El 7 de febrer del 2015, als afores de Tandil, la ciutat argentina situada al sud-est de Buenos Aires, a l’interior de La Strega, una cabanya de troncs a l’entrada de la qual apareix inscrita en un cartell aquesta cita del segon acte de Hamlet: “Podria estar empresonat dintre la closca d’una nou i sentir-me rei d’un espai infinit”, assegut davant d’una taula redona de roure, el tafur manc beu vi negre mentre espera la visita de la dama que el ronda des de fa uns dies. Vesteix una camisa clara cenyida al coll amb un llaç negre i uns pantalons beix, calça unes llustroses botes de pell blanques, i un gruixut anell daurat espurneja al dit menuell que conserva; porta l’escassa cabellera grisa, més llarga de l’habitual, pentinada endarrere; té una mirada aigualosa i unes parpelles flàccides que contrasten amb les celles abundants i el generós bigoti que li encercla, en part, la zona inferior del rostre i reforça aquesta acurada imatge de bergant del joc que ha construït a consciència al llarg dels anys. Amb l’única mà que li queda, tot mantenint el monyó dret ocult dins de la butxaca dels pantalons i el colze esquerre recolzat damunt de la taula, diposita sobre el tapet verd, cara avall, sis cartes, tres roges i tres negres, mesclades, la meitat a un costat, la meitat a l’altre, alhora que recita unes paraules i comença a repetir, una i altra vegada, el truc Aigua i oli, el que l’ha convertit en un dels millors especialistes en màgia de prop.
Tot i que no hi ha públic, assaja amb insistència el gest, el ritme, les expressions, l’actitud audaç i la sincronització dels moviments; és conscient que la mestria tècnica, encara que indispensable, no resulta suficient per generar la il·lusió perfecta, motiu pel qual acompanya el reguitzell d’increïbles piruetes digitals, que compon amb un control ferm i inequívoc, de breus contes que explica amb veu penetrant i estil depurat. Relats articulats amb la perícia del narrador experimentat, prenyats de pauses i silencis dramàtics, que marquen el tempo de la rutina i emboliquen els sentits de l’espectador amb la intenció d’introduir-lo en un món confortable i captivador. Malgrat que sap que el principi sobre el qual es basteix aquest univers màgic radica en allò que l’ull no veu, perquè la mà supera en rapidesa la vista, l’argentí trenca aquesta regla elemental i inamovible per a la resta d’il·lusionistes i obra al contrari. Intercanvia els naips repetidament, a l’atzar, d’un costat a l’altre, alentint la composició gestual, al mateix temps que xiuxiueja: “No es pot fer més lent!”, i, igual que ocorre amb l’aigua i l’oli que mai no es barregen, sense tocar-les, de manera inconcebible, cada volta que gira els dorsos, les cartes negres romanen separades de les roges. Quan ho considera oportú, deixa caure la baralla sobre la taula amb un moviment elegant, que no oculta una evident complaença, inclina lleugerament el cap, una mena de subtil reverència, i imagina l’ovació de la concurrència.
