Ajaguda al llit, amb el cos immobilitzat per la cotilla de cuir i metall que l’amarra des del coll fins als malucs, escodrinya uns minuts la seua llastimosa imatge reflectida a l’espill que, vint-i-nou anys enrere, just després de l’accident, la seua mare manà cargolar al sostre del baldaquí. Tot seguit, com d’habitud, agafa un dels pinzells de pèl de turó de damunt del cavallet adaptat que li permet pintar gitada, el mullà en l’oli de llinosa, cerca el verd veronès a la paleta –la mateixa que el seu pare emprava quan havia de plasmar els paisatges de la ribera del Coyoacán-, el mescla amb el groc de cadmi i, amb el vistós color resultant, comença a treballar sobre la superfície del llenç. Ja no suporta seure molta estona a la cadira de rodes, i fa mesos que sols pot treballar amb l’ajut de potents analgèsics, com la morfina, que li alleuja el dolor, però li dificulta la respiració i li entorpeix els moviments, fins al punt que el traç acurat i preciosista que la caracteritza s’ha tornat més rude i distret. Està duent a terme un altre autoretrat, farcit d’elements simbòlics, fruit d’una profunda autoanàlisi que ignora el cruel reflex del mirall –un enemic despietat que denuncia les miserables limitacions d’una còrpora ferida, trencada i feble, amb els ossos martiritzats per les seqüeles de les últimes i desastroses intervencions quirúrgiques-, i mostra una dona de rostre insolent, amb unes celles enèrgiques i generoses que s’uneixen en el naixement del nas, un borrissol fosc que ombreja el llavi superior i un ulls negres de mirada feral, intel·ligent i rebel. Malgrat l’alliberament anímic que experimenta pintant, ara, amolla el pinzell, una insuportable sensació de fatiga l’obliga a descansar de continu, aparta el cavallet, es tapa amb el cobertor de ganxet blanc, busca una copa plena de vi negre entre els flascons de vernís, pigments i perfums que atapeeixen la tauleta de nit, i en beu llargs glops, mentre acaricia les desproporcionades i punxegudes orelles del diminut gos itzcuintli que acaba d’arraulir-se al buit que hi ha davant del genoll dret, al costat de la cama ortopèdica.
F. Kahlo pintant ‘Retrat de la familia de Frida’ ca. 1952
De seguida, es deixa embolcallar per la brisa temperada d’aquest capvespre de juliol, la ingestió de la morfina barrejada amb alcohol li aguditza els sentits, i, escoltant el remoreig cristal·lí de l’aigua de la font del jardí, tanca els ulls i imagina que s’alça, travessa la porta de la balconada, descendeix els graons, s’endinsa al magnífic verger que s’obri enfront de l’estudi, passeja entre els àloes, atzavares, geranis, bisnagues i gira-sols, i s’atura un instant a contemplar l’espectacular buguenvíl·lea fúcsia que s’emparra per les gelosies i els manolls de flors violetes que pengen de la xicranda. Un somieig curt prenyat de penetrants records aromàtics fortament vinculats a aquesta casa colonial heretada, que l’ha vista nàixer, del carrer de Londres, número 247, a la Colonia del Carmen, ubicada a la perifèria del sud de la ciutat de Mèxic; un habitatge de façana blau cobalt i amplis finestrals verds, confortable i vital, que conté el seu món sencer. Tan bon punt fosqueja, un ventijol mou les estilitzades fulles de la palma que raspen, insistents, els vidres, igual que el malaurat dia en què, als sis anys d’edat, unes persistents agullonades provocades per la incipient poliomielitis li recorrien la cama dreta, des de la cuixa fins al peu, i la seua mare la rentava amb draps calents que mullava en una safa plena d’aigua de noguera per tal de rebaixar el desfici.
Nou mesos de convalescència, una llarga tortura de molèsties musculars i òssies, i d’una insofrible sensació d’avorriment, que la petita Frida pal·lià amb la invenció d’una amistat imaginària, una estranya companya de jocs que visitava sempre que volia; només havia d’acostar la boca a la finestra del costat del llit, llançar una bafarada humida i, sobre el vidre entelat, dibuixar amb l’índex una porta. L’accés a un indret acollidor on habitava una nena d’alçada i complexió semblant a la seua, una criatura màgica, àgil i etèria, de faç imprecisa, que reia constantment sense emetre cap so i dansava, ingràvida, mentre ella la seguia, extasiada, amb l’esguard. Una fantasia singular que iniciava així que li abellia i finalitzava en el moment en què, amb el puny, esborrava la porta de la làmina transparent; un recurs hàbil, resultat de la seua fèrtil imaginació infantil, que l’ajudava a fugir d’una realitat dura i implacable.
