Pèl de coure

Un dia d’hivern del 1852, al número 83 del Gower Street de Londres, la fràgil i elegant Lizzie, una jove de vint-i-tres anys, alta i prima, d’ulls melancòlics d’un ambigu verd blavós, pell alabastrina i llarga i espessa cabellera coure, s’introduí a la banyera abillada amb el sumptuós vestit brodat amb fil d’argent que John Everett Millais havia comprat per quatre lliures esterlines en una tenda de segona mà. Des d’aquell gèlid matí londinenc, posà, jorn rere jorn, durant sessions interminables, submergida en aigua, que les desenes d’espelmes col·locades pel pintor sota la tina de ferro colat no aconseguien escalfar, i envoltada de violetes i roselles. El pes del vestit l’enfonsava mentre intentava mantindre fora el rostre, amb la boca entreoberta i l’esguard fix en un punt indefinit, i les mans, esteses, a fi que l’expressió de rigor mortis de l’Ofèlia de Shakespeare poguera arribar a habitar el llenç de Millais. Deu anys més tard, pocs mesos després de parir una xiqueta morta, Elizabeth Siddal, la musa predilecta de la Germandat Prerafaelita fins que Dante Gabriel Rossetti, un dels fundadors, encapritxat de la seua bellesa mòrbida, es casà amb ella, l’apartà del món, li dedicà els millors sonets de la seua producció i li prohibí fer de model per a cap altre artista, decidia ofegar definitivament les tragèdies personals en làudan.

La bella Siddal, poeta i pintora en els seus inicis, s’havia convertit en un joguet trencat a conseqüència d’haver estat, de primer, subestimada per aquest cercle alternatiu que pretenia reptar la rigidesa moral de l’Anglaterra victoriana, però que es revelà incapaç de valorar el seu talent artístic, i, posteriorment, utilitzada per un Rossetti possessiu, egòlatra i femeller que, amb el pas del temps, s’havia cansat dels seus episodis de gelosia i imprevistos canvis d’humor, propiciats per la ingestió incontrolada d’opi. Anihilada, malalta i feble, es passà els darrers dies de vida tancada a la seua habitació, taral·lejant melodies dolces per a infants i gronxant un bressol buit folrat de delicada mussolina blanca.

Una nit, quan encara no havien passat sis anys des de la mort de Siddal, mentre Rossetti, immers en un període d’esterilitat poètica, destrossat per la depressió, les drogues i l’alcohol, bevia en una taverna fins a perdre el coneixement, al cementeri de Highgate, dos amics seus, acompanyats d’un oficial de policia, assistien a l’exhumació del cadàver de Lizzie per tal de recuperar el recull de poemes inèdits que li havia escrit i que els acabava de confessar que havia soterrat d’amagat junt amb la suïcida en un intent desesperat d’expiar l’insuportable sentiment de culpa. Tan bon punt l’enterrador obrí el taüt, damunt del pit, sota la intacta i poderosa cabellera coure, aparegué el manuscrit, tacat de podridura, que prompte es publicaria amb el títol de The House of Life. Un gran èxit literari que no pal·lià el turment que acompanyà el pintor sempre; mai no oblidaria la imatge de l’exànime pèl-roja estesa sobre el llit, amb la boca entreoberta i l’esguard fix en un punt indefinit, com si surara enmig dels llençols, envoltada de violetes i roselles.