Unes fotografies

16 setembre 2016 01:00h
Frank Hurley
Gaudeix de nou d'uns dels articles d'Anna Moner, publicat el passat 02/02/2014 en La Veu.

Aquell vint-i-quatre de febrer de 1915, enmig de l’obscuritat inquietant de les nits hivernals antàrtiques, només s’oïen les blasfèmies australianes de Frank Hurley mentre corria, tapat fins a les celles amb l’abric i la gorra de pell, per damunt de la banquisa, que tremolava sota els seus peus, col·locant estratègicament una vintena de làmpades de magnesi. Enlluernat per les fulgurants flames que desprenien en cremar-se les cintes impregnades amb el metall blanc, agafà el trípode i la robusta càmera Goërtz AnsChütz i cercà entre els monticles de gel la composició ideal. De l’ampli i valuós equip fotogràfic que disposava per treballar a més de trenta graus sota zero, havia triat aquesta màquina perquè el seu cossatge de fusta impedia que en manipular-la  s'adherira a la pell, tal com ocorria amb les metàl·liques. Carregat amb l’aparell, deambulà uns minuts per la inestable i rocallosa superfície blanca proferint una nova i il·lustrativa lletania de malediccions que l’ajudaven a oblidar-se de l’aguda sensació de fred que li abrusava les puntes dels dits, s’aturà en sec, clavà el trespeus a terra i apuntà amb l’objectiu de la Goërtz en direcció a l’Endurance, el bergantí de fusta de tres pals l’espectacular silueta del qual resplendia en la foscúria. Així que notà la presència invisible i amenaçant de les imponents glaceres al seu voltant, experimentà la barreja d’entusiasme i temor que tant l’atreia. Havia d’arriscar-se i operar en condicions extremes per obtenir els resultats ansiejats; de fet, havia mamprès aquella aventura amb la voluntat de crear estampes sorprenents, sublims, mai no contemplades, conscient de l’estranya habilitat que posseïa per descobrir la bellesa en els indrets més inesperats, per contar esdeveniments mitjançant imatges d’una intensitat i una vigoria inqüestionables. Amb una càmera entre les mans, se sentia més viu, més fort, més inaccessible al perill; li permetia relatar sense paraules les emocions que experimentava alhora que exorcitzava les pors internes. L’estimulava sotjar l'entorn protegit darrere d’una lent, així com la potestat d’elegir entre un nombre infinit de possibilitats, d’emmarcar una porció de realitat i transformar-la. L’excitava prémer l’obturador i inocular vida al motiu seleccionat transferint-lo d’immediat a un món on no existeix l’hegemonia despietada del temps, al món que sobreviu als mortals.
L'Endurance, Frank Hurley, 1915
 
Amb aquesta finalitat, havia vagarejat sense descans, vigilant, tens, preparat per encarar-se a qualsevol contratemps. Malgrat les vint-i-quatre hores de penombra i el vent gèlid, estava resolt a cloure en les dues dimensions d’una placa de vidre l’essència inequívoca de la tragèdia a la qual s’enfrontaven. De sobte, pronuncià la grollera expressió que emprava sempre que intuïa que havia aconseguit una instantània perfecta: acabava de retratar la beutat i l’avolesa de la mar de Weddell, la mar en què havien gosat endinsar-se un mes abans, i que, en congelar-se, havia atrapat l’Endurance. Amb el senzill gest de l’acte fotogràfic, Hurley havia llençat sobre la impactant visió del navili pressionat per les roques de glaç un vel transparent que li conferia la mateixa aparença rígida i contreta del paisatge que l’empresonava.
 

La tripulació de l'Endurance a la mar de Weddell, Frank Hurley, 1915

L’Endurance, junt a un altra embarcació anomenada l’Aurore, formava part de l’Expedició Imperial Transantàrtica que havia salpat de Plymouth, a Anglaterra, el vuit d’agost de 1914 comandada per Ernst Shackleton, un mediàtic explorador anglès pertanyent a l’estirp daurada dels pioners polars, que pretenia ser el primer a creuar l’Antàrtida. En 1912, els britànics havien perdut l’honor de convertir-se en els primers a trepitjar el pol sud quan el noruec Roald Admundsen s’avançà per pocs dies a la malaurada expedició de Robert Scott. Tanmateix, l’interès per conèixer els secrets de la major extensió de gel i neu del planeta continuava vigent.

Segons el pla de Shackleton, les dues embarcacions havien de navegar juntes, primer fins a Buenos Aires, després fins a la remota illa de Georgia del Sud, i seguidament separar-se: l’Endurance s’internaria a la mar de Weddell amb vint-i-set tripulants que desembarcarien a la badia de Vahsel i, amb trineus i gossos, travessarien el continent blanc creuant-ne el pol; l’Aurore, mentrestant, es dirigiria a la mar de Ross amb només deu homes a bord que s’encarregarien d’establir subministraments en punts claus de la ruta a seguir per la partida principal a la qual recollirien quan aplegara al Cap Evans. L’estiu austral d’aquell any, però, resultà especialment fred i l’estratègia fracassà; una baixada dràstica de les temperatures provocà que l'Endurance es quedara encallat en una placa de glaç a cent-trenta quilòmetres de la badia de Vahsel. En un principi, Shackleton confià que amb el desglaç la nau quedaria alliberada i podrien regressar, ja que el consum d’una gran part dels queviures durant els mesos d’aïllament impedia prosseguir la gesta. En una situació tan adversa, la tripulació evitava rendir-se a la letargia traïdorenca que ocasiona el tedi cuidant dels gossos i organitzant concerts de banjo, obretes de teatre i audicions de música clàssica amb un gramòfon al Ritz, el saló comú en què es reunien per menjar. Hurley, tanmateix, no suportava quedar-se engabiat; l’audàcia l’empentava a cercar sense pausa, en aquella naturalesa salvatge i pèrfida, l’harmonia de les línies, els volums i els plànols del paisatge antàrtic. Traginava amb la càmera durant hores per les rodalies o pujava als pals més elevats del vaixell assajant punts de vista impossibles, sempre amb la voluntat profètica de desvelar a un públic llunyà allò que els seus ulls mai no podrien admirar directament.
 

