Unes sabates

Gaudeix de nou d’uns dels articles d’Anna Moner, publicat el passat 31/10/2013 en La Veu.

Un dia de primavera de 1920, Newland Archer esperava un senyal assegut en un banc d’una deliciosa placeta dels voltants de Les Invalides de París, tal com havia decidit la seua creadora, en la darrera pàgina de l’esplèndida novel·la L’edat de la innocència. Només havien transcorregut cinc anys des que l’escriptora, la nord-americana Edith Warthon, havia recorregut en motocicleta el front francès durant la Primera Guerra Mundial, una experiència que narrà en una sèrie d’articles per a la revista Scribner’s, i encara havien de passar-ne setanta-tres perquè el Petit Gegant Furiós, el director de cinema Martin Scorsese, introduïra per sempre la naturalesa volàtil d’aquest personatge literari en el camaleònic cos de l’actor Daniel Day-Lewis.

Newland Archer, amb un elegant abric de llana marró i un barret fort de feltre que cobria la que segurament havia estat una negra i lluenta cabellera, romania immòbil en aquell seient de ferro colat. Sols delatava certa impaciència la manera de prémer amb les dues mans el mànec del bastó mentre dirigia el seu esguard blau per dalt de les capçades dels castanyers d’Índies de la plaça cercant, en el sol del crepuscle que es reflectia en els vidres de les finestres del cinquè pis de l’edifici situat davant seu, el record llunyà d’una dona. Quan els espurnejos desaparegueren, abaixà el cap, observà un instant les seues mans, degudament enguantades de pell, resseguí amb la mirada la línia vertical del bastó l’extrem del qual quedava mig ocult entre les puntes de les sabates, i s’emmirallà en la seua brillantor. Una acció serena, aparentment irrellevant, que amagava una sensació de vertigen devastadora incrementada per la combinació de subtilesa i força visual que transmet tothora la càmera de Scorsese. De fet, Archer es trobava enfront de l’última cruïlla de la seua existència, el punt en què el camí es tornava a bifurcar. La vida li i concedia una altra oportunitat, i havia d’elegir.

_{L’escriptora Edith Warthon}

Daniel Day-Lewis no havia assolit, ni molt menys, una edat tan avançada quan abandonà sobtadament la seua exitosa carrera i es refugià a Florència a fi d’aprendre l’ofici de sabater de mans de Stefano Bemer, un dels mestres del calcer més reputats d’Itàlia. Apartat de l’enganyós miratge de Hollywood, acudia dia rere dia al taller per tal que Bemer li revelara els secrets indispensables per elaborar objectes únics, personalitzats, selectes. Una feina minuciosa que havia d’executar en silenci, amb paciència i una docilitat absoluta que no tenia res a veure amb el caràcter difícil i rebel de l’actor. Semblava, tanmateix, no desitjar cap altra cosa que no fóra convertir-se en l’home anònim que confecciona sabates, en l’home en què ningú no s’hi fixa, i, d’aquesta manera, buidar-se per complet dels personatges que l’havien habitat. Perfeccionista impenitent, pareixia buscar en la delicadesa i la destresa que requereix el treball manual de qualitat, en la meticulositat que exigeix la superposició i l’encaix exacte dels diversos materials, la mesura justa per expressar les emocions i la capacitat per desxifrar la vastitud infinita del comportament humà, les passions més fosques, les debilitats més insalvables, els defectes més inconfessables, les virtuts més castradores.

Igual que Newland Archer aquell capvespre, potser Daniel Day-Lewis ansiejava albirar en la superfície polida i impecable d’unes sabates la solució al seu dilema. En aquest cas, interpretar un únic personatge o metamorfosar-se i mudar contínuament d’hàbits i actitud davant d’una càmera. Afortunadament, després de cinc anys ocult sota la pell de l’aprenent humil i assossegat, encara bategava el pols feréstec de l’home que necessita omplir-se de vides alienes, una maror interna salvatge que el retornà de nou al món del cinema. No hi ha dubte que el gust pel preciosisme i el desig obsessiu d’excel·lència l’han dotat d’una versatilitat magistral per calçar-se les existències de tots els personatges que ha interpretat fins el moment: els mocassins de cuir de Hawyeke en L’últim mohicà, les exquisides sabates Oxford de Newland Archer en L’edat de la innocència, les botes de presidiari de Gerry Conlon d’En el nom del pare, les de canya alta de Bill Cutting, el Carnicer, en Gangs of New York, les desgastades i esquitxades de petroli de Daniel Plainiew en There will be blood (Pozos de ambición), o els austers botins amb polaines d’Abraham Lincoln.

Des de 1993, el distingit advocat descendent d’una il·lustre dinastia de la societat victoriana novaiorquesa incapaç d’alliberar-se del culte a les aparences i de la persistència de les tradicions amida cent vuitanta-set centímetres d’alçada, presenta formes magres però ben modelades, mans fortes, cabellera fosca, pell pàl·lida, ulls clars de mirada metàl·lica i maixella poderosa. Des de fa vint anys, Daniel Day-Lewis, envoltat per la inoblidable música d’Elmer Bernstein, espera un senyal en la darrera pàgina de L’edat de la innocència, una novel·la amb un dels finals més continguts i amargs que recorde.

>
LdeLocura – The age of innocence (1993) Epic Final Scene