René Lavand a La Strega
Hèctor Renato Lavandera comptava nou anys d’edat quan, el febrer del 1937, poc després d’arribar a Coronel Suárez, on la seua família s’havia traslladat des de Tandil, acceptà el desafiament d’uns amics i creuà sol el carrer, desobeint les ordres maternes. Un vehicle l’atropellà i li aixafà l’avantbraç contra el rastell de la vorera provocant-li greus traumatismes, unes lesions que exigien actuar amb rapidesa i contundència, ja que el teixit necrosat podia penetrar en el torrent sanguini i provocar-li una fallida renal. No hi havia alternativa, li seccionaren el braç dret, li esculpiren un encoixinat monyó d’onze centímetres des del colze i el prepararen per a una llarga i dura rehabilitació; tanmateix, l’aprenent de mag no es conformà amb fer servir l’extremitat que li restava per salvar les dificultats bàsiques i quotidianes, i es proposà obligar la malapta sinistra a transformar-se a fi que adquirira una habilitat exquisida. Al principi, els naips s’esmunyien d’entre els feixucs dits i li queien de seguit, i, malgrat que estudiava minuciosament, entre molts altres, la Cartomàgia de J. Bernat i E. Fábregas, un dels tractats més complets sobre manipulació de cartes i exercicis de mans, hagué d’idear tècniques alternatives. Les carències físiques l’abocaren a verals inusuals que li aportaren els ingredients necessaris per construir, al llarg d’una dècada, un estil únic i pausat, farcit de procediments i usos propis dels tafurs –mescles falses, tirades de segona, de tercera…-, després de molts hiverns sotmetent la mà a una disciplina àrdua. Finalment, aconseguí forjar una màgia diferent, singular, orgànica, que perfeccionà obsessivament fins que el coneixement arribà al múscul juntament amb la perícia.
René Lavand durant una actuació
René Lavand davant del cartell del documental ‘El gran simulador’, dirigit per Néstor Frenkel, 2014
—Coneix el joc Aigua i oli ? –pregunta, delerós per escoltar la veu de la dama que fa uns dies que camina al seu costat.
—Preferesc els escacs, però… has de ser tu qui ha de triar la manera de guanyar temps! –respon la criatura de faç lívida i inexpressiva amb una remor rogallosa que li brolla de la gola.
—Tan sols vull jugar un cop més! –Es mesura una copa de vi abans d’iniciar la rutina, l’efectiu mètode amb què ha calculat, al llarg de la seua carrera, la duració de l’espectacle: amb el darrer glop finalitzava l’actuació, i tot seguit prepara les cartes, tres roges i tres negres. —Si aconseguesc sorprendre-la, em revelarà el seu secret?
—No hi ha res que haja de revelar-te! –Trau una petita espelma d’entre els plecs de les robes, la col·loca sobre la taula, al costat de la copa, i la flama s’encén sola-. Jo també mesure el temps de què dispose!
Lavand esbossa un somriure còmplice i engega el truc amb la seguretat i la jactància que el caracteritzen, alhora que comença a narrar la història d’un ancià que pretenia enganyar la mort amb els seus estratagemes de jugador. Una vegada rere l’altra, mescla els sis naips, els reparteix en dos muntons, gira els dorsos i sempre ocorre el mateix: les roges mai no es barregen amb les negres. Beu un poc i repeteix la il·lusió alentint la manipulació a fi de portar la sensació d’impossibilitat al límit.
—No es pot fer més lentament! –insisteix.
Com d’habitud, l’execució és neta, perfecta, no es percep res tèrbol ni equívoc; tot i disminuir el ritme fins a un punt insospitat, els moviments ocults romanen invisibles, amarats de l’encís de la cadència de les seues paraules. Quan acaba el conte, recull els naips abans de llençar-los amb distinció sobre el tapet, inclina el cap lleument i amb un raig d’ironia li diu a l’ombra que l’acompanya:
—Això també es pot fer amb les dues mans!
—Un mes de febrer com aquest de fa setanta-vuit anys, una vaga intuïció m’obligà a variar la trajectòria de la meua dalla i només em vaig emportar un trist trofeu: una petita mutilació que transformà un nen comú en un inoblidable venedor de somnis –confessa, commoguda.
—Aviat em vaig adonar que l’única missió de l’artista és convèncer tothom de la veritat de la seua mentida! –contesta l’argentí, agraït pel compliment, parafrasejant Picasso, amb la mirada més aigualida de l’acostumat.
—A la mort no li cal convèncer ningú de la seua veritat! –Sense apartar l’esguard del seu, apaga amb els tous dels dits la flama de l’espelma, aspira llargament i s’endú el bleix ardent del tafur manc que havia fet la volta al món amb un manoll de cartes i un grapat d’enigmàtics relats.
