L’Home Elefant

Abans d’iniciar la dissecció, el doctor Frederick Treves observà, profundament commogut, el cadàver de l’infortunat Joseph Merrick estès sobre el llit de marbre de la sala d’autòpsies de l’Hospital de Londres. Havia mort de manera sobtada i indolora, aquell divendres d’abril del 1890, a causa d’una fractura de coll provocada pel desmesurat pes del crani. Treves guardà en formol mostres de teixit del difunt, amb la certesa que la medicina podria explicar en un futur l’estranya i voraç malaltia que l’afectava, mentre reproduïa en la seua ment, una vegada i altra, la melodia predilecta de Merrick: Nocturn op.9 nº 2, de Chopin. Prompte enyoraria la seua veu pausada i, com no, la particular forma que tenia de recitar fragments de Romeu i Julieta, de Shakespeare, a conseqüència de les alteracions del paladar i la maixella.

Més tard, quan netejà, peça a peça, el deforme esquelet per tal d’armar-lo de nou, el cirurgià recordà el dia que la sinistra figura de l’Home Elefant entrà per primera vegada a l’hospital. Una enorme gorra, un tros de tela amb dos forats per als ulls que penjava de la visera i una llarga capa negra el cobrien per complet i li conferien un caire espectral. Tot i això, Treves ja sabia el que amagava aquell dissortat embolcall. La setmana anterior, un dia de novembre del 1884, s’havia desplaçat fins al 123 de Whitchapel Road, on es trobava l’atracció de fira de Tom Norman, i havia contemplat amb perplexitat l’espantosa combinació de severes deformitats que havien transformat Merrick en un ésser contrafet, monstruós. Quan el presentà a la Societat de Patologia de Londres, els seus membres també es quedaren atònits davant del cos pertorbador i fràgil d’aquell personatge.

_{‘The Elephant Man’, de David Lynch, 1980}

Les malformacions havien colonitzat la part dreta de la seua anatomia, tot augmentant la sensació de desviament de la columna vertebral. Plecs de pell gruixuda, de coloració i rugositat similars a les d’un paquiderm i farcida de tumors fibrosos, sepultaven l’aparença original de l’axil·la, la natja i el crani, que havia crescut de forma incontrolada fins a assolir una circumferència de 91,44 centímetres. Dins d’aquella massa informe de carn, però, Treves no descobrí odi ni maldat, ans al contrari, una elevada intel·ligència i una exquisida sensibilitat. Un home senzill i generós, malgrat el dany sofrit per les contínues humiliacions, que, a més, posseïa una gran imaginació, una qualitat que li permeté, els darrers anys de la seua vida, aferrar-se a la música, la pintura i la poesia, i oblidar-se, a estones, de l’horrorosa carcassa que l’empresonava. Un home únic en la seua desgràcia que ha acabat erigint-se en una metàfora tendra i descarnada alhora de la solitud humana en mans d’un orfebre del cinema com David Lynch.

>
Joseph Merrick, 1862 – 1890