La conferència

2 novembre 2016 01:00h
Fyne Court, Comtat de Somerset, sud-oest d'Anglaterra
Com cada dia des que l’inesperat atac el deixara completament paralitzat, quan la llum del capvespre llanguia fora de la mansió de Fyne Court, al Comtat de Somerset, just abans que la penombra avançara pels corredors i les estances, apoderant-se’n, el fidel Anslo en silenci, amb les mans i les cames feixugues pel pas del temps, encenia la làmpada de querosè, li arreglava els coixins sobre els quals reposava el cap, li fregava la mà amb els tous dels dits, i li somreia. Tot i que el septuagenari cos s’obstinava a retindre’l immòbil al llit, atrapat entre les quatre parets del dormitori, Andrew Crosse, amb la imaginació, encara podia deambular enmig de deliris i somiejos per la selva de cables conductors i piles voltaiques que penjaven dels arbres propers al seu laboratori, una xarxa de fils metàl·lics que li havia permès, durant anys, recol·lectar i emmagatzemar electricitat de l’atmosfera.

Aquesta energia innovadora, envoltada de misteri i omnipotència, en els primers anys del segle XIX, generà una mena d’espectacles públics difícils de catalogar en què físics i químics, seguidors de les teories de Galvani, es dedicaven a aplicar descàrregues elèctriques a despulles d’animals, com caps de bous, o a cadàvers d’ajusticiats a fi de provocar espasmes i moviments incontrolats en aquells trossos de carn morta, i d’alimentar en els assistents l’esperança d’un descobriment capaç de retornar  la vida. Un anhel compartit en els seus inicis pel jove Crosse, qui renuncià a ressuscitar difunts en adonar-se’n que aquests experiments, tot i que actuaven sobre el sistema nerviós i el muscular, no obtenien cap reacció dels principals òrgans vitals. Per aquest motiu, decidí orientar els seus esforços a investigar en la solitud del seu laboratori de Fyne Court i a exposar els resultats en concorregudes conferències, com la del 28 de desembre de 1814 a Londres en què dissertà sobre la possibilitat de recaptar energia elèctrica de l’atmosfera i la seua posterior utilització per generar vida artificial a partir de l’electro-cristal·lització de matèria inanimada davant d’una audiència encuriosida i expectant entre la qual es trobava una jove de disset anys anomenada Mary Wollstonecraft Shelley.
 

Mary Shelley

 
En 1816, conegut com l’any sense estiu pel llarg i gèlid hivern que  l’hemisferi nord hagué de suportar a causa de l’erupció del volcà Tambora, a Indonèsia, Mary W. Shelley viatjà a Ginebra acompanyada del seu marit, el poeta Percy B. Shelley per passar uns dies amb el cèlebre i polèmic Lord Byron i el seu metge personal, el pintoresc William Polidori. A la vora del llac Léman, a Vil·la Diodati, animada per les converses que mantenien al voltant de les noves teories científiques sobre l’origen de la vida, i inspirada en els  assajos amb cadàvers dels galvanistes i el control de l’electricitat de l’extravagant Crosse, l’escriptora engendrà la identitat monstruosa de Frankenstein.

Cap de les seues obres posteriors, però, assolí la intensitat i l’atreviment d’aquella primera novel·la; des de la tràgica mort del seu marit, ofegat al golf de La Spezia en juliol de 1822, es lliurà emocionalment i intel·lectual a bastir-se la respectabilitat necessària per assegurar-li un futur digne al seu únic fill viu, una notorietat que el món burgés i postrevolucionari amb el qual hagué de conviure li negà des del mateix dia del seu naixement per considerar-la hereva d’un llinatge oprobiós vinculat al radicalisme britànic de finals del segle XVIII. Amb els anys, es convertí en una dona malenconiosa i es consolidà com una autora considerada i resolutiva per tal de fer oblidar els escàndols de joventut. L’únic solatge goticista que quedava d’un passat rebel i amoral es reduïa  a la conservació d’un macabre tresor anatòmic: el cor de Percy B. Shelley atrapat entre les pàgines d’un dels seus llibres de poemes. L’escriptora morí l’1 de febrer de 1851, als cinquanta-tres anys, sense arribar a copsar la potència mítica del monstre que havia creat, molt allunyada de l’adolescent contumaç i perseverant que havia assistit a la conferència d’Andrew Crosse.
 

Andrew Crosse

Els mateixos adalils de la moral i les bones costums, que s’havien escandalitzat amb la publicació de la seua obra qualificant-la d’escabrosa per descriure un món sense divinitat ni religió que servar, acusaren posteriorment el físic anglès de jugar a ser Déu per haver insinuat que havia despertat de la letargia mitjançant l’aplicació de l’energia elèctrica minúsculs éssers artificials, gairebé microscòpics, que es trobaven de forma latent a l’interior dels minerals. Des d’aleshores, les calúmnies i les interpretacions insidioses el perseguiren, la universitat el repudià i l’Església l’excomunicà en acabat de sotmetre’l en efígie a un exorcisme.

Andrew Crosse morí, quatre anys després que Mary Shelley, a causa d’un atac d’apoplexia, exclòs i rebutjat, a la mateixa habitació de la  mansió de Somerset on havia nascut. Ambdós havien fantasiejat amb l’electricitat: l’escriptora emprant-la com una eina literària amb què restituir la vida a la matèria orgànica morta; el científic establint, entre altres, les bases per al modern desfibril·lador, pronosticant  amb  trenta anys d’anterioritat la invenció del telègraf i ideant un sistema per transformar l’aigua salada en dolça.

Afortunadament, el conservadorisme polític no pogué desterrar la fascinant criatura híbrida de Shelley que ha continuat present en l’imaginari universal. Tanmateix, l’estrany incendi que destruí el laboratori i els arxius de Fyne Court, exercint una mena de damnatio memoriae, li denegava a Crosse el lloc que li corresponia en la història de la ciència. Al mateix temps, però, cables i  piles voltaiques s’escolaven en consultoris mèdics, hospitals i clíniques psiquiàtriques provocant una febre terapèutica, basada en l’aplicació de l’electricitat, que pretenia sanar malalties nervioses, dolències musculars i problemes sexuals, com la impotència, la masturbació o la histèria femenina. Paradoxalment, el viatge galvànic mamprès a finals del segle XVIII, que clissava en la nova energia una força miraculosa per insuflar vida en el teixit mort, inicià en 1890 un descens als inferns amb la primera execució d’un condemnat a la pena capital per electrocució.

Quaranta-cinc anys enrere, un càlid matí de juliol, el geni maleït de Fyne Court s’havia endinsat per sempre en mons inimaginables; paradisos poblats d’arbres d’alçada prodigiosa connectats per milles i milles de cables conductors, i capçades farcides de piles i rudimentàries ampolles de Leiden; paradisos de cels turbulents preparats per a la tempesta.
 
 

“Frankenstein”,  de James Whale, 1931 -  “Mary Shelley’s Frankenstein”,de Kenneth Branagh, 1994


 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next