El tafur manc

12 setembre 2016 01:00h
René Lavand
Gaudeix de nou d'uns dels articles d'Anna Moner, publicat el passat 01/08/2015 en La Veu.

El 7 de febrer del 2015, als afores de Tandil, la ciutat argentina situada al sud-est de Buenos Aires, a l’interior de La Strega, una cabanya de troncs a l’entrada de la qual apareix inscrita en un cartell aquesta cita del segon acte de Hamlet: “Podria estar empresonat dintre la closca d’una nou i sentir-me rei d’un espai infinit”, assegut davant d’una taula redona de roure, el tafur manc beu vi negre mentre espera la visita de la dama que el ronda des de fa uns dies. Vesteix una camisa clara cenyida al coll amb un llaç negre i uns pantalons beix, calça unes llustroses botes de pell blanques, i un gruixut anell daurat espurneja al dit menuell que conserva; porta l’escassa cabellera grisa, més llarga de l’habitual, pentinada endarrere; té una mirada aigualosa i unes parpelles flàccides que contrasten amb les celles abundants i el generós bigoti que li encercla, en part, la zona inferior del rostre i reforça aquesta acurada imatge de bergant del joc que ha construït a consciència al llarg dels anys. Amb l’única mà que li queda, tot mantenint el monyó dret ocult dins de la butxaca dels pantalons i el colze esquerre recolzat damunt de la taula, diposita sobre el tapet verd, cara avall, sis cartes, tres roges i tres negres, mesclades, la meitat a un costat, la meitat a l’altre, alhora que recita unes paraules i comença a repetir, una i altra vegada, el truc Aigua i oli, el que l’ha convertit en un dels millors especialistes en màgia de prop.
 
Tot i que no hi ha públic, assaja amb insistència el gest, el ritme, les expressions, l’actitud audaç i la sincronització dels moviments; és conscient que la mestria tècnica, encara que indispensable, no resulta suficient per generar la il·lusió perfecta, motiu pel qual acompanya el reguitzell d’increïbles piruetes digitals, que compon amb un control ferm i inequívoc, de breus contes que explica amb veu penetrant i estil depurat. Relats articulats amb la perícia del narrador experimentat, prenyats de pauses i silencis dramàtics, que marquen el tempo de la rutina i emboliquen els sentits de l’espectador amb la intenció d’introduir-lo en un món confortable i captivador. Malgrat que sap que el principi sobre el qual es basteix aquest univers màgic radica en allò que l’ull no veu, perquè la mà supera en rapidesa la vista, l’argentí trenca aquesta regla elemental i inamovible per a la resta d’il·lusionistes i obra al contrari. Intercanvia els naips repetidament, a l’atzar, d’un costat a l’altre, alentint la composició gestual, al mateix temps que xiuxiueja: “No es pot fer més lent!”, i,  igual que ocorre amb l’aigua i l’oli que mai no es barregen, sense tocar-les, de manera inconcebible, cada volta que gira els dorsos, les cartes negres romanen separades de les roges. Quan ho considera oportú, deixa caure la baralla sobre la taula amb un moviment elegant, que no oculta una evident complaença, inclina lleugerament el cap, una mena de subtil reverència, i imagina l’ovació de la concurrència.

René Lavand a La Strega

Uns aplaudiments entusiastes que li fan recordar amb una estranya vivesa aquell matí de diumenge que amb només set anys assistí a l’espectacle de l’Honorable Chang, un panameny alt, de carns eixutes, abillat amb un luxós quimono de setí blau cel brodat amb estilitzades figures de dracs i un capell de mandarí que realitzava amb parsimònia proeses inexplicables amb noms tan suggeridors com La dansa dels esquelets, La caixa de la mort, El gabinet dels esperits, El palau encantat o Les cavernes de l’infern.  Remembra, amb l’esguard perdut i un somriure tendre enganxat al rostre, l’inoblidable agitació que experimentà en presenciar com el mag Chang levitava al mig de l’escenari, embolcallat en l’esplèndid vestuari oriental, mentre les espelmes s’encenien i s’apagaven a soles, les flors saltaven dels gerros i espectaculars ocells daurats travessaven volant la platea, fregant els clatells dels presents, i, a continuació, apareixien del no-res un enorme recipient ple d’aigua en el qual nadaven diminuts peixos de color roig i  gàbies amb vistosos papagais. Un munt d’il·lusions òptiques, d’al·lucinacions passatgeres, desencadenades per mecanismes invisibles, que submergiren el petit Hèctor en un univers laberíntic i inabastable del qual  ja no volgué eixir.  Des d’aquell dia, practicà, incansable, amb una baralla francesa  que descobrí abandonada en una calaixera del saló de casa, els  senzills trucs de màgia que un amic de la família li ensenyava, jocs efectistes exempts de dificultat que efectuava, amb la innocència i la turpitud manual pròpia de la infantesa, empentat per l’anhel indefugible d’emular el gran Chang, un deler que no minvà ni quan li amputaren la mà destra

