El majordom

18 novembre 2016 01:00h
Guy de Maupassant
François Tassart caminava amb el rostre lívid i els ulls enrogits al costat del carruatge descobert que, el 8 de juliol del 1893, transportava el fèretre de Guy de Maupassant des de l’església de Saint-Pierre-de-Chaillot fins al cementeri de Montparnasse. Poc després,  davant de la fossa, envoltat d’actors, compositors, lletraferits i curiosos, el fidel majordom de l’escriptor normand escoltava emocionat l’elogi fúnebre que Emile Zola llegia amb les ulleres entelades i la veu ofegada per l’aflicció. Aquelles paraules sentides al·ludien a la fugacitat de la seua brillant carrera, les passions desbridades que el governaren i la trista majestuositat que havia adquirit el seu dolor. Un sofriment que Tassart havia compartit amb ell, frec a frec, els darrers anys, quan l’home d’estatura mitjana, mirada orgullosa, bigoti castany, llavis sensuals i bíceps prominents d’abans s’havia enfonsat per complet.

Tan bon punt Maupassant complí els trenta anys, convertit ja en una celebritat, desaparegué la vigoria física que sempre havia tingut i es manifestà la malaltia en forma de fatiga, d’insomni i d’insuportables migranyes, que tractà de neutralitzar amb el consum descontrolat de morfina, èter i cocaïna, substàncies tòxiques que l’ajudaven a escriure de manera febril i a abandonar-se a les pulsions eròtiques més refinades. Una sensualitat brutal i insadollable que satisfeia  en una successió vertiginosa de cossos de dones joves, tant li feia si eren prostitutes barates provinents dels barris més marginals de la ciutat o misterioses dames de classe acomodada que el lleial Tassart  introduïa d’amagat al pis  de la rue Boccador. Durant l’etapa final de la caiguda a l’abisme, l’autor de Bel-ami, Sur l’eau i Le horla, a més de veure’s sotmès de cap a peus a les exigències més primitives de la voluptuositat, començà a obsessionar-se amb la mort i a patir al·lucinacions auditives i visuals. Potser per això els escrits personals d’aleshores, d’estil complicat, apareixen plens de correccions i frases inacabades. De vegades, quan no es reconeixia davant de l’espill, una por salvatge a embogir el posseïa; l’horror prompte derivà en diverses temptatives de suïcidi.
 

Bust de Maupassant al Château de Mironesmil, Normandia

Acabades les exèquies, Tassart recordava,  a la vora de la tomba, els darrers passejos  pels jardins de la Maison Blanche, el manicomi en una de les cambres del qual havien trobat el cadàver de l’escriptor dos dies abans. Maupassant, molt prim i debilitat, caminava agafat del seu braç i, de sobte, s’aturava, fixava l’esguard espantat en el buit i arrufava el front, com si sentira la veu cavernosa de la criatura demoníaca de Le Horla cridant-lo pel seu nom.
 
[Article publicat a la Cartelera Turia  el 7 d’octubre del 2016]  
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next