El concert

Gaudeix de nou d’uns dels articles d’Anna Moner, publicat el passat 11/01/2014 en La Veu.

A la platea, el públic esperava ansiós que isquera el virtuós intèrpret preguntant-se si podria albirar la inquietant silueta de l’àngel caigut que, segons es rumorejava, guiava, emboscat en la penombra de l’escenari, les seues mans. Aquell 6 de juliol de 1832, Londres sencer parlava del Violinista del diable, la fama i l’aura mefistofèlica que el rodejaven havien convocat una concurrència variada i pintoresca per veure’l i escoltar-lo tocar. Havia suscitat l’expectació tant de l’alta aristocràcia i la selecta burgesia de la ciutat, com la de pintors, escriptors i compositors, i la dels artesans i comerciants acomodats que cercaven espectacles més sofisticats que els que solien freqüentar. Una mar de sedes, gases, plomes, perles i encaixos acolorien les fileres de butaques, les llotges i les galeries, neutralitzant el negre rigorós dels vestits d’etiqueta masculins, alhora que una densa mixtura dels previsibles perfums de moda saturava l’ambient. Un home rubicund, de ventre opulent i maneres impacients comentà en veu alta que l’havien vist descendir d’un carruatge tirat per dos cavalls de color atzabeja d’onejades crineres abillat amb un abric gris obscur que li arribava fins als peus, tocat amb un barret de copa alta i ocultant els ulls darrere d’unes ulleres de lents blavoses. La notícia recorregué com un llamp la sala del Theatre Royal de Covent Garden, augmentant el desfici sorollós dels nombrosos assistents, que mudà en una remor nerviosa així que s’apagaren les làmpades de gas i sols quedà il·luminat el prosceni per una filera de tremoloses flames que espurnejaven dins de petits recipients de vidre transparent.

Tot i que ja havien transcorregut els minuts de cortesia, el músic romania, preparat, darrere dels cortinatges. Conscient que un gran buit preludiava quelcom extraordinari, li agradava entrar amb retard; una senzilla estratègia que feia servir habitualment per tal d’alimentar la febril imaginació dels presents. Al cap d’una estona, l’home, d’elevada estatura, molt prim i demacrat, amb signes evidents d’un envelliment prematur accentuat per l’extracció de les dents de l’arcada inferior, hi aparegué. Tenia el nas afilat i prominent, els llavis fins, la mirada enclotada i la pell alabastrina, arrugada per solcs profunds traçats per la malaltia; els cabells, negríssims, lluents i arrissats li queien pels muscles, i unes frondoses patilles li emmarcaven la lividesa del rostre. Les mans, ossudes, quasi li aplegaven als genolls, i la grandària dels peus s’intuïa desproporcionada. La figura, veritablement insòlita, però distingida, que semblava sorgida directament de l’avern, es dreçava soberga, engalanada amb un gastat i deslluït frac negre. Enmig d’un silenci deferent, Paganini, sense partitura, enlairà el Guarneri del Gesú, de 1742, el seu instrument predilecte, tot i els Stradivarius i Amati que posseïa, i se’l col·locà tranquil·lament sota el mentó. Quan inicià La Campanella, la rigidesa que tenallava el seu magre cos s’esvaí.

