La col·lecció

Gaudeix de nou d’uns dels articles d’Anna Moner, publicat el passat 11/10/2014 en La Veu.

Al bell mig de la sala, d’esquena sobre draps de seda blancs, amb el cap lleugerament inclinat, jeu una jove que aparenta tenir entre vint-i-cinc i trenta anys, dins d’una urna de vidre. A primera vista, no s’intueixen els secrets que amaga la dama dorment, que es presenta als ulls escrutadors de la concurrència completament nua, ornada només per una llarga i abundant cabellera castanya i per un collar de perles. Si hom es fixa, però, s’adona de les petites cintes blanques, a fi de mimetitzar-se amb els teixits que l’envolten, que, a ambdós costats de la cintura, serveixen d’anses i faciliten l’alçament de la placa desmuntable que compren el bust i el ventre fins al naixement del pubis. El desplaçament d’aquest fragment de capa epidèrmica, els talls del qual queden subtilment dissimulats pels cabells naturals acoblats a la silueta i per les línies de les engonals, mostra a l’instant les intimitats del tòrax i l’abdomen: els pulmons, una part de la cara anterior del cor i l’epipló major. D’igual manera, així que s’aixequen aquests òrgans, afloren els vasos coronaris proveïts dels grans troncs vasculars que naixen del cor i la massa cargolada dels intestins, i, més endins, en la capa ulterior, els òrgans epigàstrics, l’estómac, el fetge i el duodè, els ronyons, la glàndula suprarenal dreta, l’aorta abdominal i l’úter, on, submergit en la placidesa acollidora dels fluids maternals, reposa, aturat en el temps, un fetus d’uns tres mesos.

Inevitablement, de seguida sentim que ens atrapa i ens obliga a mirar-la un horror agradable causat per la torbació que produeix la cera quan imita la pell humana, per la il·lusió furtiva de vida que en desprèn, i, sobretot, per l’obscenitat amb què ens revela les interioritats orgàniques la Venere medicea, l’obra més preuada de l’Imperial Regio Museo di Fisica e Historia Naturale de Florència, conegut popularment com La Specola, ubicat al primer pis del Palau Torrigiani, a la Via Romana, molt a prop del Palau Pitti. Allí, repartides en vora sis-centes urnes finament tallades, s’exhibeixen, dipositades damunt de llits i coixins elaborats amb teixits luxosos, les preparacions d’anatomia humana i anatomia comparada pertanyents a la primera col·lecció científica reunida pel Gran Duc de Toscana, Pietro Leopoldo d’Asburgo-Lorena, oberta al públic l’any 1771.

Aquesta peculiar exposició pretenia mostrar als visitants la fisonomia de les vísceres i les alteracions pròpies de la carn; centenars de reproduccions exactes de bocins de cossos escorxats inciten la vista a complaure’s en delicades peces escultòriques que resultarien fastigoses si no estigueren presentades de manera tan refinada. El Gran Duc, embegut dels nous conceptes que propugnava la Il·lustració, apostà per la propagació del coneixement de l’anatomia i de les descobertes que estaven realitzant-se en aquest terreny, i, amb aquesta ambició, congregà un selecte grup de professionals entre els quals destacava el florentí Clemente Michelangelo Susini, un reconegut escultor en cera a qui encarregà la direcció del laboratori de ceroplàstia del museu, unes solejades cambres de grans finestrals situades a la planta baixa del palau junt al departament de taxidèrmia i els tallers de fusteria i de vidrieria.

L’estudi del cos humà, però, requeria de la tèrbola i atroç tasca de manipulació de cadàvers, un treball que es desenvolupava als laberíntics soterranis de l’edifici, en unes sales lúgubres i humides, impregnades de l’olor dolç del cerumen, que ocultaven als ulls dels operaris dels altres tallers el desagradable espectacle de les còrpores desmembrades, amb els músculs, les venes, els tendons i els òrgans vitals extrets i exposats sense pudor sobre taules de marbre ensangonades esperant-ne el torn, i cranis oberts i altres restes orejant un greix tebi invisible en vida. Els ceraioli –els modeladors, encapçalats per Susini- i els anatomistes hi feinejaven conjuntament durant inacabables i esgotadores jornades envoltats de tots els utensilis necessaris per a la gestació òptima de les obres: recipients de coure de diferents grandàries per fondre la cera, eines dissenyades per ells mateixos per modelar, trípodes per calfar el material, plaques de marbre per premsar les substàncies cèries en capes fines, balances, pots, recipients de ceràmica i vidre per als colorants, caixes de fusta per traslladar les obres una vegada acabades a les sales on quedarien definitivament instal·lades, grans cistelles de vímet amb anses per transportar els cadàvers, i planxes de pissarra per fer-ne anotacions i dibuixos al llarg de la dissecció.

