Els intocables fan i desfan, s’enriqueixen a costa dels diners de tothom, mouen els fils invisibles de la justícia com uns experts titellaires, es reprodueixen com a conills en l’àmbit d’un ecosistema de ressonàncies dinàstiques medievals. Els escàndols de corrupció, la ineficàcia d’una classe política anacrònica, la impotència d’una població dessagnada per la crisi alhora de frenar els abusos del poder econòmic, només són algunes de les moltes evidències de la importància a casa nostra d’aquests intocables. Uns individus que són, sens dubte, l’herència més tangible del règim franquista, la conseqüència d’una llarga història sense una Il·lustració amb capacitat de maniobra, d’un passat -dirien els exaltats- mancat del cant gloriós de les guillotines.
Contra els intocables, ara i ací, no hi ha gaire cosa a fer. La premsa, quan s’exerceix amb unes mínimes garanties, és una de les poques armes amb què combatre’ls tot i que ja sabem de les magres possibilitats d’uns mitjans de comunicació amb uns periodistes proletaritzats i uns amos totalment integrats en el programa de la casta.
Com siga, també hi ha periodistes com Jordi Panyella amb l’entusiasme, l’ofici i la valentia suficient per a plantar cara. Panyella és un tipus de 47 anys, barceloní de barri, inquiet com un esquirol, sense pèls a la llengua, d’aquells que nada sense carabasses, que hauria volgut ser –segons confessa- Eddy Merckx, i que s’ha passat mitja vida fent corredors a l’Audiència Provincial, entre advocats arrebossats de massatge barat, ensopits secretaris judicials, fiscals fúnebres i jutges eixuts com moixames, a la caça d’una noticia. Panyella viu amb passió l’obsessió del periodisme que és l’obsessió per la veritat, l’enemiga més letal dels intocables sempre ocults dins de les penombres de la bona reputació que dóna ser d’una bona família, amb renom.
Ben sovint els seus articles han estat autèntiques puntades de peu als collons del poder local de Barcelona. Durant anys va denunciar amb insistència els dubtes al voltant de la gestió de la Feria d’Abril de Catalunya per part de l’intocable Francisco García Prieto i, sobretot, la mànega ampla amb que l’Ajuntament tractava aquest per raons eminentment electoralistes. Llavors, García Prieto dirigia la Federació d’Entitats Andaluses de Catalunya (FECAC) amb les maneres d’un general de la Legió i els polítics catalans es delien per fotografiar-s’hi amb ell com si es tractara d’un torero o d’una folklòrica d’upa. En aquells moments, qualsevol crítica a qualsevol fet relacionat amb aquell esdeveniment corria el risc de ser desqualificada per xenòfoba i més si aquesta s’apuntava en català. A Panyella tant li feia i escrivia el que havia d’escriure. El cas és que ja fa algun temps que a García Prieto el van apartar els seus mateixos de la direcció de la FECAC suposadament per haver estat cobrant un “impost revolucionari” a les entitats participants a la Feria, per gastar la tarja de crèdit de la federació en restaurants de luxe i per altres greus irregularitats totes relacionades amb el manejo dels diners. La veritat, però, sobre les misèries que han envoltat durant anys i panys un esdeveniment com el de la Feria amb el consentiment dels uns i dels altres ja veure’m, però, si l’arribem a saber mai.
El 2011 Panyella va publicar Fèlix Millet, el gran impostor (Angle), una radiografia nítida del saqueig del Palau de la Música. El retrat descarnat d’un altre intocable desvergonyit i de la seua cohort de pispes. Un relat periodístic excepcional d’un espoli que es va cometre en la mateixa cara d’una classe política i periodística integrada per un bon grapat de llepaculs i de còmplices.
El periodista d’El Punt/Avui ha tornat ara a la càrrega amb un altre llibre valent, escrit amb l’estil dels grans reporters: Salvador Puig Antich, cas obert (Angle). Panyella demostra amb la seua investigació rigorosa que el procés contra el jove anarquista executat a la Model de Barcelona per garrot el 2 de març de 1974, va ser una farsa. Demostra que s’eliminaren proves i s’alteraren procediments tot a fi d’assegurar una condemna segura. Amb tota probabilitat les bales que mataren el sotsinspector Francisco Anguas el 25 de setembre de 1973 en el transcurs d’una confusa detenció al portal del número 70 del carrer Girona a l’Eixample barceloní no havien estat disparades per la pistola de Puig Antich, sinó per les armes dels propis policies. El règim li negà qualsevol possibilitat de defensar-se i matant-lo no tan sols va fer valdre el seu poder de destrucció sinó que va encobrir un cas de negligència policial i alhora va venjar la mort de Carrero Blanco assassinat mentre el militant del MIL era processat.
Posteriorment, amb als impediments a la revisió del cas impulsada per les germanes Puig Antich, s’ha frustrat la restitució de la veritat i els jutges i els governs espanyols d’aquesta democràcia enganyosa s’han convertit en còmplices conscients d’una injustícia monstruosa que manté viu l’esperit carnisser de Franco, s’han cobert de merda fins al cap. Casos com aquests ens recorden que, en comparació als països civilitzats i democràtics del nostre entorn, nosaltres encara som ciutadans que vivim en un anacronisme permanent, en un país on es mantenen en peu les velles i odioses estructures mentals, econòmiques i polítiques de l’antic règim.
“Hi ha massa nostàlgics”, adverteix Panyella, “que s’esforcen dia a dia a fer perdurar l’ideari del franquisme, hi ha massa d’ullals afilats a qui la democràcia espanyola –jove, inexperta, covarda, reconciliadora- els ha permès viure disfressats amb pell de xai. Hi ha polítics desvergonyits a qui les urnes han donat un càrrec que encara fan homenatge públic als vells i decrèpits feixistes; jutges covards que anteposen la seva carrera professional i la seva ideologia a l’equanimitat del dret, i que es neguen a revisar les sentències injustes del passat donant per bons processos inquisitorials i pràctiques de botxins medievals; policies de la vella escola (…)”.
El reportatge de Jordi Panyella és un colp duríssim i merescut als intocables, un exercici de llibertat insòlit en un país tan degradat com aquest. Treballs impagables com aquest fan possible que puguem recuperar la fe en el periodisme, en la veritat.
