La pintora

19 agost 2016 01:00h
Gaudeix de nou d'uns dels articles d'Anna Moner, publicat el passat 01/03/2014 en La Veu.

El 6 de maig de 1611, quasi dos mesos després de començar a impartir les lliçons particulars, Agostino Tassi acudí una vegada més a la casa de la Via della Croce, al cor de la bulliciosa i intemperant Roma. Com d’habitud, travessà al taller de la planta baixa saludant tothom, pujà al primer pis per una escala interior de fusta, i es dirigí a l’àmplia cambra en què l’alumna havia instal·lat els seus mobles i estris: un senzill llit de roure, quatre cadires espanyoles amb seients de vellut verd, dos baguls de cedre i un armari per a la roba, una taula de noguera, un cavallet, diverses paletes, manolls de pinzells de diferents qualitats i grossors penjats de les parets, moles per desfer els pigments i nombrosos recipients de diverses grandàries plens d’olis, pintures a l’aigua i oli de llinosa. Des de l’exterior, hi arribava, somort, el soroll engrescador del mercat, les salutacions, els insults, els crits dels venedors, els brams dels rondallaires, les solemnes promeses dels xarlatans, els lladrucs dels gossos...

Quan hi entrà, Misia aplicava les darreres pinzellades a una Verge amb el Nen, una de les seues primeres obres en solitari, mentre la fidel Tuzia brodava. Sense adreçar-li cap compliment ni cap mena de comentari sobre l’evident qualitat de la pintura, avançà envers ella, li arrencà la paleta i els pinzells de les mans i els llançà al terra. “Ja n’hi ha prou, de pintar!”, exclamà molest alhora que l’agarrava del braç i l’obligava a sortir de l’habitació, i, tot seguit, deixava tancada amb clau la vella criada, qui no havia tingut temps ni forces per reaccionar, el pes dels anys i de les cames li ho impedia. Prenent-la  per la cintura, obligà la jove a caminar fins a situar-se davant de la petita cambra de la serventa, li somrigué lascivament i en recolzà el cap sobre els pits; els cabells negres i arrissats del pintor contrastaven força amb la blancor lletosa de la seua pell. Ella, esglaiada, donà unes passes enrere i a penes encertà a dir, amb veu tremolosa: ”No em trobe molt bé, em sembla que... avui no puc treballar...”; però Agostino, engrescat amb el joc, esclatà en una riallada, obrí la porta, la féu caure d’una empenta damunt de la llitotxa i es llevà rabent l’espasa que duia sempre. Malgrat que ella, desorientada, es posà a cridar desesperadament Tuzia i a defensar-se com pogué, arrapant-li el rostre i estirant-li els cabells, res no aturà l’home, qui li aferrà les mans, li ficà un genoll entre les cuixes per impedir que les cloguera, li tapà la boca amb un mocador per evitar els esgarips i li alçà les faldilles. D’immediat, es col·locà enmig de les seues cames i començà a empènyer amb el membre contra el sexe de la noia que, embogida, aconseguí agafar-li’l i esgarrapar-li la pell. A pesar del dolor, ple de ràbia, Tassi la penetrà fins a escórrer-se. Així que acabà i l’alliberà per fi, Misia, amb un moviment ràpid, empunyà l’espasa i li provocà una ferida superficial al pit. Ell, enutjat, li arrambà l’arma i eixí de la cambra de la criada tractant de tallar l’abundant hemorràgia amb la mànega de la camisa i proferint tèbies promeses de matrimoni. De genolls, al costat del jaç, humiliada, amb les robes esquinçades i els cabells desfets, Misia es contemplà les mans brutes de la sang llefiscosa d’Agostino i se les fregà amb malícia en els enagos.
 

 "Autoretrat com a al·legoria de la pintura", Artemisia Gentileschi,
1630, Londres, Kensington Palace

El 26 de març de 1612, al Palau de la Cancelleria, s’inicià el judici contra Tassi. A partir d’aquest dia, i al llarg dels mesos que durà la causa, Francesco Bulgarello, membre del Tribunal Papal que presidia el jutge Gerolamo Felice, interrogà totes les persones involucrades. Orazio Gentileschi, el primer a declarar, qui acusava el pintor de Perusa d’haver violat la seua filla, contà com ell i Tassi havien estat companys quan pintaren conjuntament els frescos de la sala del Consistori del Palau del Quirinal, i com la seua amistat s’havia enfortit, tot i la diferència d’edat, durant el temps que posteriorment treballaren al Casino de les Muses del Palau de Scipione Borghese. Havia estat la impossibilitat que Artemisia accedira a les acadèmies, un dret exclusivament reservat als homes, el que l’havia portat a la determinació de procurar-li un preceptor privat que complementara les ensenyances que ell mateix li havia impartit des de petita; una decisió de la qual es penedia amargament.

