L’exfalangista Giner, Batman i la mona de Darwin

L’exfalangista i diputat del PP, Fernando Maria Giner, acaba de fer un descobriment de l’alçada d’un campanar tan sols comparable al que Rita Barberà va desvetllar al món de cultura islàmica ara fa uns anys. Això és que els aràbigovalencians del segle XIII parlaven tal i com s’escriuen hui alguns llibrets de falla inspirats en normatives ‘kitsch’ defensades per rates penades i d’altres herois d’aventura gràfica. El cas és que per a Fernando Maria, un supervivent del búnquer barraqueta que viu des dels anys setanta tancat dins de l’enorme i confortable carmanyola de l’assalariat públic, la filologia és una pseudociència en la qual, òbviament, no hi creu. Al capdavall, la llengua -segons Fernando Maria- la fa el poble i d’ací, segurament, que pensem que deu d’haver aprés el castellà no a l’escola, ni tampoc en manuals de gramàtica a l’ús, sinó jugant al burro en el casinet del seu poble. Si fa no fa, de la mateixa manera que el van aprendre Gabriel Garcia Márquez o Mario Vargas Llosa que, com tothom sap, estan convençuts que el castellà de Colòmbia i el del Perú no tenen res a veure amb la llengua del senyor Rajoy i Aznar sinó que són un llegat dels alienígenes ancestrals.

Bé, sent com és Fernando Maria professor de secundària de Matemàtiques i Ciències Naturals, la seua declaració té tot l’aire bé d’un atac d’ignorància, bé de l’escenificació per avançat d’una coartada que permeta, finalment, el nomenament de llanterners, tauters, ‘clowns’ o escriptors de les Fidji com a acadèmics de l’atrofiada Academia Valenciana de la Llengua (AVL).

L’empobridora i sinistra idea que Giner té del valencià, no és cap novetat però. Fa anys i panys que, igual com d’altres intel·lectuals com l’iberista Rafael Maluenda, Batman o Heidi, defensen un valencià de ‘xim-pam-pum’ només apte per a l’acudit fàcil o per a recitar en públic, en ocasions molt especials, la recepta de l’arròs al forn amb gat i conill. La seua idea de la ciència té més a veure amb la regalèssia i la magnèsia que amb els trets físics de l’àtom o amb les evolucions atemoridores de la metàstasi, el fenomen de la natura que més s’assembla a la corrupció en el seu sentit més extens. Amb una negació tan categòrica Giner es converteix, de sobte, en la mateixa mona de Darwin, aquella que els creacionistes pintaven posant-li el rostre envellit i barbut del científic a fi d’escarnir-lo, de negar malèvolament la seua teoria de l’evolució. Ara i ací, dit això, puc veure i oir una mona de similars característiques filosòfiques a la porta de la Facultat de Filologia de València, saltant i proclamant als quatre vents que la ciència és morta, que visca el poble.

En fi, no cal perdre el temps explicant a Giner què collons és la ciència. A ell: ‘plin’. Ja té els seus propis ‘tebeos’ on informar-se, els seus catedràtics Zipi i Zape i els seus Mortadelos i Filemons nostrats. Tot esforç en aquest sentit seria del tot inútil. L’home està immers, des que cria pèl, en altres preocupacions espiritualment més elevades. Segurament, allò que en realitat li importa a Fernando Maria, al costat de les qüestions que atenyen a la “unidad del destino en lo universal o a la indisoluble unidad” de la seua pàtria, és la logística del repartiment de carmanyoles entre confrares i la permanència ‘sine die’ en el seu actual lloc de treball. I ben mirat, quasi millor que siga així perquè amb unes idees com les seues no vull ni pensar que deu ensenyar en l’escola.

Malgrat tot, els valencians –començant per Fernando Maria- tenim molta sort que la ciència siga el que és i no allò que alguns voldrien que fóra. Sort tenim de comptar amb universitats i amb veritables professors i, fins i tot, amb algun polític que ha anat a l’escola i n’ha tret una miqueta de profit.

Fet i fotut, si aplicàrem el criteri del diputat en altres àmbits de la nostra vida pública podríem córrer el risc de trobar-nos demà mateix en una taula d’operacions de l’Hospital de la Fe intervinguts per afeccionats a la taxidèrmia, amb la central nuclear de Cofrents manada per un pirotècnic d’allò més entregat, amb uns quants mestres orxaters dirigint la indústria farmacèutica, inclús amb la meua estimada quiosquera al capdavant del diari de més tirada. Seria molt pitjor que un retorn sobtat de Francisco Camps, des de la seua mort civil, als negocis de la política.

De Fernando Maria el que més greu em sap no és la seua retorçuda visió del món, ni trista del valencià, ni tan sols el fet de contribuir a pagar-li una part de la nòmina des de fa molts anys, des dels meus anys d’estudiant quan collia taronja per poder fer una carrera… Ja no ve d’un mes. El que més m’indigna és que Fernando Maria faça al poble tan imbècil…al meu poble, al de vostè.

francescviadel.wordpress.com/