Unes lents

25 novembre 2016 01:00h
Telescopi invertit, "Astroscopia Compendiaria...", Huygens, 1684
Els dos homes caminaven carregats amb uns estranys  aparells, l’un davant de l’altre, de pressa, en direcció al Schie, el canal que unia Delft amb el riu Maas. El més prim i esvelt, de robes i maneres elegants, que aparentava uns trenta anys, animava a alleugerir el pas el seu acompanyant, un jove grassonet, feixuc i entremaliat, que solia ajudar-lo en algunes ocasions a canvi d’unes poques monedes o un bon tros de carn fresca. Havia calculat la durada del trajecte en uns vint minuts, havien d’arribar al seu destí en el moment just; el dèbil sol de primavera encara lluentejava alt, però, si s’encantaven, la foscúria els cauria damunt i impossibilitaria el seu objectiu. A l’alçada de la Nieuwe Kerk, l’església nova, giraren a l’esquerra i mamprengueren el tram que conduïa al monumental pòrtic que s’obria al port fluvial, des d’on ja només calia salvar uns quants horts, recórrer l’embarcador fins al pont, travessar-lo i camejar uns dos-cents metres. Arribats a la ribera oposada, Johannes Vermeer contemplà uns segons la perspectiva que tenia al davant i, tot seguit, indicà al maldestre assistent la ubicació idònia per plantar el cavallet i el peu del telescopi invertit. La resplendor càlida del capvespre es reflectia en les masses groguenques de núvols baixos i virava el cel en suaus malves; a sota, l’ocre de les façanes de rajola i el roig de les teulades, així com les tonalitats verdoses, coures i argentades que s’escolaven juntament amb l’aigua per l’ullal del pont de la porta de Schiedman, preludiaven la gamma cromàtica variada i plena que dipositaria sobre el llenç amb tocs de pinzell generosament carregat.

Una vegada muntat, el pintor holandès s’inclinà, apropà el rostre al giny òptic ideat per Galileu, compost per dos lents simples, una planoconvexa i l’altra bicòncava, encaixades als extrems d’un tub de plom, i, de sobte, la vista panoràmica es concentrà, les figures dels homes i les dones que conversaven plàcidament a escassa distància adquiriren una dimensió inferior a la normal i el que apareixia en un primer plànol s’emfatitzà, alhora que la resta d’elements s’allunyaven. Una atmosfera fresca i lluminosa que transpirava humitat embolcallava la imatge que el pintor clissava a l’altre costat del telescopi, un prodigi  òptic que li permetia apreciar el món com un secret acabat de desvelar. Unes senzilles  lents li descobrien tot allò en què ningú no s’hi havia fixat, malgrat haver estat sempre esperant que algú hi posara l’esguard. A penes havien transcorregut uns minuts de les set de la vesprada quan Vermeer esbossava el dibuix preparatori i en detallava les proporcions amb traços ferms i àgils mirant contínuament pel visor, adonant-se que els contorns s’eixamplaven i transcendien l’horitzó en una mena d’engany a l’ull. Un ardit que dotava la vista topogràfica d’un ambient vaporós i encisador; un ardit  propiciat per la seua amistat amb el comerciant, vidrier i topògraf Antonij  Philips van Leeuwenhoek. 
 

  "Vista de Delft", Johannes Vermeer, ca. 1660

A la mort del seu pare, Van Leewenhoek  entrà d’aprenent en una tenda de teixits i, ben prompte, se sentí atret per un comptafils, un petit aparell d’armadura quadrada amb una lupa de tres augments que usaven els comerciants per distingir la qualitat de la trama i l’ordit de les teles. Una espècie de microscopi simple que, amb el temps, s’encarregà de millorar seguint uns mètodes que mai no revelà a ningú. La vàlua dels instruments òptics elaborats per Van Leeuwenhoek fou reconeguda arreu d’Europa; asseguren que visitaren el seu taller la reina d’Anglaterra i el tsar de Rússia, Pere el Gran, així com un gran nombre de reputats científics, i que foren aquests il·lustres personatges els qui acudiren a Delft,  perquè l’òptic mai no eixí de la seua ciutat,  ni tan  sols per impartir lliçons en cap de les prestigioses universitats  que el requeriren.

 Al principi, s’obsessionà a analitzar les fibres tèxtils, aquells components minúsculs, però essencials,  per forjar la indiscutible bellesa de les sedes, una dèria que el dugué a discórrer una nova tècnica, molt acurada, d’esmolar i polir vidres amb què fabricar aparells òptics d’una major perfecció. De les seues mans sorgiren excepcionals lents amb esfera de vidre fos i d’altres que, inserides dins d’una muntura metàl·lica, augmentaven fins a cent vegades la grandària de l’objecte observat. Amb el pas dels anys, l’excèntric mercader de velluts, batistes, mussolines, encaixos i brocats de setí s’acostumà a  veure el món a través  d’un microscopi. Primer, provà de col·locar sobre el portamostres ales de mosca, agullons d’abella i larves de formigues, i, més tard, bactèries i també espermatozoides;  ningú abans no havia contemplat el seu audaç serpentejar. Estudià, sense descans, els glòbuls rojos de la sang  humana i d’animals, i passà nits senceres concentrat en la investigació de les deixalles que aconseguia a l’escorxador: trossos de músculs, dents, medul·les espinals, ossos i, fins i tot, cranis de vedella en els quals poder examinar la substància blanca de l’encèfal. Nits senceres cercant respostes fonamentals, clares i límpides com un cristall minuciosament afinat. Segurament, escodrinyar els minúsculs elements que constitueixen l’organisme li atorgava una visió de l’univers terriblement precisa i clara, similar a la d’un vidre lluent i llis, acabat de polir, l’eternitat talment.
 

