La biblioteca

A totes les dones que lluiten cada dia per tindre una cambra pròpia.

En un dels carrers sense eixida del distingit barri de South Kensington de Londres, Virginia Woolf observa, immòbil, aliena als vianants, el perfil elegant del número 22 de Hyde Park Gate, l’estret edifici de quatre pisos en què nasqué, retallat sobre el blau esmorteït del cel de l’hivern. Només han passat uns mesos des de la inesperada mort del pare i la precipitada mudança, amb la germana, Vanessa, i els germans, Thoby i Adrian, al 46 de Gordon Square, un apartament lluminós i ampli del districte de Bloomsbury, a l’oest de la ciutat, tanmateix l’immoble ja sembla immers en el passat. La mirada ascendeix per la marquesina i per l’arquitectura victoriana, i s’atura al tercer pis, a les finestres de l’antiga habitació de nadons, llarga i angosta, on quedà atrapada per sempre la fragància dolça i l’esguard glauc de la mare; on, amb tretze anys, hagué de suportar el palp greixós i repulsiu de George Duckworth, el seu germanastre, explorant-li el cos púber; on, per primera vegada, experimentà les crisis nervioses i sentí dins del cervell les veus agudes i obstinades que, de tant en tant, li impedeixen concentrar-se i pensar amb claredat. Segur que damunt de l’escriptori encara hi ha un parell de plomes estilogràfiques resseques, alguna obra de Virgili i uns quants fulls engroguits farcits d’anotacions amb lletra menuda i retorçuda.

Finalment Virginia es decideix, creua el carrer, puja els graons de l’escala d’accés, trau la clau de la bossa de mà i obri la porta; l’olor rància, pròpia dels llocs poc ventilats, impregna l’ambient i la pols ho recobreix tot, també els vistosos colors de la cacatua de porcellana del moble del rebedor. Amb un gest ràpid, instintiu, passa els dits pel cap de l’animaló, una mena de ritual que repetia quan entrava i eixia de la casa. Mentre avança pel vestíbul es neteja el polsim de les mans a l’abric i mira de reüll per les portes entreobertes; constata que l’indret arcàdic de la infantesa s’ha transformat en un altre, obscur i fastigós, vinculat al dol i a l’aflicció. Part de les pesades cortines de vellut púrpura que cobrien finestres i miradors estan despenjades, el piano del saló sobre el qual col·locaven els regals de Nadal i la robusta taula on prenien el té cada tarda han desaparegut, i no queda ni rastre de l’aroma dolça del pa untat amb mantega que perfumava la casa de bon matí.

_{La casa de Virginia Woolf a Hyde Park Gate}

Una nostàlgia profunda va atrapant-la i se li instal·la al pit amb força així que penetra a la biblioteca, el recinte sagrat i captivador al qual Leslie Stephen, el seu pare, no li consentí accedir sola fins que no complí els setze anys. Encara no han desmuntat els complicats cortinatges i una penombra suau accentua la tonalitat fosca del paper florejat de les parets; tampoc no s’han endut les elaborades estores orientals, enrotllades en un lateral, al costat de les gerres de porcellana xinesa. Els milers de volums enquadernats en pell, amb edicions completes de clàssics anglesos i francesos que abans s’exposaven perfectament ordenats a les llustroses posts de fusta de noguera, ara s’amunteguen per damunt del sofisticat entapissat del sofà Chester, de l’otomana, del pupitre Davenport, de les cadires de potes estriades i respatllers corbats, de l’escriptori de caoba i del parquet. Malda per imaginar-se asseguda còmodament a la butaca, al costat del gran finestral, durant les inacabables sessions de lectura, devorant llibres de naturalesa diversa guiada només pel pur instint i per l’impuls irrefrenable d’explorar tot el que desconeixia, tot el que desitjava. Prova de recuperar aquells moments a partir dels detalls, de qualsevol empremta, però el desordre i el desmantellament no l’ajuden gens. Inquieta, es posa a deambular per aquella sala que a penes reconeix, esquivant els obstacles, fins que de manera inconscient s’acosta a l’espai en què llegia, aparta la cortina, agafa un llibre a l’atzar d’un dels muntons, arrossega la butaca i la disposa al lloc exacte que ocupava en una maniobra desesperada per recobrar aquest record i gravar-lo en la memòria per sempre, amb la intensitat d’un burí sobre el metall. No ho aconsegueix, tanmateix.

_{Virginia Woolf (1930-40)}

De sobte, tot i que ja no té a la vora la petita taula Chippendale en la qual acumulava els llibres acabats de descobrir i que ja no sent el tacte punxegut de les fulles de la kèntia fregant-li els cabells, s’adona que la claror tènue que travessa els vidres dibuixa sobre el parquet els mateixos espurnejos capriciosos que els seus ulls innocents veien quan s’iniciaren en la lectura desbocada de Shakespeare, Keats, Dostoievski, Shelley, Austen i Wordsworth. I aleshores, Virginia s’emmiralla en la màgica transparència de la llum d’aquell racó de la biblioteca, es deixa amarar per la fràgil i fugaç sensació, que reté els fils del temps i els entreteixeix de nou, i, a pesar de saber que tan bon punt creue el llindar del 22 de Hyde Park Gate la vivesa del record s’esvairà, cova la certesa que el rastre indeleble d’aquells reflexos l’ajudaran a bastir, de mica en mica, una cambra pròpia.