Una freda vesprada de dissabte, l’última de la seua vida, un home d’uns cinquanta anys, de complexió robusta, ventre generós, rostre de pell pigada i despentinats cabells color palla, amb aspecte de no haver dormit, fuma assegut en un dels bancs del parc infantil de Greenwich Village mentre vigila els seus fills. Deixarà passar uns deu minuts més i tornarà al caixer automàtic de D’Agostino, un supermercat ubicat a pocs metres del jardí, en el qual ja ha dut a terme cinc operacions de dos-cent dòlars cadascuna en poques hores. En necessita mil dos-cents per poder adquirir quantitats importants de cocaïna i heroïna, que començarà a consumir tan bon punt lliure els nens novament a la mare. A les 19,30 hores sopa quelcom ràpid a l’Automatic Slim’s, al West Village, i, en acabant, pren un cafè exprés quàdruple al Chocolate Bar, com d’habitud, i envia un missatge al mòbil del seu amic Katz: “Vols veure la segona part del partit dels Knicks al Bethune?”. Catorze minuts després li n’envia un altre: “Et ve bé cap a les 10,15 hores?”; tanmateix el company no llegeix la invitació fins una hora més tard i, quan contesta, ja no obté cap resposta. La matinada de l’endemà, el 2 de febrer del 2014, la policia el troba estès al terra de la sala de bany del seu luxós apartament de Manhattan. Vesteix uns pantalons curts i una samarreta del seu equip de basquet favorit i encara porta les ulleres al cap; una xeringa penja de la vena del braç esquerre. Ha mort accidentalment una jornada qualsevol a causa d’un còctel letal d’opiacis, benzodiazepines i amfetamines. Malgrat haver aconseguit mantindre’s allunyat durant vint-i-dos anys dels excessos de l’alcohol i l’heroïna de l’època universitària, quan estudiava a l’Escola d’Art Dramàtic de Nova York, havia tornat a recaure. De res no ha servit la teràpia de rehabilitació en una costosa clínica privada durant l’hivern anterior.
Philip Seymour Hoffman en ‘Capote’, de Bennett Miller, 2005
Pràcticament acabat de llicenciar, entrà en la Labyrinth Theater Company, un grup creatiu i versàtil en què desenvolupà unes habilitats teatrals innates, i, alhora, defensà amb mestria, en pel·lícules de cinema independent, personatges secundaris, ja que no resultava convincent per bastir cap paper protagonista. Amb tot, acabà dominant l’escena gràcies al talent, la sensibilitat, el magnetisme i la destresa per diluir-se en els personatges sense deixar rastre. Analitzava fins a l’obsessió cada detall interpretatiu, un esforç colossal i esgotador, d’una exigència extrema que possiblement suposà la pèrdua de control i la deriva vers l’autodestrucció. L’ombra d’incertesa que planeja sobre el pare Flynn, la fragilitat de Bachmann, el fals estoïcisme de Jon Savage, la disconformitat de Gelbart, la capacitat de manipulació de Lancaster Dood i l’afectació justa de Capote niaren dintre d’un cos excessiu i es perpetuaren en actuacions memorables, d’una perfecció exquisida. Des d’aquella nit de febrer, alguns esperem inquiets, asseguts en una butaca d’una sala de cinema imaginària, que es complisca una estranya fantasia: deixar-nos encisar, una vegada més, per un simple gest de Philip Seymour Hoffman.
[Article publicat a la Cartelera Turia el 12 de febrer del 2016]
