La flor de Coleridge

29 gener 2016 01:00h
Samuel Taylor Coleridge, 1772-1834
A Londres, aquella nit del 1893, l’Egyptian Hall, la famosa sala d’espectacles de màgia ubicada al cor de Piccadilly, alçà el teló per estrenar The Artist’s Dream, una il·lusió concebuda per David Devant a partir d'una nota que Samuel Taylor Coleridge, el poeta i filòsof anglès, escrigué l’estiu del 1797: “¿Què passaria si un home somiara que ha estat al Paradís, en prova de la qual cosa li donen una flor, i, tan bon punt despertara, la trobara a la seua mà?”. Devant, en escena, simulava fer els últims retocs al retrat de cos sencer d’una jove de dolç somriure i llargs cabells castanys que sostenia una rosa púrpura; fatigat, deixava la paleta i els pinzells al costat del cavallet, seia en una butaca, s’adormia i, en somnis, veia que la noia prenia corporeïtat, descendia del quadre, se li acostava i dipositava sobre les seues cames la flor. En el moment en què despertava i mirava el quadre, ella tornava a ser una mera representació, però ell tenia la rosa.

A principis del segle XX, Horace Goldin modificà el truc de la pintura encantada així que s’adonà de les possibilitats que li oferia el cinematògraf: substituí el suport pictòric  que David Devant utilitzava en la seua creació per una gran pantalla i ideà un meravellós artifici en què jugava amb la permeabilitat de la frontera entre la realitat i la ficció. Goldin projectava una pel·lícula en la qual desfilaven nombrosos personatges sobre un llenç de dimensions considerables, s’hi aproximava, treia de la butxaca de la jaqueta un llarg mocador de seda blanc i l'oferia a una de les dones que hi apareixien. Just quan ella feia l’acció d’agafar-lo, el públic presenciava atònit com aquest s’esvaïa de les mans de l’il·lusionista i, a l’instant, es traslladava a les de l’atractiva jove. En acabant, Goldin avançava decidit cap a la tela i, en un obrir i tancar d’ulls, s'introduïa en el film, enmig dels altres personatges, alhora que la seua partenaire irrompia físicament damunt de l’escenari. 
 

Woody Allen, 'La rosa púrpura del Caire, 1985

Uns setanta anys després, el 1985, Woody Allen crea Cecilia, una cambrera fastiguejada de la vida, a causa del maltractament que rep a casa per part d’un marit gandul, jugador i borratxo, i també a la feina, que un dia es refugia al Cinema Jewel d’un New Jersey arruïnat per la Gran Depressió, totalment abatuda, perquè l’acaben d’acomiadar del treball on tant l’han trepitjada. A l’interior acollidor de la sala, la ingènua Cecilia veu repetidament The Purple Rose of Cairo, la darrera pel·lícula de la RKO Pictures, fins que, de sobte, Tom Baxter, l’arqueòleg interpretat per Jeff  Daniels, atura la projecció, s’adreça a ella, que no dóna crèdit al que està passant, ix de la pantalla i li demana que li mostre com és el món real.  Al final de la cinta, una entranyable Mia Farrow acudeix una vegada més al Jewel per tal d’oblidar la rutina i la tristor que continuen envoltant-la i, durant el temps que admira, absorta, les elegants evolucions de Fred Astaire i Ginger Rogers en Top Hat, recorda el seu pas pel Paradís del qual només conserva l’aroma dolça d’una rosa púrpura, la flor de Coleridge.


 
 

Woody Allen, 'The Purple Rose of Cairo', 1985
 
[Article publicat a la Cartelera Turia el 13 de novembre del 2015]
next