Moja bieda

7 desembre 2016 01:00h
Motlle pòstum de la mà esquerra de Chopin.

Els tres dies anteriors al concert sempre acabaven convertint-se en un martiri; havia sofert fins al dolor les aparicions públiques a Varsòvia, Viena, Munich i Sttutgart, i el debut a la sala Pleyel de París el 26 de febrer de 1832 no anava a ser diferent. Com d’habitud, a fi d’asserenar l’esperit abans d’eixir a escena, havia tocat tot sol els preludis d’El clavecí ben temperat de Johann Sebastian Bach. Interpretar aquesta peça el relaxava, l’ajudava a ignorar les mirades escrutadores del públic, la sensació d’asfíxia que experimentava quan en notava l’alè al clatell. Enmig de l’escenari, assegut al piano, la seua figura apareixia delicada i harmoniosa; els ulls clars li conferien cert aire somniador a un rostre de trets encantadors, i la pell alabastrina, els cabells rossos i el nas lleugerament aguilenc combinaven a la perfecció amb les seues maneres distingides. Així que dipositava els dits sobre el teclat, la mirada adquiria una brillantor febrosa, els llavis se li encenien i la respiració se li accelerava, talment com si l’existència mateixa se li enfugira amb cada nota arrancada a l’instrument. A l’instant, però, ocorria el prodigi, i Frédéric Chopin obria la porta a la poesia refinada dels sentiments i mostrava als presents, mitjançant la interpretació de les seues composicions, el delicat teixit amb que estava elaborada la seua ànima. París sencer es rendí al seu talent, tanmateix el soroll dels aplaudiments entusiastes l’atordia.
 

Concert de Chopin

 Patia un desencís prematur per la vida i una nostàlgia profunda de la seua estimada Varsòvia. En els moments en què l’assetjava l’ombrívola melangia, seia al piano, improvisava, deixava que la musa de vels negres  li besara els llavis i li dictara a  cau d’orella melodies sublims, vetades a la oïda profana de la resta de mortals. Per al virtuós polonès, la creació era un acte natural, espontani, tot i que després, depurara el resultat  en un procés dolorós. Podia passar setmanes reescrivint la mateixa pàgina i, al final, deixar-la igual que l’havia esbossada en el primer rampell: un seguit d’acords arpegiats o puntejats, d’extenses ondulacions cromàtiques, de poms de notes afegides que lliscaven com gotes de rosada sobre la melodia principal.

Abans de complir-se el primer aniversari de la seua relació amb la cèlebre escriptora George Sand, amb qui convisqué deu anys, Chopin emmalaltí de tuberculosi. El desig de recuperar la salut lluny del fred hivern i de l’ambient bohemi de París els empentà a traslladar-se uns mesos a Mallorca cercant el clima suau i calm que prometia l’illa –i que no trobaren. A la Cartoixa de Valldemossa, el convent abandonat, humit i llòbrec en què s’instal·laren, el temperament del compositor llanguí víctima de les supersticions pròpies d’una ànima septentrional, temors i angoixes que exorcitzava entregant-se a una creació artística convulsa, governada cada vegada més sovint per la negra malenconia que li embolicava els sentits amb els seus vels ombrius, transformant-lo a estones en un ésser capriciós i voluble. Prompte decidiren abandonar la penosa estada i regressar a París, “el més bell dels mons”, segons ell. Tothom coneixia la gravetat de la seua dolència, la seua extrema fragilitat, en el fons sempre havien pensat que es tractava d’una criatura massa delicada, exquisida i perfecta per participar durant molt de temps de la tosca i feixuga vida terrenal. Tot i que la lluita contra la tuberculosi fou llarga i intensa, no aconseguí apartar-lo de la música, de la necessitat voluptuosa de composar, ni quan la malaltia començà a empitjorar. Després, tot succeí de pressa: la ruptura amb George Sand, el darrer recital a la capital francesa, una imprudent gira per Anglaterra i Escòcia, i l’agonia a l’apartament de la Place Vendôme.
 

Única fotografia de Chopin, presa en 1849, poc abans de morir


 
Dies de febre i deliris en què el petit Frédéric esperava, a la  porta de la seua casa de Varsòvia, el cabriolé tirat per quatre cavalls que el conduiria al palau del Belvedere on el gran duc Constantí, germà del tsar, escoltava fascinat hores i hores la meravellosa execució d’aquell miracle de vuit anys que acariciava les tecles del piano amb l’esguard elevat com si llegira la música al sostre.  Dies de febre i deliris en què visità, una i altra vegada, l’enyorada Polònia on, per pròpia voluntat, reposa el seu cor. Al poc de morir, algú descobrí entre un munt de partitures una rosa seca dins d’un sobre en què només havia escrit dues paraules en la seua llengua: “Moja bieda”, el meu pesar.


"Nocturn en do sostingut menor, op 27 nº 1", de Chopin

leonidas3549 leonidas3549
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next