Il Cannone, de gran potència acústica i so menys espontani que els Stradivarius, des del precís instant en què desaparegué embolcallat en aquelles immenses urpes, començà a rajar notes increïbles. Els ulls se li posaren en blanc, com si haguera entrat en èxtasi, els braços se li allargassaren més encara i els dits engoliren el violí, mentre la fosca cabellera s’agitava acompanyant els moviments que l’arc descrivia en l’aire. Una cascada d’staccatos, harmònics i fabulosos pizzicatos executats amb les dues mans inundà el pati de butaques i ascendí vers el tercer pis; l’audiència, admirada, contemplava les sorprenents contorsions que adoptava en els passatges de major dificultat. Una vegada trasbalsat l’ànim de l’auditori amb peces de gran bravura, farcides de sons agudíssims que aconseguia acariciant les cordes en un tram molt pròxim al ponticello, recorria al seu artifici preferit: retirava tres de les quatre cordes d’Il Cannone i, amb l’única que en quedava, realitzava arpegis i escales vertiginoses amb un grau de perfecció tan extraordinari que qualsevol haguera jurat que el violí restava íntegre. Una darrere de l’altra, brollaren les obres anunciades en el programa juntament amb altres no previstes, el divertia improvisar; i, tal com progressava el concert, sempre amb una entonació esplèndida i exhibint una tècnica sobrehumana, la seua presència s’acreixia al bell mig de les flamarades de les gresoles que enllumenaven la boca de l’escena, fins i tot la lletjor s’esborrava del seu rostre. Es transformava en un arcàngel llòbrec, ferm i segur, d’expressió suplicant i plàcida, que li suavitzava el rictus enfonsat de la maixella i li atorgava un morbós atractiu sexual. Els homes victorejaven i aplaudien enardits, i les dones simulaven defallir enmig d’exagerats bleixos; el món es diluïa sota l’influx hipnòtic de la seua música.

^{Retrat de Paganini, Dominique Ingres, 1819}

Paganini coneixia el seu poder de seducció, i l’emprava per expressar l’essència íntima de la seua ànima, una barreja salvatge de plaer i dolor físic. Amb les seues mans deformes conjurava el terror, la delectació, l’aflicció, l’entusiasme, el vigor i el turment, mesclant-los de forma sublim i vessant la singular apòzema sobre la multitud com una pluja fina que els impregnava fins al moll de l’os. Als seus peus, es rendiren els intel·lectuals i crítics londinencs, tal com ja havia ocorregut amb els d’Itàlia, Àustria, Alemanya i França. Delacroix, Donizetti, Liszt, Chopin, Rossini, George Sand, Heine, Berlioz, Schumann i un octogenari Goethe també sucumbiren al seu encís. El seu impressionant talent, el magnetisme personal que exhalava i l’aparença perversa que conreava a consciència engrandiren la seua reputació d’artista solitari, llibertí i maleït.

Niccoló Paganini havia nascut a Gènova en 1782; nen prodigi, visqué una joventut desbocada, lliurant-se ben aviat al joc, la beguda i la delectació de les dones, a causa de la celebritat mal digerida. Als quaranta-sis anys, quan gaudia de gran predicament a Itàlia, decidí mamprendre una sèrie de gires per Europa que li generaren més renom i una colossal fortuna; amb tot, a partir de 1834, la seua salut es deteriorà greument obligant-lo a abandonar els recitals públics. Havia resplendit fugaçment als principals teatres europeus, i s’havia entregat amb la mateixa intensitat a meuques barates, a dames respectables de vida insulsa captivades per la seua mestria, a cantants i ballarines de moda –com Antonia Bianchi, mare del seu únic fill, Achille-, o a il·lustres i refinades amants com Pauline Borghese i Elisa Baciocchi, germanes de Napoleó Bonaparte. Fruí d’una carrera intensa, tot i que breu, saturada de misteri, fins i tot de presumptes sortilegis; ell mateix havia col·laborat a nodrir la faula segons la qual la seua destresa provenia d’un pacte amb el dimoni, similar al de Faust. Curiosament, durant la gira que féu per Alemanya en 1831, conegué a Goethe, el creador de l’enigmàtic personatge que havia implorat poders, coneixements i plaers a Mefistòfeles a canvi de la seua ànima. Tanmateix, al contrari que el protagonista de l’obra de l’escriptor alemany, ni rejovení ni es tornà més bell; lluny d’assolir l’encarnació de la perfecció física, el seu trist i contrafet cossatge denunciava més aviat els vicis i la podridura pròpies de Satanàs.

