La tempesta

7 octubre 2016 01:00h
William Turner, 'Autoretrat', ca. 1799
El sacseig constant de la diligència impedeix el descans dels dos únics passatgers, mentre travessen un indret boscós i inhòspit d’Anglaterra. Ella, una dama distingida de vora trenta anys provinent d’un dels barris més acomodats de Londres, intenta esquivar qualsevol mena de contacte amb l’estrafolari company de viatge que li ha adjudicat l’atzar, un home de cabells canosos, trets agradables i aspecte descurat que fa estona que mira els núvols, grisos i amenaçadors, a través de les transparències de les cortines amb una atenció estranya. De sobte, es gira un vent huracanat, el cel s’enfosqueix i la remor profunda dels trons s’anticipa per uns segons al soroll de la pluja colpejant el sostre de la cabina. Llavors, l’home, disculpant-se, aparta els cortinatges, trau la meitat del cos per la finestra  i, en aquesta perillosa postura, contempla absort coses meravelloses que mai no ha vist ningú, alhora que convida la silenciosa viatgera a viure la mateixa experiència.

Un dia de la primavera del 1842, quan ja ha oblidat aquell excèntric succés, la dama decideix visitar amb unes amigues la discutida exposició d’un pintor anomenat William Turner, que la crítica titlla de forassenyat perquè prova de fer passar per reals imatges que no existeixen enlloc. Ella, aliena als comentaris despectius, les burles i els riures maliciosos que provoquen els quadres de l’artista, passeja, atònita, per la sala i s’atura davant d’una obra titulada Tempesta de neu a la mar. Pinzellades furioses, poc definides i denses atrapen la llum tèrbola i gèlida que es filtra per l’ull de la borrasca, un nus de textures i tonalitats ocres, blanques i blaves en què es barregen amb una força brutal els flocs de neu amb l’escuma de la mar. Pinzellades febrils, tràgiques, humides, que li remouen els cabells i li amaren la pell, com aquella vesprada que tragué el cos per la finestra de la diligència i admirà, emocionada, “coses meravelloses que mai no havia vist ningú”.
 

William Turner, 'Tempesta de neu a la mar' , 1842. Oli sobre llenç

Ara, però, se sent incapaç d’explicar a la resta d’assistents que aquella confusió quasi apocalíptica, un caos de lluminositat i color, que inunda les pintures es deu a la importància inusual que l’autor atorga a l’observació directa dels fenòmens atmosfèrics. Malauradament, lluny de valorar la vigoria i la fascinació que transpiren els llenços, tothom considera que són l’obra d’un dement.

Anys més tard, algú li comentarà durant una conversa intranscendent que Turner, el pintor boig, ha mort, i aleshores ella s’esforçarà, sense èxit, a recordar el rostre de l’home de la diligència. Només veurà unes pupil·les clares i, al fons, les restes d’una violenta tempesta.   


 
[Article publicat a la Cartelera Turia l’1 de juliol del 2016]
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next