Aquella albada de l’hivern del 1920, així que forçà la porta de l’estudi del número 8 de la Rue Grande Chaumière, a Montparnasse, Joseph Rudyard Kipling descobrí el bello Modi gitat en un llit sutjós que pudia a sardina, vi i orins, consumit per la tuberculosi i la inanició, i mormolant frases incoherents amb un fil de veu. Al seu costat, prenyada, una jove pèl-roja, etèria i delicada, que havia acabat adoptant els trets inconfusibles dels Modiglianis de rostre ovalat, pell rosada, coll infinit i ulls ametllats sense pupil·les, l’agafava de la mà i imaginava la manera de morir. Jeanne Hébuterne, estudiant de pintura de l’École des Arts Décoratifs de Paris, filla de pares burgesos, profundament catòlics, havia conegut el jueu Amedeo Clemente Modigliani tres anys abans i, ignorant l’oposició familiar, prompte es mudà a viure amb el bohemi i encisador italià. Un addicte al sabor amarg de la fée verte, a l’opi, al haixix i al sexe, violent i intractable quan consumia alcohol i aquests altres estupefaents sense control, desatenent la seua delicada salut, però brillant, exquisit i seductor quan acudia al Café La Rotonde vestit amb jaqueta negra de vellut, bufanda escarlata i barret de feltre d’ala ampla, i canviava dibuixos i petits retrats per gots plens de la delerada absenta. Un pintor amb ànima d’escultor -disciplina a la qual havia hagut de renunciar a causa de l’afecció pulmonar que patia des de l’adolescència-, àvid d’experiències intenses i desbridades, que gaudia conversant d’art, esoterisme, astrologia i filosofia o declamant de memòria Rimbaud, Verlaine, Lautréamont i Baudelaire. Un home destruït per la malaltia i els excessos que, des de la seua arribada a Paris el 1906, havia compartit amb un reguitzell de poetesses, pintores i models, llit, borratxeres, drogues i disputes en habitacions d’hotels barats, mansardes miserables i comunes marginals de la Butte de Montmartre, i que, tan bon punt detectà l’inequívoc senyal de la sang als llavis, es refugià, moribund, a l’estudi de Montparnasse per deixar-se acaronar els darrers dies per la sol·lícita i dolça Jeanne.
Jeanne Hébuterne
La nit del 25 de gener del 1920, l’endemà del multitudinari soterrament de Modigliani al cementiri del Père-Lachaise, Hébuterne, desorientada i en avançat estat de gestació, tornà a casa dels pares i, mentre ells decidien el seu futur, es llançà per una finestra de l’apartament del cinquè pis de la Rue Amyot abans que se li esvaïra del tou dels dits el contacte tebi de la mà de l’amant de mirada febril i pell transparent que li recitava Dante alhora que perpetuava en el llenç amb olis impregnats d’olorosa trementina les pupil·les buides i la llarga cabellera roja.
[Article publicat a la Cartelera Turia el 2 d’octubre del 2015]