Tassi, de mitjana estatura i complexió robusta, de barba i cabells bruns, d’expressió seca i malhumorada, tenia aleshores trenta-tres anys. El seu caràcter llicenciós, els enganys de tota mena i les freqüents estades a la presó no havien afectat, tanmateix, la seua projecció professional; les inqüestionables credencials que certificaven la seua habilitat com a pintor de perspectives, paisatges, marines i lluites resultaven més que suficients. Agostino al·legà que s’havia limitat a ensenyar l’ofici a Artemisia i que havia estat ella qui amb els seus evidents encants havia intentat captivar-lo per casar-s’hi i assegurar-se amb aquella maniobra la continuació de les seues pretensions artístiques després de la mort del seu pare.

Passats els mesos, una vegada considerats tots els testimonis, directes i indirectes, arribà el torn d’Artemisia. Quasi un any després de veure’s ultratjada, la sotmeteren, davant dels presents al judici, a un examen ginecològic i a les temudes sibilli, un suplici que consistia a llaçar amb un cordell fi cadascun dels dits de les mans i anar estrenyent-lo de manera progressiva fins a tallar-los, un turment despietat amb què pretenien provar-ne la veracitat de les acusacions: si les mantenia sota tortura, podrien considerar la declaració com a certa.
 

Orazio Gentileschi, gravat de G. Battista Cecchi

El 27 d’octubre, als set mesos de l’inici del procés, el jutge condemnà Tassi per estupre i difamació a cinc anys de treballs forçats a la presó de Corte Savella, una pena de la qual no complí ni un any. Perdonat i alliberat gràcies a la intercessió del seu benefactor, el funcionari papal Cosimo Quorli, l’artista continuà rebent encàrrecs dels mecenes més prestigiosos de Roma. Afortunadament, Artemisia no hagué de suportar la ràpida incorporació a la vida civil d’Agostino, ja que un mes després de la sentència, Orazio aconseguí casar-la amb Pietrantonio Stattiesi, un pintor menor amic de la família, amb qui s’establí a Florència. Allí, lluny dels comentaris, malvolences i prejudicis generats per l’escàndol, tindria l’oportunitat d’equiparar-se als artistes més respectats si sabia conquerir els favors i la protecció de persones influents. Ningú no coneixia millor que Orazio les habilitats artístiques de Misia, dels seus quatre fills, només ella, l’única dona, havia mostrat des de menuda interès i talent per la pintura. Des del primer moment, havia reconegut que posseïa l’ingenium, allò que distingeix el creador veritablement dotat del comú; una espurna divina que en el seu cas, paradoxalment, havia niat dins d’un cos femení; un regal, tot i que, alhora, una dificultat contra la qual hauria de lluitar cada dia.

Misia cresqué mentre corria pel taller envoltada de colors i mescles, olorava les denses aromes dels pigments, dels olis i de l’astringent de llinosa, i empastifava els llenços inservibles amb les pintures sobrants. En poc de temps, es convertí en una experta en el maneig dels pinzells capaç de demostrar la mateixa perícia amb un de pèl fi de marta gibelina que amb un de pèl més gruixut de cua d’esquirol. Sent encara una xiqueta, molia i diluïa amb destresa els pigments purs i secs en l’oli de llinosa per obtenir els colors bàsics, el negre fum, el blanc, el vermelló, el blau de Prússia o el verd veronès. No tardà a atrevir-se amb els colors terrosos, ocres i rojos, i amb el complicat groc de Nàpols elaborat a base d’estany i plom, amb l’anyil i amb el carmí, els seus colors preferits, que de mica en mica definirien la seua paleta.