Frank Hurley fotografiant l'Endurance, 1915
 
La ruptura de les glaceres i el desplaçament dels icebergs comprimiren durant mesos la sòlida estructura de l’Endurance. Els terribles cruixits del buc i les contínues vies d’aigua forçaren Shackleton a ordenar-ne l’abandó i a transferir les provisions i l’equipament als tres bots salvavides hores abans que naufragara definitivament en les gèlides aigües de la mar de Weddell. Cadascun dels membres de l’expedició havia de carrejar sols amb allò indispensable, l’equivalent a dues lliures de pes; tothom havia de renunciar a la major part de les seues pertinences, també Frank Hurley, que hagué de sacrificar la pràctica totalitat del seu equip fotogràfic. Amb l’embarcació, s’enfonsaren les seues precioses càmeres: la Naturalist Graflex i la Graflex 3A, ambdues de 1907, la infal·lible Goërtz AnsChütz i la Prestwich nº5, una de les primeres càmeres de cinema britàniques. Conservà la Kodak de butxaca i tres rodets de pel·lícula, seleccionà unes cent-vint plaques de les que havia realitzat, i les restants, quasi quatre-centes, així com uns quants negatius de nitrat de cel·lulosa, les guardà dintre d'unes caixes de llautó, que segellà amb una soldadura improvisada i soterrà en una banquisa al costat d’una bandera australiana, amb la quimera de recuperar-les en una altra ocasió. Durant cent-cinc dies, Hurley i vint-i-un mariners romangueren acampats a l’illa Elephant, un lloc ignorat per les rutes marítimes on sobrevisqueren en circumstàncies extremes alimentant-se de foques i de pingüins, fins que Shackleton i els cinc homes més sencers físicament i psicològica, que havien partit en un dels bots salvavides en busca d’ajut a l’estació balenera de Georgia del Sud, a uns mil tres-cents quilòmetres de distància, regressaren a per ells a bord d’un vell remolcador xilè.

Mariners escalfant-se  a l'interior de l'Endurance, Frank Hurley, 1915
 
Gairebé un segle més tard, el descobriment d’un grapat de negatius de nitrat de cel·lulosa dins d’una capsa de llanda en un bloc de gel ha retornat a l’actualitat l’èpica i el romanticisme d’aquells intrèpids exploradors víctimes d’una insadollable avidesa de reconeixement i de glòria. En la fracassada Expedició Imperial Transantàrtica, tot i que l’Aurore també patí calamitats similars, doncs estigué atrapat deu mesos al Cap Evans i tres dels seus tripulants moriren, el protagonisme se l’endugué l’Endurance. Les magnífiques instantànies de Hurley s’encarregaren de narrar de manera fidedigna les heroïcitats, l’horror, el sofriment i la desesperació dels homes que viatjaven amb Shackleton; les cent-vint plaques salvades del naufragi configuraren un llegat que amalgama la mirada artística del fotògraf amb un acte de supervivència irrepetible en un dels paratges més desolats i esquerps de la Terra.
 
Estat dels negatius trobats al Cap Evans

Les caixes segellades de l’australià continuen dormitant a l’interior d’alguna de les immenses plaques de glaç que suren a la deriva en mar oberta. Ara, però, l’atzar ha volgut que el nostre esguard puga posar-se sobre una vintena de fotografies inèdites de l’expedició de Shackleton que fa un any la Fundation Antartic Heritage Trust exhumà del fred. Els negatius han aparegut, congelats i adherits els uns als altres, en una zona d’abastiment històric al Cap Evans –la base principal de Robert Scott en la campanya de 1910 que li costà la vida a ell i als seus companys- i, després d'haver estat revelats, s’han relacionat amb el reduït destacament que viatjava per la mar de Ross a bord de l’Aurore. Tot i no tenir la qualitat de les fotografies que realitzà Hurley, aquests escassos documents visuals s’han convertit en una mena d’empremta lluminosa d’un passat desconegut que ja no hi és. Relíquies pertorbadores amb imatges fascinants que exhibeixen en la seua pell de cel·luloide les ferides provocades per les mossegades gèlides. Suposen la restitució de paisatges i persones que, en ser captats per l’objectiu de la càmera, passaren a l’altre costat de l’espill. Des d’aleshores, habiten en un espai que roman fora del temps en què la neu, la mar i el cel es barregen, per sempre, formant un tot indissoluble; en què les figures humanes han perdut la turgència pròpia de la carn bategant i han adquirit la textura evanescent dels espectres. Miratges d’insòlita bellesa, embalsamats en plaques de nitrat glaçades, talment com els insectes fossilitzats en l’ambre, que estimulen la fantasia i inciten a somiejar.
 

El científic Alexander Stevens a bord de l'Aurore, gener de 1915

Testimonis silents i erosionats que es manifesten amb la fragilitat i la contundència d’una ruïna romàntica, i ens embolcallen els sentits amb la dolça melangia que desprèn l’aura del passat. Cada vegada que mirem aquestes fotografies, els personatges que les poblen semblen reviure en l’interior de les velles imatges, i ensenyen, als ulls àvids i encuriosits, les seues veritables formes abans que foren devorades per la implacable ombra del temps.
 


Masters of Photography - Frank Hurley

PhotographyMasters PhotographyMasters
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next