El codi

8 setembre 2016 01:00h
La mèdium Jean Leckie
Gaudeix de nou d'uns dels articles més llegits d'Anna Moner, publicat el passat 20/12/2014 en La Veu.

El 5 de novembre de 1917, milers de novaiorquesos es congregaren al centre de Manhattan, a Times Square, entre les avingudes Sisena i Novena, amb la intenció de presenciar la darrera proesa de qui la premsa havia coronat com  The Handcuff King  (el Rei de les Manilles). Tots havien acudit moguts per una barreja d’incredulitat, temor i morbositat davant de la possibilitat de contemplar en directe la mort d’aquell home menut i atlètic, de cabellera negra i onejada, i ulls d’un gris rar, gairebé cristal·lí, que els mirava amb presumpció, mentre es desfeia de la jaqueta i el corbatí des de dalt del sostre de la cabina d’un carruatge tirat per dos cavalls blancs. El Rei de les Manilles somreia complagut i deixava que tres funcionaris li col·locaren una camisa de força; posà els braços en les mànegues, que tenien els extrems cosits, els creuà per damunt del ventre i esperà que li fermaren els passadors de l’esquena. Un segons que aprofità per  eixamplar els muscles i el pit, i pressionar discretament amb la mà dreta la part davantera a fi d’aconseguir unes tres polsades de folgaria. Així que enganxaren el garfi de la politja a la corretja que l’amarrava pels turmells, el xerric metàl·lic del mecanisme d’una de les grues emprades en la construcció del metro es superposà al remoreig nerviós de la multitud, que emmudí en veure com l’enlairaven cap per avall, penjat d’un cable d’acer, fins a uns vint-i-dos metres d’altura.
 

Harry Houdini

Des d’allí, Houdini es delectà un instant observant aquella marabunta de barrets negres que s’escampava sota el seu cap, sotmesa a l’encís hipnòtic que despertaven els seus desafiaments. Tenia la certesa que la majoria dels presents ja l’havia aclamat en altres ocasions i que bona part de l’èxit dels seus números residia en l’espectacularitat dels alliberaments, als quals aportava una teatralitat exagerada  que accentuava la dificultat del repte. Abans d’executar el primer moviment, un impuls sec i vigorós que li permetera empentar el braç dret en direcció al muscle oposat, tancà els ulls i intentà visualitzar quelcom que l’enutjara profundament per tal de transmetre la ràbia  necessària al gest. Regirà entre els records i maldà per recuperar-ne un que li provocara aquesta reacció, ja que no hi guardava massa experiències emprenyadores; encara havien de transcórrer cinc anys fins al malaurat episodi de l’hotel d’Atlantic City, on acudiria un calorós dia de juny seduït per la promesa sincera d’un bon amic de posar-lo en contacte amb la seua mare, Cecilia Steiner, morta temps enrere.
 

Houdini amb la seua mare i Bess, 1907

Des de la seua desaparició,  Houdini havia dedicat moltes energies a trobar la manera de comunicar-se amb ella, i amb aquest desig havia sol·licitat els serveis d’un bon grapat de psíquics, de qualsevol que li assegurara posseir el do de connectar amb el més enllà; tot havia estat un esforç estèril, però. Tanmateix, en aquella ocasió, covava un cert optimisme i esperava, callat, receptiu i confiat, que s’iniciara la sessió d’espiritisme, assegut al voltant d’una tauleta redona, agafat de les mans a Jean Leckie i al seu marit, Sir Arthur Conan Doyle, els seus amfitrions. Jean Leckie, la segona esposa de l’escriptor britànic, es vanagloriava de tenir poders mediúmics que li permetien establir relació amb els éssers d’ultratomba mitjançant l’escriptura automàtica, i  Conan Doyle, amb qui el mag mantenia una forta amistat des del seu primer encontre a Crowborough, jurava i perjurava que havia presenciat aquells fenòmens paranormals. El prestigiós literat recità una breu pregaria catòlica, que Houdini, fill de jueus, escoltà respectuosament, i després tots tres romangueren uns moments embeguts en el silenci de la penombra. De seguida, notà com les mans de la mèdium començaven a tremolar, i parà l’orella quan aquesta exigí, amb un fil de veu que anava prenent intensitat, la presència de la convocada. De sobte, la fràgil Leckie sofrí una agitació violenta, els amollà les mans, colpejà enèrgicament la taula i començà a escriure compulsivament en el quadern que tenia preparat davant seu, sota l’atenta mirada de l’il·lusionista que només necessitava  una prova per creure.

