El corb

13 gener 2017 01:00h
Edgar Allan Poe

Una albada de finals de setembre del 1849, el poeta, esgotat –havia d’enllestir la darrera conferència de la gira que estava duent a terme a fi d’aconseguir diners i recolzament per a The Stylus, una nova revista literària-, continuava escrivint, sota la llum esmorteïda d’un quinqué, en una de les cambres del segon pis de Swan Tavern, el modest  hotel de Richmond on s’hostatjava, quan, d’improvís, sentí tres colps suaus a la porta. Així que desvià l’esguard vers l’entrada i escrutà la penombra de la sala, abans d’alçar-se, un vent frescós embegut de l’aroma a molsa que potenciava l’aiguatge penetrà per la finestra i féu voleiar les sedes porpra dels cortinatges; sense motiu començà a tremolar, assaltat per terrors i somiejos estranys. “És el vent, i no res més”, es repetia mentre obria la porta de bat a bat i s’abocava al corredor entrefosc; de sobte, però,  a uns sis metres de distància, distingí,  immòbil, una figura masculina esvelta que li resultà singularment familiar. Aquella visió, tot i què bromosa, li negà el pensament de sensacions confuses i contradictòries que l’esglaiaren i el fascinaren alhora, i l’empaitaren a caminar al seu encontre per tal de saber de qui es tractava. Tanmateix, l’enigmàtic individu abandonà amb un moviment ràpid el racó on era i desaparegué escales avall. El poeta no s’ho pensà, es col·locà l’abric i el barret, agafà el bastó, travessà el passadís, descendí els graons de dos en dos, creuà el vestíbul i sortí fora, des d’on l’albirà de nou, disposat a seguir-lo a una distància prudent per l’ampla avinguda. Al cap d’una estona, veié que s’endinsava en un carrer transversal, prou desert, que es ramificava en altres més estrets i tortuosos saturats de podridura i orins. L’ambient es refredava i una boira espessa amarava la ciutat sencera, desdibuixant els perfils de l’home que perseguia i conferint una lluentor inquietant als rostres contrafets, de llavis molsuts, galtes rubicundes i ulls enrogits de mirada tèrbola, dels borratxos i les meuques que li eixien al pas. Després d’uns vint minuts de persecució cautelosa, desaparegué de la seua vista; impacient, girà una cantonada que desembocava en un solitari atzucac i ataüllà, plantat sota la lluminària groguenca i espectral de l’únic fanal de gas, l’esquiu personatge, quiet, com si li atorgarà l’oportunitat d’examinar a consciència cada mil·límetre de la seua fisonomia. S’acostà a poc a poc, atret com una arna a la resplendor, i visurà un cos ben modelat, de formes i maneres exquisides, mescla de vanitat i delicadesa, que denotaven una clara distinció, malgrat que anara abillat amb unes robes brutes, estripades i excessivament grans. Un horror atroç el paralitzà quan la faç, que fins aleshores semblava oculta darrere d’un vel, se li revelà nítida i radiant i, com si estiguera davant de la superfície polida d’un mirall, contemplà la seua imatge: el front ample, els ulls grans, melangiosos, d’un color indefinit que dansava entre el gris i el violeta, el nas robust i la cabellera i el bigoti negres, en contrast amb la pal·lidesa de la pell. L’esguard del desconegut que examinava li provocà una aguda fiblada al fons del pit, igual que si un gran bec se li clavara al bell mig del cor. Sense temps de refer-se, notà que se li tallava l’alè quan, a l’instant, l’home entreobrí la boca de llavis fins i rictus entristit i amb un murmuri molt baix, que es transformà en el veritable eco somort de la pròpia veu, exclamà: “Edgar Allan Poe!”.
 

Edgar Allan Poe, per de W.S. Hartshone, daguerreotip, 1848

Cinc dies més tard, la matinada del dimecres 3 d’octubre, un vianant trobà l’escriptor a terra, al costat d’un muntó de barrils buits, tremolós, mormolant un reguitzell de paraules inconnexes, a Lombard Street, a la ciutat de Baltimore, davant de Ryan’s Tavern. Costà d’identificar, sense cap tipus de documentació, amb les faccions desencaixades, els cabells greixosos i desordenats, els ulls lleganyosos, inflats i apagats, calçat amb unes botes de cuir amb els talons rosegats i vestit amb parracs d’una talla excessiva per a la seua complexió: una vella jaqueta d’alpaca esquinçada per les costures, una llardosa camisa blanca amb la pitrera arrugada i uns pantalons marrons plens de llànties. Tot i la cara demacrada, la mirada perduda, la respiració agitada i la suor generada per la febre, que li mullava les grenyes del front i les temples, i les continues al·lucinacions que sofria, una vegada lliure d’aquella llefardosa i pútida indumentària, i embolcallat amb els nivis i asèptics llençols del llit que ocupava en una de les habitacions del pavelló de recuperació del Washington College Hospital, Poe encara conservava restes de la indescriptible aura que l’havia distingit des de la seua jovenesa. Després de quaranta-vuit hores de convalescència solitària entre aquelles quatre parets, exhaust i consumit pel deliri, l’escriptor cregué escoltar enmig de l’atmosfera nebulosa que li embolicava els sentits la veu melosa de Virginia, la lluminosa i feble criatura que l’havia abandonat per sempre a penes dos anys abans. Cantussejava la mateixa melodia que quan netejava les gàbies dels canaris a la porxada del cottage de Fordham, la  modesta caseta  que havien llogat a la zona rural de Kingsbridge Road, a Nova York; un barri tranquil d’escassos habitatges proveïts d’hortet, allunyat del centre i envoltat de boscos que propiciaven un clima menys humit i un aire més pur que el de la urbs, tot just el que la seua jove esposa requeria per alleujar la tuberculosi que patia.
 