Per crear una estàtua completa com la superba Venere medicea, el florentí havia requerit més de dos-cents cossos sencers, ja que la conservació dels cadàvers en condicions acceptables no es podia garantir més enllà d’un o dos dies de treball intens. Tanmateix, el desig de copiar i perpetuar en el temps la forma exacta de cadascuna de les manifestacions de l’arquitectura orgànica era tal que no dubtaven a traspassar els límits guiats per la ferma voluntat d’obrir el camí als qui en vindrien després. D’aquesta manera, el macabre ús que es feia dels difunts als soterranis del Palau Torrigiani quedava justificat i subordinat a la recerca de la veritat; les ossamentes i els teixits desvelaven funcions indesxifrables fins aleshores: el misteri de la respiració, del moviment, de la percepció dels estímuls exteriors, i, el més important, de la remota força que ens manté vius, el batec intern que ens sosté en la frontera entre la vida i la mort. La ignorància excitava l’anhel de continuar adquirint coneixements, i desentranyar secrets els generava un grau d’eufòria tan elevat que qualsevol sentiment de rebuig o confusió simplement s’esvaïa.

La col·lecció de l’Asburgo-Lorena avançà ràpidament i, en un període de cinquanta anys, es realitzaren sense treva preparacions anatòmiques de l’aparell locomotor, dels òrgans de la cavitat toràcica, abdominal i pelviana, de l’aparell circulatori, del sistema nerviós central i del sistema nerviós perifèric, en què detallaven amb un exquisit preciosisme l’extensió justa i la irrigació vascular que rebien. En ocasions, optaven per exposar les peces desplaçades de la seua disposició natural o aïllades per afavorir-ne la comprensió i discernir-ne amb claredat la ubicació i la funció que acomplien; sempre amb la intenció de transmetre als estudiants de medicina i de cirurgia, als artistes i curiosos, els mesenteris més recòndits del cos humà. Amb aquesta finalitat, l’equip de Clemente Michelangelo Susini creà un conjunt ingent de prodigioses reproduccions que capturaven per igual la textura llisa i la carnació de la pell, la serenitat clàssica de les expressions dels rostres i els detalls més repugnants i escabrosos de les entranyes utilitzant les ceres de millor qualitat: la blanquejada d’Esmirna, la de Venècia, i la del Japó, fabricada, aquesta última, amb el fruit de les anacardiàcies, que fonien durant hores al bany maria en grans calders de coure. En acabant, vessaven la mescla odorant, vescosa i calenta en els motlles de guix, prèviament mullats amb aigua tèbia i fregats amb un sabó suau per facilitar la posterior extracció dels models ja solidificats, a poc a poc per tal de controlar el gruix de les capes i obtenir la coloració i la consistència apropiada. Alguns dels preparats, com les cames, els braços o el cap, els confeccionaven amb cera massissa i la resta de peces buides es reomplien amb draps i estopa per evitar que es trencaren amb facilitat. Una vegada polides, coloraven la pell, els músculs, els vasos sanguinis, els tendons i els nervis, i es tenyien les artèries de roig i les venes de blau fosc; al final, una capa de vernís transparent els conferia la lluentor adequada.

D’aquesta manera, Susini, amb la seua tècnica, hàbil, acurada i precisa, creà la Venere medicea, una figura d’una rara singularitat, que pertorbava profundament el públic llec del museu alhora que estimulava l’ànim investigador propi dels cirurgians i anatomistes del Set-cents que pretenien avançar i no recrear-se en el passat ni en les conjectures obsoletes dels textos galènics. Aquests estudiosos consideraven que calia propiciar el triomf de la praxi, imposar la importància de la dissecció i de l’experiència tàctil i visual, obrir el gran llibre de la naturalesa, desxifrar els senyals que habiten en l’interior dels òrgans i llegir-los amb voracitat com si fóra un text secret.

D’aquell grapat d’anhels i d’existències diluïdes en les penombres del temps, roman intacta la imatge d’una dona de cos perfecte que encara conserva el rubor amb què li pintà les galtes el florentí; una dona inaccessible, de bellesa insòlita i decadent, que continua dormitant sobre llençols de seda, amb els ulls entreoberts, acaronada pel bleix devastador de Thànatos. Molts segles després, aliena al sentiment d’estranyesa que provoca, continua fascinant la mirada, tot invitant-la a abandonar-se a la revelació de l’extraordinària orfebreria orgànica que ens conforma.

>
^{Le Musée de la Specola de Florence (Exccentriiiks)} –^{Simple Hype}