Una nit qualsevol del juliol del 1842, Levi Lyman baixà del transatlàntic que acabava d’atracar al port de Nova York convertit en el Dr. Griffin, un distingit naturalista anglès, membre del British Lyceum of Natural History que assegurava haver capturat una sirena al Pacífic Sud, molt a prop de les illes Fiji. Una vegada instal·lat en un luxós hotel de Greenwich Street, ensenyà la singular troballa a alguns reporters, que, després d’inspeccionar-la, certificaren l’autenticitat de la peça en diferents articles publicats als periòdics dominicals de major tirada, i hi proclamaren el descobriment d’un dels éssers mitològics més llegendaris.
Executada la primera part del pla, aparegué en escena Phineas Taylor Barnum, un avesat empresari format en el fraudulent món de l’entreteniment de les barraques de fira, que li oferí al fals doctor la possibilitat de mostrar el seu tresor durant el mes d’agost al Barnum’s American Museum, una barreja de zoològic, teatre, museu de cera i sala de conferències, situat en un gran edifici al cantó de Broadway amb Ann Street, on es presentaven tota classe de rareses. El següent pas fou llançar una forta campanya publicitària als diaris, en la qual s’explicava la importància de la increïble descoberta, i inundar la ciutat amb deu mil fullets de propaganda amb imatges de belles dones-peix amb cabelleres llargues i els pits nus. Milers de novaiorquesos pagaren ansiosos els vint-i-cinc centaus del preu de l’entrada per admirar de primera mà la beutat d’aquella criatura híbrida, i n’eixiren horroritzats després de trobar un espècimen grotesc, de pell resseca de color betum i mirada negra i opaca, que no mesurava més de vuitanta centímetres de llargària. La insòlita peça havia estat elaborada per un taxidermista experimentat amb el tors d’un mico adult, la maixella d’un mandril i el cos d’un peix similar a un salmó. Tenia els ulls de vidre, les ungles postisses i una expressió de dolor esculpida al rostre difícil d’oblidar.
Anys més tard, Barnum confessava en
la seua autobiografia, sense cap tipus de pudor, la lucrativa estafa perpetrada per ell amb la connivència de Lyman. Abans, però, malgrat que feia temps que el furor per la dona de la mar dissecada s’havia esvaït, l’exhibiren a les principals urbs dels Estats Units fins que la instal·laren definitivament al Museu de Boston, al costat de mòmies egípcies i peruanes i altres curiositats. El 1880, un incendi destruí les instal·lacions del museu i la particular col·lecció, incloent la inquietant sirena de Fiji; hi havia qui assegurava haver sentit el seu lament enmig del brogit del foc. Tot i això, prompte proliferaren arreu del món desenes de còpies burdes amb què altres aprofitats continuaren explotant comercialment l’atracció irracional que des de l’antiguitat desperten les quimeres marines de cant encisador.