Frida Kahlo al jardí de la Casa Azul
Dotze anys després, el 17 de setembre del 1925, a les set de la vesprada, Magdalena del Carmen Frida regressava de l’Escuela Nacional Preparatoria quan l’autobús en què viatjava fou envestit i encastat al cantó d’enfront del Mercado de San Juan per un tramvia. La violenta col·lisió matà en l’acte alguns passatgers i ferí greument la jove en produir-li la fractura del colze, la clavícula, la columna vertebral, per tres parts, i la cama dreta, per onze, la dislocació del peu dret i del muscle esquerre, i la destrossa de l’úter i la vagina a causa de la perforació de l’abdomen pel passamà, que la convertiria en estèril. Un succés brutal que la confinà, de nou, a passar llargs períodes allitada, sotmesa a reiterades operacions quirúrgiques i al suplici de cotilles de guix i metall. Aquest martiri, que l’empentà a burxar la memòria amb la intenció de recuperar amistats adormides, li féu descobrir que la ballarina ingràvida de cara desdibuixada ja no hi era; ella havia madurat en un llampec i, alhora, la seua doble, també. A partir de llavors, com que podia contemplar el seu rostre reflectit al mirall del baldaquí, es dedicà a estudiar-lo amb insistència, a efectuar un autoretrat rere l’altre, amb la vella caixa de colors a l’oli del pare, obsessionada per refer-se anímicament, alliberar-se del sofriment físic i construir-se una nova identitat.
A finals del 1927, havent-se recuperat fins al punt de desenvolupar una vida més o menys normal, inicià un període plàcid, a pesar dels malestars continus que patia, durant el qual s’afilià al Partit Comunista i es vinculà al cercle d’intel·lectuals que defensaven un art mexicà independent, allunyat de l’academicisme occidental. Allí conegué Diego Rivera, el prestigiós muralista, vint-i-un anys més gran, un home immens, de pell cerúlia, carns flàccides, muscles estrets, ventre opulent, ulls grossos i llavis molsuts de somriure beatífic; un excèntric, femeller i bevedor de qui s’enamorà perdudament i amb qui, així que es casaren, poc de temps després, mantingué una relació complexa i voluble que els uniria de per vida. Si en un primer moment Rivera influí clarament sobre la voluntat i l’art de la pintora, la qual li perdonava les incessants infidelitats, el dia en què afegí a la llarga llista d’amants Cristina Kalho, la seua germana, una situació amarga i humiliant que la danyà profundament, desesperada per l’amor traït, decidí abandonar-lo, demanar el divorci i començar a pintar pensant en el públic a fi de no tornar a dependre de cap home. En aquesta època complicada, consumí grans quantitats d’alcohol i escrigué desenes de cartes, ornades amb figures de traç ràpid, en què declarava la passió irracional que sentia per Rivera, sense deixar, però, de recuperar certa autoestima i saciar els apetits fuents amb aventures fugisseres i oblidables.
Frida Kahlo i Diego Rivera, ca. 1930
El desembre del 1940, arrossegats per una irremeiable dependència mútua, contragueren matrimoni per segona vegada, reprenent una convivència infernal, plena de discussions ferotges i reconciliacions voluptuoses, pròpies de la naturalesa delirant i desbridada del seu idil·li. Tanmateix Frida, convertida en una artista reconeguda, havia consolidat la independència econòmica i sexual, i, ja que l’intemperant muralista no havia renunciat al gust de gaudir del cos d’altres dones, també s’atreví a tastar aquesta delectança, tot tenint relacions lèsbiques amb Georgia O’Keeffe, Jaqueline Lamba i Josephine Baker, entre altres, consentides pel marit, el qual no tolerava els affaires amb homes.