A la llum del canelobre, Houdini llegí delerós cadascun dels fulls que  Jean Leckie, fora de si, arrancava i llançava a l’aire, i, quan ella eixí del trànsit i donà per finalitzada la sessió, sense dir ni una sola paraula, abandonà l’estança. Tot i que el matrimoni pensà que el mutisme responia al trasbals emocional experimentat, en realitat, el mag se sentia profundament decebut i irritat: la suposada remitent de la missiva espiritista deia ser la seua mare, però ell no la reconegué en aquell reguitzell d’expressions genèriques d’afecte, de paraules buides de referències íntimes, de complicitats o de records compartits, dictats en anglès, un idioma que la difunta desconeixia, malgrat haver viscut cinquanta anys als Estats Units. Ella sols parlava jiddisch i, a més, no li deia Harry, el seu nom artístic, per a ella sempre fou el seu Erik, Erik Weisz. Mai no perdonà l’engany de Leckie, ni entengué com un personatge tan lúcid com Conan Doyle havia caigut en el parany de les ciències ocultes, encara que la feblesa d’esperit i la necessitat de creure estiguera causada per la tràgica pèrdua de Kingsley, el seu únic fill, en un dels darrers combats de la Primera Guerra Mundial. Des d’aquell dia, l’amistat amb l’escriptor anà diluint-se, alhora que creixia en ell una forta aversió envers les fraudulentes pràctiques de mèdiums i espiritistes, trucs enginyosos sens dubte, que consistien en missatges pactats, jocs de llums, utilització de mans de plàstic i altres estratagemes que difícilment escapaven a la perspicàcia d’un prestidigitador.
 

Sir Arthur Conan Doyle i Harry Houdini

 Encapçalada per Samuel Weisz, un estricte rabí, la família abandonà Budapest en 1878, quan el petit Erik comptava quatre anys d’edat, i després d’un llarg i fatigós viatge, similar al que realitzaren els  tres milions de jueus que creuaren l’Atlàntic abans de l’esclat de la devastadora guerra fugint de la misèria i de les calamitats que assolaven Europa, arribà a Appleton (Wisconsin). Allí,  Houdini s’inicià ben aviat en les acrobàcies i d’adolescent, un període en què es féu anomenar Enrich el Príncep de l’Aire, cercà en el món de l’espectacle una alternativa digna al treball dur i submís de les fàbriques de finals del segle XIX. Aprengué una sèrie de vistosos trucs d’escamoteig que passaren completament desapercebuts en representacions de fira barates; tanmateix, gràcies a la seua tenacitat i la seua intuició, decidí apostar per una estètica diferent: renuncià a la levita de faldons i el guardapits, una indumentària obsoleta, optà per mostrar a l’audiència uns músculs exercitats i ben definits, i practicà innovadors efectes que s’adaptaven millor al seu temperament, coneixements i destresa, especialitzant-se en l’art de l’escapisme.


Harry i Bess Houdini, ca. 1898

 En pocs anys, la vitalitat, el valor, la rapidesa, el domini corporal, la velocitat, l’ambició desmesurada i una descarada temeritat, unides a un inqüestionable sentit de l’espectacle i un agut instint d’autopromoció, forjaren la llegenda de l’únic home capaç de fugir de la pròpia mort. Cadascun dels seus famosos números suposava un enfrontament agosarat amb la parca, nodrit per una desbocada megalomania que l’empentava a complicar-los cada vegada més. Harry Houdini realitzà gires al llarg de vint-i-cinc anys per bona part dels EEUU i també  per Anglaterra, Escòcia, Alemanya, França i Rússia. Tothom es postrava davant de l’audàcia d’aquell intrèpid personatge que podia escapolir-se’n de qualsevol estança closa havent estat prèviament emmanillat i lligat; travessar parets; reaparèixer viu després d’haver estat llançat completament immobilitzat a un cabalós riu d’aigües gelades; submergir-se en un tanc de vidre ple d’aigua amb el cos envoltat de gruixudes i pesades cadenes; i romandre durant més minuts dels admissibles tancat a l’interior d’un bidó ple de llet o cervesa. Cap mena de corda, cadena, camisa de força, grilló, caixa, cofre, taüt o gàbia el retenia; en aquell moment, ningú no imaginava que assolia l’èxit amb l’ajut de petites claus i altres ferramentes que ocultava en diferents orificis del cos, quan no les engolia i en acabant regurgitava a voluntat. Sens dubte,  les insòlites gestes del Gran Houdini oferien ingents bafarades d’il·lusió a un públic que necessitava mantindre intacte un profund anhel de superació i llibertat enmig de ciutats àrides i verticals, cruels i deshumanitzades, d’avingudes de formigó, ferro i vidre, com les que ara l’envoltaven a Times Square.  Encara amb els ulls closos, amb el punt de fúria just, el Gran Houdini elevà amb una acció potent el braç dret, el col·locà per damunt del cap alhora que premia l’esquerre contra l’abdomen i, a l’instant, les llargues mànegues de la camisa de força se separaren del seu tors; a continuació, desfermà amb les dents els passadors dels extrems que li impedien moure les mans i amb els dits lliures féu el mateix amb els de l’esquena. Deixà caure l’aparatosa peça, bracejà uns segons en l’aire en senyal de victòria, s’aferrà a un cable de seguretat i descendí enmig dels crits eixordadors de la gentada que, eufòrica, agitava barrets i mocadors.  
 

