Els autòmats

5 agost 2016 01:00h
Frans Hals, "René Descartes", 1648
Una de les opinions més llegides d'Anna Moner, publicada el 01 de setembre de 2014

A Pilar Pedraza, qui em va descobrir la màgia que envolta aquests delicats enginys.

Diuen que quan René Descartes perdé Francine, la seua única filla, nascuda de les relacions amb Helena Jans van der Strom, a l’edat de cinc anys, víctima de l’escarlatina, decidí aplicar els amplis coneixements de matemàtiques, anatomia i arts mecàniques que posseïa per construir una criatura perfecta i immortal, una delicada androide, de cossatge infantil i rostre d’exquisida porcellana holandesa, de poc menys d’un metre d’alçada, que heretà el nom de la malaguanyada. Conten que fou un reconegut artista neerlandès, la identitat del qual mai no transcendí, qui pintà amb pigments naturals extrets de plantes silvestres dels Alps les refinades faccions de l’autòmat que recordaven d’una manera admirable els trets de la filla morta. Asseguren que el filòsof, des de la nit de març que aquells ulls de vidre s’obriren per primera vegada, no se separà ni un instant de la seua inquietant creació i que, ignorant la seua naturalesa mecànica, li comentava  projectes, li demanava el parer sobre qüestions matemàtiques i filosòfiques de complicada resolució, la seia a taula quan menjava i li xiuxiuejava  cançons de bres a l’oïda per adormir-la.

Aïllat del món, Descartes procurava mantenir el seu inconfessable secret lluny de la incomprensió i les maledicències; tanmateix, les revolucionàries teories que defensava despertaven interès arreu d’Europa i l’hivern de 1649, nou anys després de la mort de Francine, Cristina de Suècia sol·licità els seus serveis com a professor particular. La llarga i difícil travessia per la mar del Nord, acompanyada de forta maregassa i pluges omnipresents, li serviren d’excusa per encauar-se nit i dia en la seua cabina i, així, pogué mantenir apartada la seua insòlita acompanyant de les absurdes supersticions dels mariners fins que arribà la tempesta. Quan només faltaven dos dies per atracar  al port d’Estocolm, el bram dels trons començà a ressonar enmig de la massa tèrbola dels núvols a penes uns segons abans què la resplendor elèctrica dels llamps esclatara en l’horitzó. Les ones sacsejaven el buc amb violència, i la intensitat del vent era tal que mentre dos homes intentaven governar el timó, els mes agosarats de la tripulació s’enfilaven, àgils, pels pals arriant el velam com podien i la resta treien amb poals de zinc l’aigua que negava la coberta esquivant les rates que se’ls esmunyien entre les cames. El capità, alarmat davant de la possibilitat d’haver d’abandonar la nau, decidí avisar el misantrop matemàtic; l’agitació pel perill imminent el féu entrar de forma abrupta, sense avisar, en  la cabina, on descobrí Descartes gitat damunt del llit abraçant una nina. De sobte, l’autòmat s’incorporà, girà el cap vers el patró i parpellejà repetidament deixant entreveure el gris opac de l’iris dels seus ulls. Aterrat per la visió d’aquella criatura demoníaca d’aspecte pueril, a la qual atribuí d’immediat l’origen de la malastrugança que estava a punt de fer-los naufragar, li l’arrencà d’entre les mans, l’arrossegà pels cabells fora i la llançà a l’aigua alhora que un grup de mariners immobilitzava el filòsof que, enfollit, contemplava com la seua Francine surava, sense deixar de parpellejar, embolcallada per les sedes i randes de les faldilles, sobre el rastre d’escuma que deixava el vaixell en allunyar-se’n.

Vaucanson, "Le canard digérateur", 1739 

El pare de la fisiologia mecanicista, que equiparava l’organisme viu a una màquina i propugnava que tots els fenòmens naturals podien ser explicats mitjançant l’estudi de les seues interaccions mecàniques, l’home que havia imaginat un món poblat d’éssers sense ànima, incapacitats per pensar, encara que reproduiren fidelment cadascun dels moviments i comportaments dels humans, morí a Suècia als cinquanta-tres anys, quatre mesos després de la pèrdua de la seua filla artificial.

  Afortunadament, una part de les seues teories radicals trobaren continuïtat en L’home màquina, una obra de Julien Offray de la Mettrie, metge i filòsof francès de la primera meitat del segle XVIII, en què –malgrat que rebutjava el dualisme cartesià que oposava l’ànima al cos- insistia en la idea que la vida es redueix al moviment perpetu de sòlids i fluids, i equiparava els ressorts orgànics amb les entranyes d’un rellotge. Jacques de Vaucanson, nascut a Grenoble en 1707, i el prestigiós rellotger suís Pierre Jaquet-Droz (La Chaux-de-Fonds, 1721) inspirats per aquesta provocadora analogia combinaren els seus coneixements de matemàtiques, d’anatomia, de disseny i d’enginyeria per tal de construir alguns del exemplars més bells, complexos i famosos que han existit mai.  De les mans de Vaucanson sorgiren Le canard digérateur, un ànec de bronze i cos de cristall que deixava a la vista un acurat dispositiu que recreava el principi biològic de la digestió, batia les ales, bevia aigua, menjava gra i, finalment, defecava; i el faune flautista, una estàtua de fusta de proporcions humanes recoberta d’una tela que simulava la textura de la pell, i que amb una llengua d’argent, una tràquea i uns pulmons artificials controlava el flux de l’aire al mateix temps que tapava amb els dits els orificis de l’instrument.
 

