Castellet ha estat, a més, un destacat impulsor d’activitats culturals com ara l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana de la qual fou fundador i primer president, i és un dels crítics amb una major influència assenyalant el seu paper en la renovació literària dels setanta.
El seu primer llibre important fou Poesia catalana del segle XX (1963), escrit junt amb Joaquim Molas. Cal assenyalar, també, entre d’altres títols, L’hora del lector (1957) i Nueve novísimos poetas españoles (1970). Bona part de la seva trajectòria i del seu món de coneixences literàries es poden seguir als seus llibres Els escenaris de la memòria (1988), Seductors, il·lustrats i visionaris. Sis personatges en temps adversos (2009) i Memòries confidencials d’un editor. Tres escriptors amics (2012).
Mig segle després del naixement de l’editorial amb la publicació de Nosaltres els valencians de Joan Fuster, l’editor repassa algun dels episodis d’una de les aventures més importants de la cultura catalana.
Un matí tardorenc de la fi dels vuitanta, Josep Maria Castellet, palplantat a la cantonada del carrer de les Barques de València, distret, s’engolia amb l’esguard la modesta extensió de la plaça de l’Ajuntament, incendiada de llum. Vaig passar a la seva vora, amb el sigil d’un furtiu. Em va semblar l’estrany viatger d’una tripulació homèrica, desorientat en aquella ciutat allunyada de tot, sense sirenes, tan contrària al seu esperit de filòsof un punt ociós i potser enemic d’excessos. Val a dir que aquell matí els patriarquesJoan Fuster i Vicent Andrés Estellés encara respiraven. Ferran Torrent triomfava com les camises italianes amb les seves històries de lladregots i policies agropecuaris. Els versos d’una flamant generació de poetes, Joan Navarro, Jàfer, Gaspar Jaén, Granell… començaven a tacar les pàgines dels llibres de text del sempre feble sistema escolar valencià. A l’octubre, l’editor Eliseu Climent, amb l’eufòria d’un mariner del Potemkin, encara festejava el país que volíem amb la invenció d’uns premis literaris que tenien tot l’aire d’una revolta. I més: Eduardo Zaplana encara no s’havia coronat emperador i, així doncs, el jove president Joan Lerma encara se’l podia veure, ocasionalment, xarrupant relaxadament un qualsevol combinat al cabaret del Rialto, amb una música de jazz de fons.
D’esquerra a dreta, Castellet, Espriu i Joan Fuster
“Jo no coneixia massa València”, -rememora l’editor-, “la seva gent… tal volta, i encara no; vull dir, personalment, només la Maria Beneyto. Havia llegit, un llibre seu en una petita col·lecció de poesia”. Beneyto, poetessa i novel·lista, a l’igual que la compositora Matilde Salvador, era una de les poques dones de l’ambient gairebé clandestí del valencianisme de l’època. Desapareguda el 2011, destacà durant els cinquanta, moment en què fins i tot arribà a ser guardonada amb el Ciudad de Barcelona pel poemari Ratlles a l’aire (1956). Seria el periodista Vicent Ventura (Castelló de la Plana 1984-València, 1998), personatge clau en l’articulació del nacionalisme al País Valencià, el que realment submergí Castellet en l’ambient cultural de la ciutat.
Castellet amb Vicent Ventura
“Després li vaig enviar el meu primer llibre, Notas sobre literatura española contemporánea (1955), i, des d’aleshores, iniciàrem una petita correspondència”, aclareix. L’editor ja va deixar constància d’aquesta especial relació al seu llibre Seductors, il·lustrats i visionaris (Ed. 62). Les mítiques primeres converses poètiques a l’Hotel Formentor, celebrades el maig de 1959, i els actes del premis literaris de Gandia amb motiu del V centenari de la mort d’Ausiàs March, li serviren de teló de fons sobre el qual projectar els contorns interiors d’un Fuster que es delia per la bona conversa, en constant expansió intel·lectual, com una galàxia.
El cas és que el 1962 Fuster tocà el cor de dos catalans cridats a jugar un paper important:Max Cahner i Ramon Bastardes, tots dos procedents de l’ambient de Montserrat i fundadors de 62 sota l’advocació d’un altre prohom, Josep Benet.