Virginia Clemm

Enmig de la letargia fosca en què romania immers, una sèrie de visions començaren a prendre corporeïtat, i amb una claredat inusual contemplà l’encisador xalet blanc amb les baranes del porxo i els marcs de les finestres pintats de blau cel, des del qual es podien albirar, sense dificultat, els tossals del Bronx i les costes de Long Island. Inesperadament, es trobà de nou assegut davant de la taula redona, escrivint articles i relats per poder pagar els cent dòlars anuals que els costava el lloguer i fer front a les factures, mentre el gat dormitava als seus peus. Els sostres baixos, les parets cobertes de paper francès de fines línies verdes i argentades i l’auster mobiliari, unes quantes cadires, una engronsadora i un sofà contribuïen a generar un ambient acollidor, calm i refinat, accentuat pel gran pitxer ple de flors de bignònia que tenia damunt de la taula on treballava, al costat d’un muntó de llibres, el bouquet de geranis de colors esclatants del relleix de la xemeneia, i els ramells de diminutes i aromàtiques violetes porpra i margarides blanques que, dins de petits recipients de vidre blavós, guarnien els ampits dels finestrals. De sobte, el cant alegre de la seua dona cessà i un calfred glaçat el recorregué de dalt a baix en pressentir que l’agradable somieig que el resguardava mutava, una altra vegada, en malson; el profund silenci presagiava quelcom tràgic. Pujà corrents al primer pis, creuà l’estudi, obrí la porta del dormitori i, davant dels seus ulls, es reproduí la mateixa estampa del 30 de gener del 1847: Virginia Clemm jeia amortallada amb la pal·lidesa de la mort enganxada a la cara i un pom de calèndules entre les mans. Els primers versos d’Annabel Lee li ompliren la ment mentre descendia per l’abrupte precipici que condueix a l’abisme on habiten les ombres, un indret laberíntic, monstruosament ver, poblat per éssers ambigus formats de matèria vaporosa; un territori vetat a aquells que són incapaços d’alliberar-se de les cadenes de la racionalitat, un dèdal de camins només apte per als qui cerquen la bellesa d’allò sobrenatural enmig de la confusió de les tenebres.
 

Cottage de Fordham, Nova York, 1900

L’humil i diàfan cottage es transformà  en una colossal construcció,  llòbrega i sinistra, que supurava una tristor severa; una arquitectura aclaparadora fabricada de boira i foscúria, única i inabastable, d’atmosfera enrarida i hipnòtica, articulada a partir d’un espectacular vestíbul de sostre de volta i teginat del qual arrencava un eixam d’intricats passadissos amb columnes, voltes i arcades gòtiques que sostenien estructures impossibles i acabaven en escalinates sense principi ni final. Poe reconegué de seguida on hi era, havia transitat per aquells dominis en innombrables ocasions com un somnàmbul voluntari durant els fecunds episodis amarats d’opi, làudan i alcohol que l’ajudaven a explorar la singular regió, meitat presó, meitat tomba, on nia la bogeria i la mort, on no existeix la limitació ni la mediocritat, ni tampoc les fronteres entre l’espai i el temps; la regió on havia engendrat les quimeres més desbridades, on emergia la vigoria del poeta enamorat de la dama de doble rostre: el del terror i el del plaer.