Jaquet-Droz, "L'escriptor",  1768-1774  

Encara avui, el màxim perfeccionament d’un arbre de lleves s’amaga dins del petit cossatge de L’écrivain, l’obra mestra de Pierre Jaquet-Droz, una màquina d’escriure autònoma i programable, prenyada d’engranatges, lleves i ressorts; més de sis-mil peces miniaturitzades que li permeten a un impassible nen de mirada absent i maneres correctes, que seu en un senzill pupitre, mullar la ploma en el tinter després de fer com si pensara, escórrer la tinta sobrant per tal de no tacar el paper, i escriure textos breus gracies a una roda integrada en el seu esquelet metàl·lic que selecciona els diferents caràcters de forma seqüencial. A més, el suís confeccionà, amb l’ajuda del seu fill, una altra meravella, una jove de mida natural i esguard de gel composta per dues-mil peces que, abillada a la moda del Set-cents, interpreta al clavecí, pressionant les tecles amb els seus propis dits, una sèrie de temes que en acabant remata amb elegants reverències.

L’exposició pública d’aquests prodigiosos enginys despertava una gran expectació en la societat il·lustrada del moment, una admiració nodrida per la sensació confusa que genera l’animació d’allò inorgànic, una rara mescla d’atracció, estranyesa i recel. Els exquisits tresors de Jaquet-Droz viatjaren durant anys pel continent europeu i passaren nombroses vicissituds abans de recalar al Muséed’Histoire de Neuchâtel a Suïssa, on estan exposats junt a Le dessinateur, un androide molt semblant al nen escriptor que té la capacitat de dibuixar. Altres, com La dona i el rossinyol, L’escamotejador misteriós, El pastisser o el cèlebre Antonio Diavolo, un graciós trapezista de faccions infantils que executava somrient una increïble rutina amb moviments suaus i precisos, triomfaren a Les Soirées Fantastiques, l’espectacle que l’il·lusionista Jean Eugéne Robert-Houdin, considerat el pare de la màgia moderna, representava cada nit al seu acollidor teatre, inaugurat en juliol de 1845, sota les arcades del Palais Royal de París.


Jaquet-Droz, "La clavecinista", 1768-1774

L’any 1769, l’inventor hongarès Wolfgang von Kempelen presentà en la cort de Viena, on exercia de conseller, una imponent figura masculina d’exòtics trets orientals, abillada amb acolorides robes de seda i amb el cap cobert per un vistós turbant, que tenia l’extraordinària facultat de jugar al escacs amb tot aquell que el desafiara. Un portent tecnològic creat per entretenir l’emperadriu Maria Teresa que simulava pensar abans d’executar brillants jugades amb les seues mans de fusta i del qual hi ha qui afirma que, quan se li realitzava una pregunta a cau d’orella, girava el tors vers l’interessat, obria la boca i, amb veu humana, donava la resposta adient, tot i que de vegades aquesta resultara massa ambigua, eixuta, ordinària o irònica. Molt abans que es descobrira que el turc parlant era en realitat un artificiós efecte d’il·lusionisme, aquest inquietant giny captivà i alimentà la imaginació del músic, pintor i escriptor romàntic Ernst Theodor Amadeus Hoffmann i, posteriorment, quan l’intrigant jugador d’escacs fou adquirit per Johann Maelzel i inicià una gira pels Estats Units, també enardí la curiositat d’Edgard Allan Poe, dos dels autors més intuïtius a l’hora de detectar allò sinistre, allò impenetrable i obscur que oroneja constantment al nostre voltant.

Wolfgang von Kempelen, "El Turc", 1769

Diuen que quan el mecanisme intern de la clavecinista del rellotger suís s’acciona, aquesta inclina el tors vers el teclat i respira inflant lleugerament el pit. Conten que l’expressió freda i inexpressiva d’aquests híbrids d’humà i màquina canvia així que s’activen els ressorts que amaguen, i que aleshores un misteriós poder els insufla alenades efímeres de vida i, per uns instants, un subtilíssim joc de moviments perfectament sincronitzats transmeten l’equívoca sensació que el pols els batega als canells i la sang els flueix per les venes. Asseguren que, tal com li ocorregué a René Descartes, la fascinació que causen és tal que si t’abismes en la mirada morta de les seues pupil·les de vidre quedes sotmès per sempre a l’encís que desprenen aquests enigmàtics organismes de metall.
 
 
  Els autòmats de Jaquet-Droz, 1768-1774       Robert Houdin, "Antonio Diavolo", ca. 1845
 


 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next