Hèctor Renato Lavandera comptava nou anys d’edat quan, el febrer del 1937, poc després d’arribar a Coronel Suárez, on la seua família s’havia traslladat des de Tandil, acceptà el desafiament d’uns amics i creuà sol el carrer, desobeint les ordres maternes.  Un vehicle l’atropellà i li aixafà l’avantbraç contra el rastell de la vorera provocant-li  greus traumatismes, unes lesions que exigien actuar amb rapidesa i contundència, ja que el teixit necrosat podia penetrar en el torrent sanguini i provocar-li una fallida renal. No hi havia alternativa, li seccionaren el braç dret, li esculpiren un encoixinat monyó d’onze centímetres des del colze i el prepararen per a una llarga i dura rehabilitació; tanmateix, l’aprenent de mag no es conformà amb fer servir l’extremitat que li restava per salvar les dificultats bàsiques i quotidianes, i es proposà obligar la malapta sinistra a transformar-se a fi que adquirira una habilitat exquisida. Al principi, els naips s’esmunyien d’entre els feixucs dits i li queien de seguit, i, malgrat que estudiava minuciosament, entre molts altres, la Cartomàgia de J. Bernat i E. Fábregas, un dels tractats més complets sobre manipulació de cartes i exercicis de mans, hagué d’idear tècniques alternatives. Les carències físiques l’abocaren a verals inusuals que li aportaren els ingredients necessaris per construir, al llarg d’una dècada, un estil únic i pausat, farcit de procediments i usos propis dels tafurs –mescles falses, tirades de segona, de tercera...-, després de molts hiverns sotmetent la mà a una disciplina àrdua. Finalment, aconseguí forjar una màgia diferent, singular, orgànica, que perfeccionà obsessivament fins que el coneixement arribà al múscul juntament amb la perícia.
 

René Lavand durant una actuació

El 1960, quan guanyà una competició d’il·lusionisme i dos dels teatres més importants de Buenos Aires li oferiren formar part dels seus espectacles, el tafur manc s’acurtà el nom, una altra mena d’amputació, convertint-se en René Lavand: el toc francès afegia elegància a l’aire de trampós que conreava. El públic, àvid de quimeres, es rendí davant d’aquell home extraordinari que aferrava amb seguretat els dorsos de les cartes amb l’esquerra, d’aquell personatge prodigiós que evadia, aixecava, amagava, llençava i treia asos a voluntat mentre explicava amb veu magnètica i hipnòtica històries de vells estafadors i encantadors orientals amanides amb pessics de Shakespeare, Unamuno, García Márquez o Borges. La mescla justa de dramatització i destresa tècnica feia oblidar la limitació física; el prestidigitador controlava els elements naturals i els doblegava als seus desitjos, creava regles pròpies i s’atorgava la llibertat d’arriscar més enllà de l’habitual per tal que l’efecte màgic adquirira una tintura poètica que li permetera de dominar el territori del misteri, la sorpresa, la paradoxa i el lirisme. El gran simulador se sentia còmode assegut davant d’una taula, amb una baralla a la mà, el moment en el qual el tapet verd esdevenia el punt d’intersecció entre allò racional i allò imaginari, dos mons diferents, tot i que complementaris, pels quals René Lavand transitava com un funàmbul flegmàtic convidant l’espectador a passar a l’altre costat de l’espill, allà on totes les meravelles són possibles.


