El duel

13 agost 2016 01:00h
Retrat de Giacomo Casanova, atribuït a Francesco Narici, 1760
Gaudeix de nou d'uns dels articles d'Ana Moner, publicat el passat 23/02/2015 en La Veu.

El cinc de març de 1766, dues hores i mitja abans del crepuscle, un carruatge anglès tirat per sis cavalls castanys al trot entrà, obrint-se pas entre l’abundosa neu, al parc de Wola, una de les moltes propietats del comte Bruhl a Varsòvia, i s’aturà davant d’una glorieta de planta ovalada. De l’interior baixaren Xaverio Branicki, un noble cosac, gran Postòli de la cort d’August III, els dos generals que l’acompanyaven i el cèlebre Giacomo Girolamo Casanova. Els quatre homes ascendiren l’escalinata en silenci i, així que arribaren davant de la taula de pedra que n’hi havia al centre del templet, un dels generals, el més veterà, sota l’atenta mirada de Branicki i Casanova, diposità dues pistoles de treballada empunyadura de fusta i canó d’acer, una balança, un grapat de bales i un saquet ple de pólvora, seleccionà un parell de bales d’idèntic pes i mida, mesurà dues quantitats exactes d’explosiu i carregà les armes. En acabant, amb gest seriós, convidà el Postòli i el venecià a triar-ne una, es retirà uns metres i indicà els duelistes que a un senyal seu caminaren deu passos fins a col·locar-se cadascun en un extrem de la glorieta. Casanova, a qui plaïa menys disparar un tret que batre’s a espasa, i conscient de la seua poca destresa amb les armes de foc, decidí aplicar els principis bàsics de la ciència: si mantenia el pols ferm mentre apuntava, el projectil no descriuria cap altra trajectòria que la línia recta. Uns segons després, dues detonacions ressonaren en la cúpula de pedra i, tot seguit, el polonès queia abatut per un impacte al ventre i Casanova es mirava la mà ensangonada mentre l’eco eixut provocat per la pólvora es barrejava amb els renills nerviosos dels cavalls.
 

Giacomo Casanova, "Il duello", edició italiana de 1914

No seria fins al 1779 quan Casanova, que aleshores havia regressat a Venècia i  malvivia en el populós barri del Castelo, decidí publicar en Opuscoli miscellanei, una revista mensual creada per ell mateix a fi d’intentar eixir d’una situació econòmica complicada, el relat El duel.  Una magnífica obra en què descriu de manera precisa com un malaurat succés l’enfrontà a Branicki, una de les figures més rellevants de la cort polonesa, un confabulador insidiós que s’havia erigit com a favorit del rei, a causa d’Anna Binetti, una ballarina italiana més famosa per la seua bellesa que per les seues habilitats artístiques, amb qui havia mantingut un breu idil·li en la seua jovenesa quan només era un mediocre violinista al Teatre San Samuele de la ciutat vèneta, i acabà amb la profitosa relació establerta amb August III. Aquesta breu narració autobiogràfica, anterior a Histoire de ma vie, les seues sorprenents  memòries, conté nombrosos aspectes originals, però l’aportació més brillant del venecià consisteix a desvelar el lligam existent entre el fet de no perir en un duel  i la importància d’assistir-hi amb els intestins buits de tota podridura. Un hàbit, aquest últim, que ell mai no contemplava perquè es delia per les menges exquisides i els vins de qualitat; creia que un bon àpat previ a aquestes desagradables cites equilibrava els sòlids i els fluids corporals, asserenava l’esperit, augmentava el vigor i  refermava el pols. Curiosament, el Postòli es lliurà de morir per acudir a l’enfrontament en dejú. 
 

Marcello Mastroiani interpretant Casanova en "La nuit de Varennes", d'Etore Scola, 1982

 L’aforisme llatí Vulnerati fame crucientur –els ferits deuen passar fam-, pronunciat amb certa vehemència pel cirurgià que li intervingué la ferida a la mà esquerra  produïda per  la bala de Branicki, generà  la singular reflexió casanoviana que apareix en el relat: si la Fortuna haguera disposat que fóra ell, i no el predilecte del rei, qui rebera el tret a l’abdomen, el projectil li hauria perforat els budells saturats de bilis i humors en descomposició i haguera mort a les poques hores. Afortunadament no fou així i, malgrat que la trifulga del parc Wola es pot considerar el seu darrer triomf moral, l’amant tumultuós i intemperant continuà abandonant-se sense mesura a l’abrusador plaer dels sentits. Aventurer cràpula, inconstant i independent, Giacomo Girolamo Casanova es prengué la vida com un joc i  sempre confià en l’as imaginari que tot bon tafur guarda a la mànega de la casaca. Fins i tot quan ho tenia tot en contra –l’acarament amb un experimentat militar com el Postòli, el decés del qual li haguera suposat greus problemes amb la justícia- podia sorgir-li un aliat inesperat vinculat amb les entranyes, quelcom tan prosaic per a les empolvorades i il·lustres personalitats del Set-cents amb qui es relacionava com l’absència de detritus fermentant dintre dels intestins.
 

"Il Casanova", Federico Fellini, 1976
 

 
Article publicat en el Calendari dels Brillants, Mancomunitat Cultural de la Marina Alta (MACMA), 2015    
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next