“Fuster” -recorda Castellet- “tenia una gran influència sobre ells, només comparable a la que hi exercia Benet, que en realitat era el gran impulsor de totes les idees. Bastardes i Cahner feien Germinabit i un dia Benet els diu, deixeu la revista i feu una editorial. Tot era molt rudimentari, artesanal… Cahner es ven un cotxe per fer les primeres edicions…”. A l’editor encara el sorprèn aquell vincle tan fort entre l’assagista valencià i aquells dos joves: “És una relació sorprenent, vull dir la de Fuster amb Cahner i Bastardes, tots dos molt interessats pel País Valencià. De fet, aquest era un tema que no havia interessat ningú d’aquells cercles de poetes que venien de la segona República, aquells senyors, això del País Valencià no ho entenien… La seva penetració en els cercles culturals d’aquí es farà lentament. Curiosament, Fuster no farà el contacte amb aquests grups de noucentistes sinó amb el catalanisme de l’exili.”. Un fet que els poetes Xavier Casp i Miquel Adlert, posteriorment capdavanters de l’anticatalanisme valencià més iracund, mai no li perdonaren per tal com consideraven l’exili català massa esquerrà, enemic de la idea de nació que tenien.
Fuster amb Jaume Bru Vidal, Casp i Adlert en una tertúlia literària a València durant la postguerra
Edicions 62, una peça clau
Fou justament Castellet l’encarregat el 12 de març de 1968 de presidir a València la publicació del primer volum de les obres completes de Fuster, en un acte que va servir també com a excusa per a inaugurar la llibreria Tres i Quatre. L’Equip Realitat, format perJordi Ballester i Joan Cardells, s’encarregà de guarnir el local amb uns divertits retrats de l’assagista caracteritzat, molt oportunament, de diable pop art. Fuster, en el pròleg d’aquell primer volum, dirà, carregat d’ironia, que convertir-se en clàssic és una de les pitjors coses que li poden passar a un escriptor. Aquell ambient més que cordial només es va ressentir, segons confessa el mateix Castellet, quan Cahner va eixir d’Edicions 62 a conseqüència del fracàs d’Enciclopèdia Catalana, una idea que tenia al cap des que el règim el va expulsar de l’Estat i es va veure obligat a instal·lar-se a Perpinyà.
“En el moment en què es muntava el projecte, ja s’havien acabat els diners. Ningú no sabia fer enciclopèdies, i allò, a més, requeria una logística, venedors, etc… Va ser una catàstrofe des del punt de vista de la gestió. I l’1 de desembre de 1969 el projecte ja era fora d’Edicions 62. Arribà Jordi Pujolque va cercar uns prohoms,Cendrós, Carulla… que van posar diners, i se’n va endur Max Cahner i l’Enciclopèdia, alhora que plantejava un projecte més de tocar de peus en terra. És clar, allò va afectar les relacions de Fuster amb l’editorial. Al cap i a la fi, era molt amic de Cahner. Vaig anar amb Bastardes a veure’l a Sueca i la cosa es va reconduir”, afirma Castellet.
I Fuster va continuar escrivint per una editorial que, a l’ombra de Castellet, no parà de créixer, amb col·leccions tan mítiques com la d’El Balancí, o fins i tot marcant tendències estètiques.
Mig segle després Edicions 62 ha esdevingut una peça clau en el procés de recuperació cultural i lingüística. Tot plegat, durant molt temps, per a molts autors del país existir literàriament passava per figurar al catàleg d’Edicions 62. I, en aquests cinquanta anys, el segell editorial ha estat capaç de publicar 5.000 títols de 2.000 autors dels Països Catalans i d’arreu del món.
Castellet es resisteix a valorar les perspectives futures del món de l’edició. No sembla escepticisme sinó més aviat prudència. “Tot això dels llibres digitals, la crisi, s’haurà de veure…”, assegura. Tampoc li treu la son que alguns autors, en algun moment absolutament mitificats, puguin caure en un cert oblit. “Sempre és així, d’un grup d’autors només passen un o dos, ocorre a totes les literatures”, rebla sense dramatisme.
També, amb la mateixa tranquil·litat, es nega a fer una tria personal dels editats. “…Rodoreda…”, mussita sense deixar de somriure abans de tornar-se a negar, educadament, a fer cap llista ni res que s’hi assembli.
En qualsevol cas, es destapa en el seu darrer llibre, carregat de tendresa, d’ironia, i en la relació dels amics escriptors com ara Fuster o Ferrater, afegeix ara els noms deSalvador Espriu, Baltasar Porcel i Montserrat Roig.
“En aquesta mirada cap al passat tot se’m confon i el món esdevé més estrany i la successió dels morts i dels vius més incerta. Aquell sopar, organitzat per una amfitriona que mai no ha deixat de convocar-nos, se m’ha convertit en un altre escenari de la memòria…”, escriu.
*Entrevista de Francesc Viadel a Josep Maria Castellet (Barcelona, 1926-2014) publicada en el número 633 de la revista Serra d’Or corresponent al setembre de 2012.