Amb el temps, a força d’examinar-se a l’espill, la feblesa física i artística de Frida mutà, i, d’un terreny àrid i assolat pel sofriment, en sorgí una dona captivadora, envoltada de misteri, indomable, reivindicativa i batalladora, que camuflà la discapacitat sota llargues faldes de vellut i mussolina brodades amb fils de seda, una indumentària tradicional dissenyada per ella que declarava el rebuig que li despertava la uniformitat de la moda imperant. Una dona magnètica i atípica, de gest altiu, llengua esmolada, veu ronca, expressions grolleres i rialla sonora que es barrejava amb la dringadissa de les grans arracades i els collars de monedes d’or precolombins amb què s’adornava. Una artista capaç de crear un llenguatge pictòric detallista i únic, i una estètica orgànica explícita, de gran precisió anatòmica, vinculada amb la interioritat tèbia i vescosa de les entranyes, i amb els sentiments de ràbia i d’impotència que la governaven. Un imaginari plàstic inimitable, que descriu amb un elevat grau de cruesa, sense rastre d’autocompassió, una personalitat lúcida i audaç, nodrit amb una immensa eloqüència simbòlica i compost amb regles no establertes. Un testimoni vital elaborat a partir d’inquietants autoretrats de bust i de cos sencer, lacerats amb agulles, claus, tisores, i altres objectes punxants, en els quals amalgama fets biogràfics i quimèrics emmarcats en paisatges i arquitectures sense volum ni perspectiva, impulsada per la ferma voluntat de recrear la seua tràgica existència. Una obra brillant i contundent que tracta igual la sexualitat, el turment i la infertilitat, i també l’orgull nacional encarnat, en molts casos, en la representació de la flora i la fauna autòctones: cactus, àloes i plantes selvàtiques de verds vibrants que serveixen de decorat a la Frida de l’altre costat del mirall, acaronada per les seues estimades mascotes, els descarats monos aranya, els colorits papagais i els minúsculs gossos itzcuintli.
F. Kahlo davant de ‘Las dos Fridas’, ca. 1939
Ara que l’intens aroma floral que desprèn l’exuberant vegetació del fresc i ombrejat jardí penetra pels allargats finestrals de la Casa Azul, l’heretat colonial on ha nascut, l’insistent fregadís de les puntes de les palmes sobre els vidres la desperta del fugaç ensopiment opiaci. A la claror càlida d’un llum de nit, s’entreté passejant l’esguard pels llibres d’història, literatura, art i filosofia que omplin els prestatges del refinat moble de fusta de noguera, per la col·lecció de joguets antics i de nines abillades amb vestits tradicionals cosits per ella mateixa, pels retrats de Lenin, Stalin, Marx, Engels i Mao Zedong que cobreixen la paret d’enfront, per la caixa que conté el preuat mostrari de papallones d’ales espectaculars i llargues probòscides que li regalà l’escultor Noguchi, per la cadira de rodes i per la pròtesi artificial, que detesta profundament. Tanmateix l’aparell jeu al seu costat, dia rere dia, des que fa sis mesos li amputaren la cama dreta arran dels greus problemes circulatoris causats pels perllongats períodes d’immobilitat derivats de l’escoliosi progressiva, la poliomielitis, les seqüeles dels politraumatismes soferts en l’accident i les més de trenta-dues intervencions quirúrgiques a què ha estat sotmesa.
Frida Kahlo a l’edat d’onze anys
La resecció de làmines vertebrals que havia de descomprimir la medul·la i les darreres cirurgies d’os i de vèrtebres han estat un fracàs absolut i l’han condemnada al consum compulsiu de calmants. Ha aguantat un temps, però després de mig any d’explosius còctels de drogues, alcohol i tabac, cansada de patir, el 13 de juliol del 1954, quan només han transcorregut set dies des del seu quaranta-setè aniversari, fa un últim esforç i s’incorpora, cerca damunt de la tauleta de nit el flascó dels antidepressius, enceta una botella de tequila i ompli la copa, que encara conté un poc de solatge del vi; tot seguit, engul unes quantes píndoles junt amb el licor de color ambre, agafa l’espillet de mà que havia posat al costat de la cama ortopèdica, llançà l’alè contra el vidre, hi dibuixa una porta amb l’índex i espera que la ballarina ingràvida, de riure inquietant i rostre indefinit se l’emporte amb ella per sempre, mentre es delecta amb el sabor de fusta i atzavara blava del mescal envellit.
>
The real Frida Kahlo video (‘Esa noche’, Café Tacuba)
>
Tributo a Frida Kahlo (‘La llorona’, Chavela Vargas)
