Una nit de març del 1891, a Frankfurt, Clara Schumann, seguint les indicacions deixades pel seu marit abans de morir, interpreta el primer moviment de la
Fantasia en do major amb una passió estranya, com si cada nota emesa pel piano fóra producte d’un entusiasme desbridat. Fa més de quaranta hiverns que Robert Schumann ha escrit aquests suggeriments als marges de la partitura i, ara, la prestigiosa concertista, malgrat el fort dolor que li tenalla les mans, s’esforça per tal que els seus dits llisquen pel teclat amb la destresa de temps enrere. Coneix les entranyes d’aquesta obra intensa, lliure i profundament emotiva, que el compositor havia concebut com una mena de codi secret entre tots dos quan ella encara era Clara Wieck i vivien una separació forçada a causa de la incomprensió paterna.
Amb setanta-un anys ha decidit retirar-se definitivament dels escenaris, el reuma s’ha agreujat i el tractament a base d’opiacis i les cures als balnearis a penes pal·lien el turment d’unes articulacions inflades, rígides i adolorides. Per aquest motiu, a punt d’acabar el seu darrer concert públic, aprofitant el caràcter enèrgic i rítmic del segon moviment de la peça, tanca els ulls, es concentra en les pulsions internes de la música i es lliura a la singular sensació de benestar que experimenta cada colp que percep als dits el contacte fred i ferm de les tecles, una emoció que ha preservat intacta des que sent una xiqueta debutà a Leipzig amb l’orquestra de la Gewandhaus.
Molt lluny queden les classes de piano, violí, harmonia i contrapunt del seu pare que l’han convertida en una intèrpret virtuosa admirada per Liszt, Chopin, Goethe, Paganini i Mendelssohn, entre altres; la cinquantena de gires arreu d’Europa; o els recels que despertaven les seues composicions pel simple fet de ser dona. De sobte, però, l’aire reposat del tercer moviment, inusual en una sonata, l’amara del regust amarg de les absències massa llargues, i la modulació de les notes la transporta al sanatori d’Endenich, prop de Bonn, on Schumann fou internat el 1854 a conseqüència de les depressions continues i el frustrat intent de suïcidi al Rin. Recorda amb una nitidesa quasi física l’única visita que li féu al manicomi el 28 de juliol del 1856, després de dos anys i mig sense veure’s per prescripció mèdica. Estava molt prim, ja que es negava a menjar, i assegurava que éssers invisibles i volàtils li dictaven melodies grandioses que oblidava de seguida. Ella el besà, col·locà unes flors sobre el coixí i provà de combatre la inanició amb un brou calent. Hores més tard, Robert moria.
Quan conclou la Fantasia, Clara no sent l’ovació del públic, sols nota les mans entumides i, al pit, un buit immens, paorós.