L’escriptor de Boston deambulava encuriosit per aquella obra de factura prodigiosa i s’escolava per la dimensió fonda i llacosa del subsòl de la pròpia consciència quan es creuà amb la figura eixuta i llastimosa de Roderick Usher, el qual amb passes apressades i irregulars es dissolgué d’immediat en la tènue llum blavosa que penetrava a través dels estilitzats vitralls. Sentí una intensa flaire que impregnava l’ambient, com si els àngels descendiren brandant olorosos encensers, i escoltà miolar un gat i sabé que es tractava del felí negre i tort, el de la taca blanca al pit en forma de patíbul que l’havia perseguit darrerament pels carrers de Richmond. Llavors, ignorà el vol silenciós de les hores d’ales negres i, sense aturar-se, remenà dins de la butxaca del pantaló i tragué la capseta on guardava les dents de Berenice, mentre recordava les immenses i estranyes pupil·les de la bella Ligeia. Els ulls se li ompliren de llàgrimes, però, a l’instant, esclafí en una rialla sonora i amarga en veure’s inesperadament davant de la tomba buida de Morella, i tornà a emmudir quan contemplà horroritzat com des d’una de les balconades, Mr. Wyatt es llançava a la mar embravida lligat a la caixa oblonga que contenia el cadàver embalsamat de la seua esposa. Sols apartà la mirada de les violentes onades que s’havien engolit els dissortats amants quan notà al clatell l’esbufec enganxós i pútid de l’assassí de la Rue Morgue. En una estança il·luminada per una peculiar llum carmesina, entrellucà Valdemar gitat en una otomana, immòbil per l’efecte de la hipnosi, atrapat en el vast territori d’on cap viatger no retorna, i després de recórrer un inacabable passadís d’altíssims murs entapissats de quadres amb les efigies de personatges geròntics que pareixien retindré un bri de vida, accedí a la biblioteca on dissertaven animadament Von Kempelen, Hans Pfaall, Legrand, Dupin i William Wilson sota un pertorbador retrat oval. Caminà vers ells, tanmateix, un intrús que semblava esperar-lo al recer d’un gran rellotge d’eben, emboçat en una capa negra i amb la faç oculta rere la màscara de la Mort Vermella, li barrà el pas, l’agafà pel muscle, es desemmascarà i li mostrà el front ample, els ulls grans, melangiosos, d’un color indefinit que dansava entre el gris i el violeta, el nas robust, la cabellera i el bigoti negres en contrast amb la pal·lidesa de la pell, alhora que li repetia amb aquell murmuri inquietant que el tornà a glaçar fins al moll de l’os: “Edgar Allan Poe!”.
 

Cementeri de Westminster, ca.1920

“Treu el bec del meu cor!”, cridà ell, enutjat i fora de si, el quart dia de febre i desvaris, dirigint-se al metge que l’atenia, just abans que la llacuna profunda i pestilent que l’habitava es tancara, lúgubre i silenciosa, sobre els fragments de la Casa d’Usher. A l’endemà, dilluns 8 d’octubre, la campana de la solitària torre de l’església presbiteriana de Westminster, situada a la cruïlla dels carrers Fayette i Greene de Baltimore, tocava a morts a les quatre d’una vesprada cendrosa. El vent fred i humit presagiava oratge i es sorollava entre les branques nues dels nombrosos arbres que ornaven el cementeri, una necròpolis prenyada de tombes i mausoleus centenaris ocupats per opulents comerciants, insignes militars, reputats metges i virtuosos matrimonis de l’alta societat de la ciutat que descansaven al terreny sagrat que rodejava el temple, un edifici d’estil neogòtic de rajola roja.

En un racó oblidat, envoltat de làpides de pedra disperses, clavades a terra, amb els noms i les dates erosionades i recobertes de molsa, davant d’un senzill taüt de fusta al qual li faltaven les anses, es reuniren aquella tarda nou persones: Henry Herring  i Neilson Poe, dos familiars que pagaren el fèretre de caoba barata i el breu trajecte del cotxe fúnebre, l’esposa del doctor Joseph Moran, que aportà el sudari, Snodgrass, un advocat de la ciutat, antic company de la Universitat de Virginia, Collins Lee, Elisabeth Herving i el seu marit, i Joseph Clarcke, un amic d’infantesa. El pare W. T. D. Clemm, cosí de Virginia, fou l’encarregat d’oficiar el funeral, una cerimònia que a penes durà tres minuts; encara sonava el toc lúgubre de la campana quan Poe es quedà tot sol amb els enterradors que, sense massa dificultat, col·locaren la caixa al clot, la cobriren de terra remenada i fresca, i marcaren la tomba amb un bloc de marès en el qual havien pintat el número vuitanta.
 

Làpida col·locada al lloc del soterrament original de
Poe a Baltimore, Maryland, abans del seu trasllat

Aquella mateixa nit, una figura esvelta abillada amb un llarg abric negre, obrí la porta de ferro de l’entrada principal de Westminster i travessà el tètric recinte. La llum glaçada d’una esplèndida lluna plena es vessava sobre les tombes i definia els perfils de les creus de ferro i els d’un gran nombre d’escultures d’àngels amb les ales desplegades i la cara recoberta pel vel del dol. El visitant nocturn s’aturà davant de la recent sepultura i es quedà mirant-la, absort, amb els immensos ulls de color  imprecís, però en aquesta ocasió no féu la més mínima reverència i, dels seus llavis, no brollà cap murmuri. Les encisadores pupil·les que viraven amb facilitat del gris al violeta adquiriren la parença d’un diable somnolent i els contorns humans es mudaren en els d’una imponent au negra. Un corb superb dels sants dies d’antany es posà als peus de la llosa de marès amb aire greu i auster, resolt a no separar-se de la tomba. Ara i adés, la llum de la lluna llança la seua ombra sobre el sòl, i de l’ombra, l’ànima del poeta, que hi tremola ara i adés, no es podrà aixecar mai més! 
 

"Annabel Lee", per Santiago Auserón i la Original Jazz Orquestra del Taller de Músics
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next