_{Retrat de Paganini, anònim, Conservatori de Nàpols.}

Podridures que res no tenien a veure amb el mite fàustic, sinó que derivaven de continus diagnòstics erronis que els metges tractaren amb medicaments, habituals en aquella època, que hi contenien elevades dosis de mercuri. Segurament, els símptomes que el músic presentava des de 1820 –tos productiva, molèsties digestives, ràpida fatigació, disfonia i recurrents hemorràgies internes, que finalment acabaren amb la seua vida- eren conseqüència de la Síndrome d’Ehlers Danlos, una malaltia degenerativa consistent en una alteració del teixit connectiu que li generava una laxitud de les extremitats anòmala i diverses mutacions internes que li conferien híper-flexibilitat a les articulacions i híper-elasticitat de la pell i dels lligaments dels muscles, dels canells i de les falanges, un conjunt de malformacions que el dotaren d’una constitució anatòmica especial. Anormalitats que li permetien creuar els colzes, un per damunt de l’altre, mentre tocava o estendre lateralment els dits sense desplaçar la mà esquerra ni un mil·límetre arrancant del violí notes inimaginables per a la resta d’intèrprets amb facilitat, precisió i perícia; singularitats fisiològiques que li brindaren l’èxit, i la ruïna.

Els facultatius, aliens a la degradació genètica que niava en el cos del violinista i sabedors del seu voraç i indiscriminat apetit sexual, atribuïren la seua simptomatologia a la sífilis i li prescriviren una cura a base de sals de mercuri. La ingesta continua i desordenada d’aquesta metzina es convertí amb el temps en una addicció letal que li calmava el malestar momentàniament, però li rosegava les entranyes sense pietat. Uns anys abans de retirar-se definitivament, les tremolors cada vegada més intenses li impedien sostenir l’arc amb fermesa, les contínues lesions de les genives unides a una infecció maxil·lar exigiren una cirurgia òssia que li desfigurà les faccions, i la disfonia, convertida en una afonia total, el forçà a comunicar-se mitjançant l’escriptura. Un lamentable procés de corrupció corporal que portava associats altres factors de caire emocional com irritabilitat, nerviosisme, depressió i lassitud, que intentà pal·liar temptant melodies audaces amb Il Cannone fins al seu darrer dia. Fidel a les ànsies romàntiques d’infinitud i immunitat, es negà a rebre l’extrema-unció, coronant amb aquest acte de rebel·lia la seua turmentosa i diabòlica carrera, i suscitant l’enuig de l’Església Catòlica que, ja mort, l’acusà de “blasfem d’híbrida immoralitat” i es negà a donar sepultura en lloc sagrat a un deixeble del maligne. Després d’embalsamar-lo, el cadàver de Paganini romangué dos mesos a la funerària, i posteriorment l’acomodaren al soterrani de la casa d’Achille fins que un grup d’amics, farts d’esperar, colgaren el taüt vora mar, al golf de Saint Hospice. Intranquil, el seu fill el desenterrà i traslladà el fèretre a Itàlia on, durant trenta-cinc anys, el passejà de necròpolis en necròpolis fins que el bisbe de Parma autoritzà el soterrament al cementeri de la ciutat.

_{Bust de Paganini, David_d’Angers, 1830-1833}

Niccoló Paganini rebutjà els bells i dòcils esquemes musicals, apostà per la dificultat interpretativa, i incorporà tempestuosos i inesperats efectes de sonoritat, prenyats de somiejos sensuals i terribles alhora. La conducta extravagant i desafiadora que reclamava el dret a guiar-se pels seus propis preceptes, sense atendre les convencions socials, la genialitat, el virtuosisme innat i una peculiar conformació biològica s’amalgamaren hermèticament en l’interior d’aquell fràgil cos donant pas a la llegenda del Violinista del diable.

>	>
“Paganini”, de Klaus Kinski, 1989	“La Campanella”, Salvatore Accardo, Palazzo Tursi, Gènova, 2008