 Tot ho adquirí d’Orazio, també el domini del traç delicat, la mestria per separar les diferents facetes de la llum, la capacitat per pessigar els reflexos i fer brillar menuderies.  L’alliçonà sobre l’ús d’ombres i clarors, dels diversos llambreigs d’una albada, de la lluna o del foc; sobre les combinacions de colors; sobre el tractament dels diferents tipus de teixits: el contrast entre la llisor de la seda, la tebiesa de la llana i la rigidesa del lli, tot tenint en compte com cauen, es pleguen, es dobleguen o s’arruguen damunt dels cossos. Com a bon mestre, deixà per al final el més difícil, l’execució del rostre, el fragment de l’anatomia que irradia les passions i les emocions més intenses. El seu pare li insistia que calia un alt grau de concentració per dur-los a terme, que mai no s’havien de resoldre amb celeritat, havien d’expressar l’estat d’ànim i la disposició de la ment del personatge.
 

 "Judit decapitant Holofernes", Artemisia Gentileschi, 1612-13, Nàpols,
Museu de Capodimonte

Artemisia Gentilleschi aplicà magistralment els ensenyaments del seu progenitor i  maldà per assolir l’excel·lència en la plasmació de les expressions de la cara, una habilitat que li serviria per investir les figures femenines de les seues obres dels sentiments més cruels, ferals i truculents. Al llarg dels set mesos que durà el judici, realitzà la primera versió de Judit decapitant Holofernes, una de les més salvatges i dramàtiques interpretacions d’aquell episodi bíblic, sols equiparable a la del seu admirat Caravaggio, i uns quants anys després, el 1620, ja a Florència, pintà per a Cosme de Mèdici la segona versió d’aquesta brutal matança. En ambdues obres, la crueltat i la venjança s’expressen amb una vigoria inusual; en ambdues, Holofernes, el general del rei Nabucodonosor, intenta desesperadament, amb el puny, apartar les dues dones que, aprofitant-ne l’embriaguesa, han aconseguit reduir-lo. Amb l’ajut de la fidel Abra, Judit el decapita amb l’espasa. La sang en brolla del coll, regalima pels llençols i esquitxa el pit i el luxós vestit de l’executora.
 

 "Judit decapitant Holofernes", Artemisia Gentileschi, 1620, Florència, Galeria dels Ufizzi.

Ningú no esperava que una mà femenina fóra capaç d’arribar a expressar tal grau de violència d’una manera tan veraç, amb una traça tan delicada. Tanmateix, ningú no havia gosat representar d’una forma tan explícita l’agressió d’una dona sobre un home. Per les venes de la Gentileschi corria pintura i, en una època en què una jove ultratjada es considerava pura mercaderia danyada, l’artista transformà les ànsies irreprimibles de castigar i lesionar el seu violador en la representació d’una revenja sense pal·liatius. Artemisia dissolgué la ràbia continguda en l’essència de trementina i s’encomanà a les tenebres caravaggesques cercant-hi la curació d’una ferida oberta i profunda. Es lliurà a un combat intern devastador que s’aprecia en les lluites lumíniques, i també en les singularitats dels personatges principals. Els seus contemporanis asseguraven que el rostre de l’heroïna bíblica s’assemblava molt al de la bella pintora romana, i que el del general assiri recordava en excés la dura fisonomia d’Agostino Tassi. La imatge d’Holofernes, sinistra, tèrbola, desencaixada, es contraposa a la de Judit, que raja una barreja de fàstic i desesperació íntima, producte d’un dolor crònic, un dolor obscur i brut que adquireix corporeïtat i s’atreveix a brandar l’espasa.

Artemisia Gentileschi conreà, fins a la seua mort, una pintura forta i agosarada, bastida sobre un innegable sentit dramàtic, prenyada d’una franquesa, una espontaneïtat i un dinamisme molt poc freqüents. Després de separar-se de Stattiesi, no durà massa el seu matrimoni de conveniència, es convertí en una dona independent, en una artista reconeguda en les millors corts europees, capaç de guanyar-se la vida amb les seues creacions, la primera que ingressà a l’Accademia del Disegno de Florència. Mai no perdé el seu orgull, una arma imprescindible que l’ajudà a fer-se visible en un univers liderat pels homes; un orgull indòmit que, dia rere dia, la refermà en la convicció que, davant de la neciesa d’aquells que s’obstinaven a rebutjar la seua vàlua, les seues obres parlarien per ella. 
 


In memoriam: Artemisia Gentileschi

 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next