  "Antonij van Leeuwenhoek", Jan Verkolje, 1632-1675

El mestre Vermeer, amb l’ajut del telescopi i la càmera obscura, una altra meravella òptica que captava imatges exteriors i les reproduïa al seu interior, inventada per recrear persones, objectes o paisatges assolint la màxima fidelitat, també adquiria la potestat de transformar un instant en una eternitat, tot atrapant l’espurneig fugisser en una gerra de bronze, en la pell d’una fruita o en una copa de vi amb una precisió inimaginable per a les pupil·les humanes. Mentre que altres es dedicaven a explorar oceans o miraven amb insistència els planetes, les estrelles i les constel·lacions, Van Leeuwenhoek preferia indagar, en la solitud del seu taller, l’esplèndida textura de les matèries aparentment insignificants, intranscendents. Per a ell, concebre i fabricar lents no es limitava a una mera qüestió d’habilitat, requeria sentir la fragilitat de la peça, exigia precisió i tacte; a Vermeer, així mateix, de res no li haguera servit emprar aquestes eines si no haguera posseït una sorprenent facultat de percepció, de saber mirar a través de les lents. L’òptica no deixava marques que resseguir en el llenç;  la concepció de l’obra i la destresa necessària per reproduir-hi una atmosfera màgica depenia exclusivament de la grandesa de l’artista.

Van Leeuwenhoek fou el primer a descriure el microcosmos i a evidenciar l’existència de vida a nivell cel·lular; Vermeer aprengué a manipular la llum, a convertir-la en un element bàsic de la seua pintura, modelant-la a plaer, fent-la penetrar fins als racons més amagats d’estances poblades de personatges abstrets en la lectura d’una carta, en la interpretació d’una peça de música al virginal o vessant llet en una gerra. Impossible resistir-se al misteri crepuscular que amara cada centímetre de la seua Vista de Delft; la claror no sembla incidir sobre la superfície pictòrica, sinó que genera la il·lusió que en forma part, del quadre, com si els murs de pedra, les capçades dels arbres i l’aigua estigueren elaborats amb polsades de llum. Van Leeuwenhoek havia proveït al seu veí dels ulls artificials que li permeteren crear exquisits artificis que hi retenien la vida mateixa, fins i tot  l’aire que la nodreix. L’òptic li ensenyà a congelar l’instant, a burlar-se de la fragilitat d’allò passatger, del moment fugaç que desapareix en presentar-se’n un altre de nou, que s’esvaeix d’igual manera.
 
Possible autoretrat de Vermeer,"L'alcavota" (detall), 1656
 
Visqueren sempre a pocs minuts de distància a peu. Ambdós compartiren, a més de la fascinació pels dispositius òptics i les seues aplicacions, l’interès per l’observació de la naturalesa, pels globus terraqüis, pels mapes; ambdós compartiren la voluntat d’anar sempre més enllà d’allò visible, d’allò acceptat, fins i tot d’allò admissible. Curiosament, la Vista de Delft, enquadrada mitjançant un dels seus preuats artefactes, s’ha convertit en una instantània precisa de l’escenari de les seues vides; ni Antonij van Leeuwenhoek ni Johannes Vermeer abandonaren mai la seua ciutat natal. A la dreta de la composició, s’enlaira el soberg campanar de la Nieuwe Kerk,  el lloc on els batejaren en octubre de 1632 i, a l’esquerra, menys visible, gairebé en penombra, la  torre quadrada de la Oude Kerk, l’església vella, l’edifici gòtic on es celebrà, el quinze de setembre de 1675, el funeral del Mestre de la llum serena, i on, quaranta-vuit anys després, soterraren al longeu òptic, el precursor de la biologia experimental, la biologia cel·lular i la microbiologia.
La meravellosa claredat vespertina que tant ens fascina cada vegada que contemplem la Vista de Delft és la mateixa que banyava els rostres dels dos amics la primavera d’aquell 1660,  la que escalfava lleugerament el tos de Van Leeuwenhoek mentre buscava entre la vegetació del seu pati algun diminut espècimen que col·locar al portamostres del  microscopi, la que sentia Vermeer sobre la pell quan instal·lava el telescopi a l’altra vora del Schie.                      
         

"La jove de la perla", Peter Webber, 2003




Video: Vermeer, el Mestre de la llum serena


 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next