La primavera del 1963, Édith Piaf s’instal·là a Plascassier, a prop de Grasse, amb l’esperança que el sol i el paisatge de la Provença l’ajudaren a superar, un colp més, els constants problemes de salut que patia, però, malgrat l’esforç, a finals d’abril entrà en coma i ja no despertà. El capvespre del 10 d’octubre, devorada per l’alcohol, la morfina i la malaltia, la
Môme expirava en braços de Danielle Bonel, la seua secretària i confident. Tanmateix, ningú no s’assabentà de la defunció fins l’endemà perquè, respectant el seu desig de morir a París, el cadàver fou traslladat en secret durant la nit a l’apartament del Boulevard Lannes on, a l’albada, el doctor Bernay de Laval certificà oficialment l’òbit de la cantant a conseqüència d’una hemorràgia interna.
La vesprada del mateix dia, a la Maison du Bailli, a Milly-la-Fôret, no massa lluny de Fontainebleau, les restes mortals de Jean Cocteau reposaven en un llit sobre un drap de seda blau i envoltades de desenes de roses vermelles. Després de patir dues crisis cardíaques feia poc, la notícia de la desaparició sobtada de la Piaf, la seua gran amiga, per a qui havia escrit vint anys enrere l’obra de teatre Le Bel Indifférent, l’afectà profundament i augmentà, més encara, la seua fragilitat. Quan Juliette, la fidel cuinera, li ho comunicà, Cocteau es tancà al despatx a esperar la mort, conscient que aquella anava a ser la seua darrera jornada sobre la terra; ni tan sols pogué finalitzar l’article que el magazine Paris-Match li havia encarregat per homenatjar la inoblidable intèrpret de Je ne regrette rien.
En el passat, l’atzar havia unit la reina de la cançó francesa i el funàmbul de les arts en una amistat sincera, basada en una admiració mútua i pregona. El príncep dels poetes havia explicat en nombroses ocasions la fascinació que sentia per la passió i la força indomable que brollava d’aquella dona menuda, d’aparença desvalguda, cada vegada que pujava a l’escenari i cantava històries d’amor miserables i desgraciades amb una veu esgarrada i dolguda. Ara, un destí insòlit havia unit en la mort el poeta, el pintor, el dramaturg, el cineasta, el constructor de quimeres inesborrables, i la dama inculta que, convertida en la musa del París existencialista dels anys cinquanta, assolí els cims de la celebritat sense deixar de tindre els peus enfonsats en el fang de la melangia i la mala fortuna que l’acompanyava des de la infantesa. A primera hora del matí del 12 d’octubre, tots els periòdics del país provaven d’esbrinar les causes del breu interval de temps transcorregut entre el decés de la
Môme i el del funàmbul. El titular de
Le Parisien: “La mort d’Édith Piaf ha matat Jean Cocteau” crearia la llegenda.