Bess i Harry Houdini

La mort l’obsessionava, experimentava un estrany plaer provocant-la, un plaer anòmal que assolia cims vertiginosos quan la vencia. Per aquest motiu, quan  nou anys després, el 4 de novembre de 1926, més de dues mil persones es reuniren una altra vegada a Times Square per assistir als seus funerals, un macabre dubte surava en l’ambient ja que ningú no creia que l’audaç Houdini haguera pogut perdre la vida de forma tan tràgica, absurda i prematura; en el fons, tothom acaronava el pensament que es tractava d’un altre dels sensacionals espectacles del mestre de la suggestió, i ansiejava veure’l sortir indemne del taüt, burlant un cop més la seua temible adversària. Malauradament, no fou així, i la comitiva fúnebre desfilà pel centre de Nova York encapçalada per la seua viuda Beatrice Rahner -Bess per als íntims-, una dona prima i menuda, de trets agradables, a la qual havia conegut el jove Erik quan ella tenia divuit anys a Coney Island, mentre interpretava junt a la seua germana en una barraca de fira la popular cançó Sweet Rosabel, un romàntic tema que des d’aleshores conservaria un significat molt especial per a ambdós. Bess, abillada de dol rigorós, caminava darrere del fèretre per la Sisena Avinguda, amb el cap cot, sense entendre com havia passat allò, maleint en silenci la inconsciència de Joselyn Gordon Whitehead, l’estudiant de la Universitat de McGill, a Canadà, que el 25 d’octubre, aprofitant la visita, junt a uns companys, a l’habitació on descansava Houdini després d’haver impartit una conferència, volgué comprovar personalment la duresa del seu estómac. Aquest era un dels efectes més habitual de l’il·lusionista que tensava el ventre i resistia, sense manifestar molèstia alguna, les brutals punyades que li propinaven els membres del públic més fanfarrons i decidits; però la precipitació de Whitehead no li permeté preparar els músculs abdominals i rebé un cop de puny letal.

Ni la intensitat del dolor ni la febre l’apartaren dels escenaris els dies següents, només s’aturà quan patí un desmai en plena actuació que obligà a hospitalitzar-lo. Finalment, la matinada del 31 d’octubre, la nit de Tots Sants, Erik Weisz es rendí, i l’home que havia vorejat el límit en tantes ocasions, aquesta vegada el traspassà, víctima d’una peritonitis, als cinquanta-dos anys. Desolada, Bess Houdini, la seua companya i col·laboradora durant més de tres dècades, oferí deu mil dòlars a qui l’ajudara a establir comunicació amb l’esperit del seu marit.  Ningú no sospitava  que el matrimoni, sabedor de les tramposes pràctiques d’aquests personatges, havia ideat un codi secret que guardà amb zel i que revelaria al supervivent de la parella la veracitat del contacte. Cada nit de difunts, Bess celebrà una sessió espiritista anhelant escoltar les paraules concertades, i cada nit de difunts a les invocacions desesperades dels mèdiums es superposava el so quallat del no-res.
 

Bess Houdini a l'Hotel Knickerbocker, 1936

El desè aniversari de la seua mort, en la reunió que s’organitzà a l’àtic de l’hotel Knickerbocker, a Hollywood, per convocar l’ànima de Houdini amb l’assistència d’amics, periodistes i mags, la dolça Bess delerava, com sempre, minut rere minut, rebre algun senyal mentre el silenci s’espessia al seu voltant. Deixà passar gairebé una hora i, de sobte, amollà les mans del psíquic, apagà el ciri que il·luminava la fotografia del mag, s’alçà i, mirant als presents amb una clara expressió de fatiga, exclamà: “Harry no tornarà! Deu anys són suficients per esperar qualsevol home!” Es posà l’abric i el barret, s’arreglà els cabells ja canosos i, sense acomiadar-se, sortí de l’habitació. Mentre avançava pel corredor, recordà el somriure franc i la mirada líquida del jove encisador que conegué aquell dia d’estiu a Coney Island, i amb els ulls humits començà a taral·lejar molt baixet la seua cançó, sense gosar verbalitzar el codi secret: “Rosabel believe”.   
 
  
Escapament de camisa de força a Times Square, 1917                             “Sweet Rosabel”, Paul Dresser, 1893
 
 
 
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next