René Lavand davant del cartell del documental 'El gran simulador', dirigit per Néstor Frenkel, 2014

Ara, aquest dissabte de febrer, René Lavand remena records a La Strega, sota la llum groguenca de la làmpada, sense apartar l’esguard malenconiós de l’entrada, envoltat dels seus objectes preferits: una màquina d’escriure vella, una amplia i acolorida col·lecció de boines, gorres de cuir, barrets d’ala ampla, de vaquer, panamà, de gaucho, que folra les parets, i una altra de bastons rematats per exquisides empunyadures de bronze, plata o fusta que guaiten, amuntegades, de la boca d’un paraigüer, quan una figura fosca, llarga i estilitzada, de moviments vaporosos, vestida amb amples robes negres que només deixen al descobert un rostre i unes mans d’un impressionant blanc marbrenc, entra per la porta, travessa la menuda sala i s'asseu al davant, a l’altre costat de la taula. El foc de la llar escalfa l’interior de la cabanya i intensifica l’olor del perfum d’importació, amb el qual l’argentí sol mullar-se el bescoll i les temples, que impregna l’estança; aleshores, sense abandonar l’aire milonguero, ell somriu i es prepara per realitzar el seu darrer truc.

—Coneix el joc Aigua i oli ?  –pregunta, delerós per escoltar la veu de la dama que fa uns dies que camina al seu costat.
—Preferesc els escacs, però... has de ser tu qui ha de triar la manera de guanyar temps! –respon la criatura de faç lívida i inexpressiva amb una remor rogallosa que li brolla de la gola.
—Tan sols vull jugar un cop més! –Es mesura una copa de vi abans d’iniciar la rutina, l’efectiu mètode amb què ha calculat, al llarg de la seua carrera, la duració de l’espectacle: amb el darrer glop finalitzava l’actuació, i tot seguit prepara les cartes, tres roges i tres negres. —Si aconseguesc sorprendre-la, em revelarà el seu secret?
—No hi ha res que haja de revelar-te! –Trau una petita espelma d’entre els plecs de les robes, la col·loca sobre la taula, al costat de la copa, i la flama s’encén sola-. Jo també mesure el temps de què dispose!
Lavand esbossa un somriure còmplice i engega el truc amb la seguretat i la jactància que el caracteritzen, alhora que comença a narrar la història d’un ancià que pretenia enganyar la mort amb els seus estratagemes de jugador. Una vegada rere l’altra, mescla els sis naips, els reparteix en dos muntons, gira els dorsos i sempre ocorre el mateix: les roges mai no es barregen amb les negres. Beu un poc i repeteix la il·lusió alentint la manipulació a fi de portar la sensació d’impossibilitat al límit.
—No es pot fer més lentament! –insisteix.
Com d’habitud, l’execució és neta, perfecta, no es percep res tèrbol ni equívoc; tot i disminuir el ritme fins a un punt insospitat, els moviments ocults romanen invisibles, amarats de l’encís de la cadència de les seues paraules. Quan acaba el conte, recull els naips abans de llençar-los amb distinció sobre el tapet, inclina el cap lleument i amb un raig d’ironia li diu a l’ombra que l’acompanya:
—Això també es pot fer amb les dues mans!
—Un mes de febrer com aquest de fa setanta-vuit anys, una vaga intuïció m’obligà a variar la trajectòria de la meua dalla i només em vaig emportar un trist trofeu: una petita mutilació que transformà un nen comú en un inoblidable venedor de somnis –confessa, commoguda.
—Aviat em vaig adonar que l’única missió de l’artista és convèncer tothom de la veritat de la seua mentida! –contesta l’argentí, agraït pel compliment, parafrasejant Picasso, amb la mirada més aigualida de l’acostumat.
—A la mort no li cal convèncer ningú de la seua veritat! –Sense apartar l’esguard del seu, apaga amb els tous dels dits la flama de l’espelma, aspira llargament i s’endú el bleix ardent del tafur manc que havia fet la volta al món amb un manoll de cartes i un grapat d’enigmàtics relats.    
 
'No se puede hacer más lento'
 
¿Por què se alternan solos los colores?

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next