Il était une fois...

29 octubre 2016 01:00h
Ha passat una nit espantosa, el sulfat de coure que li van injectar el vespre anterior a les zones més afectades de la cara no ha aconseguit rebaixar la coïssor de les rojors que li deformen els ulls i les galtes. Així i tot, com cada dia des que va començar el rodatge, s’alça amb la voluntat ferma de treballar sense treva i ignorar la fatiga i el desànim que li causen els desagradables efectes de les malalties cutànies. Aquest dimecres de desembre del 1945 té previst, si ho permeten les apagades elèctriques diàries que pateix una França empobrida per la guerra, filmar al ralentí, en un pla general, l’etèria carrera de la Bella pel corredor del castell on habita la Bèstia. Abans de començar-hi, es pregunta si Jean Marais suportarà una estona més el martiri de la màscara peluda que li cobreix el rostre i, des de dalt d’unes escales negres, observa com els maquinistes revisen cables,  motors i  focus, i espera que Alekan, el director de fotografia, supervise la il·luminació. Minuts després, a una ordre seua, uns operaris ocults en la penombra accionen els mecanismes que obrin la porta d’accés als dominis del monstre, i Josette  Day, vestida de camperola i envoltada per una capa, hi entra corrents.
 
Jean Cocteau

Aleshores ocorre el prestigi i el cineasta, un admirador de la senzillesa dels trucatges i els efectes especials creats per Georges Méliès, fa que un exèrcit de braços amb vida pròpia brollen dels murs d’un passadís obscur subjectant amb les mans grans canelobres; que les flames d’aquest bosc d’espelmes espurnegen al voltant de la Bella, atorgant-li una aura màgica, talment com si acabara d’adquirir la ingravidesa característica dels somnis; que cariàtides i bustos de marbre d’inquietants ulls humans escodrinyen els moviments dels estranys que envaeixen el seu territori; que els espills parlen; i que mans sorgides de les taules servisquen vins selectes en sumptuoses copes daurades. Un conjunt d’imatges indelebles impregnades d’un lirisme profund capaces de transformar el conte de fades moralista escrit per Jeanne-Marie Leprince de Beaumont, el 1756, en una de les obres  més hipnòtiques del cinema fantàstic universal.

'La Belle et la Bête' (1946), de Jean Cocteau

La Belle et la Bête és un monument al surrealisme, elaborat amb la matèria dúctil i misteriosa del fabulós i l’irreal, que Jean Cocteau bastí des de la llibertat absoluta incrementada, més encara, pels moments d’èxtasi creatiu que li propiciava la ingesta d’opi. Una substància que  l’allunyava de les  misèries quotidianes, li  feia oblidar el dolor provocat per les afeccions de la pell, li eixamplava l’esperit i el submergia en una mena d’atordiment plàcid. A l’inici del film, Cocteau ens convida a passar a l’altre costat de l’espill, a endinsar-nos en el regne màgic on roman intacta la innocència de la infantesa, a reviure l’encís que desperta la presència singular i magnètica de la Bèstia, tan bon punt es pronuncien les paraules: “Il était une fois...”



 

'La Belle et la Bête' (1946), de Jean Cocteau (tràiler)
 
 
[Article publicat a la Cartelera Turia el 29 de juliol del 2016]   
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next