperada Oda coral final, podríem concloure dient que no admet comparació.

Tot i els millors ingredients amb què comptava Traub en aquesta ocasió, també podríem concloure que no va fer el pes. Cal alguna cosa més que uns forts ensordidors, sobretot colpidors en la vessant vocal, per somoure amb una simfonia com la novena, tan interpretada, escoltada i a l’abast, que cal dir i fer quelcom més, arriscar i apostar per les diferències per sorprendre si més no. Així, amb uns tempos en general àlgids i ràpids, malgrat les bones aportacions dels solistes (flauta, oboè, clarinet i sobretot Javier Eguillor amb els timbals), la simfonia s’inicià amb sonoritats lletges i precipitacions tant a l’inici de l’Allegro ma non troppo inicial com amb el Presto de l’últim moviment. Brillà, talment com la temporada anterior la corda, i per sobre d’aquesta la feina de les cordes greus. Seria bo deixar els contrabaixos al fons, tal com s’estan ubicant darrerament, sempre que el repertori siga propici, ja que la milloria al conjunt i l’equanimitat és evident. Però l’Orquestra de València continua mostrant maneres que arrossega des de fa temps, uns detalls que desaparegueren en el concert amb Barenboim i la Sisena Simfonia Pastoral, dins d’aquest Festival Beethoven. Entrades poc acurades i amb uns metalls aguts que no s’ajusten, sense empastament tímbric i una trompa quarta que grinyolava continuament, l’orquestra no mostrà una homogeneïtat que com en altres ocasions ha estat capaç de demostrar —la Pastoral susdita és un excel·lent exemple—.

Durant el primer i el segon moviment, no es transmeté que s’assaborira res. Feia com si es reservara tot per al final. Amb cert nerviosisme es transità per la correcció, on només els solistes afegien un pèl de sentiment. Millorà bastant l’Adagio molto e cantabile d’un tercer moviment que també tingué un tempo àlgid, però on la corda s’esplaià, assumí les regnes i pujà les emocions. Arribà l’últim i esperat Presto amb els correlatius Allegros, que començà de nou amb precipitacions. Sense risc, i sense res nou a dir, s’esperava la intervenció de les veus i l’Oda de Schiller.

^{Mascletà durant la Nit de l’Espolí, des del Palau de la Música. Foto: laveupv.}

S’alçà Daniel Kotlinski. El baix polonès va fer arribar l’anunci baritonal de l’alegria amb una intensa desafinació i un vibrato com si estigués cantant una cançó en un casal faller. Entrà el Cor de la Generalitat i milloraren les coses, tot i que no va mantenir l’homogeneïtat de les quatre cordes vocals que acostuma a exhibir que li han merescut grans reconeixements. Més encertat estigué el tenor Attilio Glaser lloant l’alegria amb el cor. No obstant això, el quartet vocal no va aportar res de qualitat, es diluí entre l’excessiva presència del cor que Traub explotà per tal de convèncer l’auditori amb els fortíssims.

El Festival Beethoven acabà amb una Novena ràpida i qualitativament estàndard, on Traub volgué convèncer l’auditori exprimint els fortíssims simfonicorals, uns esclats de so com si Beethoven fóra un faller més, i això, després de les ensordidores explosions de Caballer, no és suficient